Aquests dies he estat observant el meu entorn. Els diferents sons i imatges que m’envolten que eren moltes en una ciutat tan gran com Barcelona. Justament aquests dies he pogut observar els diferents estats del cel. He tingut la sort de veure un cel clar sense núvols amb un sol radiant poc propi de la tardor. El so de les fulles crepitant a punt de caure i de les cigales cantant. També la boira que cobreix el cel de blanc fent-lo quasi invisible. Un cel rosa a punt de desaparèixer per la foscor de la nit. I un avió deixant el seu recorregut per un cel blau acompanyat d’un so estrident que anuncia la seva arribada.

M’agradaria durant aquest semestre trobar més perspectives del cel que sembla una cosa constant als nostres dies i observar les diferents varietats i sons que acompanyen a aquests canvis.

Hola a tothom!
A continuació, redacto la justificació dels primers registres de l’activitat 3:

En aquesta activitat m’agradaria fer una espècie de curtmetratge que recopili tots els registres que aniré fent durant l’activitat, titulat “Casa”, on ensenyaré i contrastaré diferents escenaris amb la casa de la meva família, o, com li diem nosaltres, “la Torre”. El meu objectiu és registrar diferents escenes del dia a dia, ensenyant el frenesí de la ciutat, i contrastar-les amb el cap de setmana, i la tranquil·litat del camp, tot això observant pel camí, el pas de les estacions, i veient com l’enrrenou de la ciutat no ens deixa gaudir dels petits detalls que ens ofereix la natura, i que són tan visibles en entorns com la Torre.
Tinc pensat gravar en escenaris, fora de la meva ciutat; alguna escapada que realitzaré pròximament, a la feina, al gimnàs… Però tornant sempre a casa.
De moment, els registres que trobareu al Drive, tenen lloc  a la Torre, on he decidit enregistrar l’hort en aquests moments d’octubre, ensenyant l’inici de la tardor, gravant sorolls com les fulles, el vent i la vegetació típica de Lleida, podreu veure les magranes i codonys més dolços del planeta, segons el meu critèri… També algun lloc significatiu per a mi relacionat amb la meva infància, ja que d’això tractarà el resultat final de l’activitat 3, de com, passi el que passi, a casa sempre trobo pau.

Espero que us agradi la idea. Quedo oberta a suggeriments i estaré atenta a les vostres opinions.

Moltes gràcies per la vostra atenció.

Comparteixo també l’enllaç al Drive dels primers registres:
https://drive.google.com/drive/folders/1l4kn3mQrRtK48oBdjIlvTqChl36jsHpT

El vídeo parteix de l’observació del meu entorn quotidià a través d’un gest senzill i recurrent: el passeig nocturn amb el meu gos. Aquest hàbit, aparentment trivial, m’ha permès explorar de manera atenta com canvia la percepció de l’espai segons l’època de l’any, les presències humanes i les condicions sonores i lumíniques del moment.

Durant els mesos d’estiu, el barri on visc es transforma radicalment. Els carrers esdevenen un escenari turístic on predominen les veus foranes, les terrasses plenes i un ritme accelerat que altera la relació dels veïns amb l’espai públic. L’excés de soroll i de moviment genera una sensació de desplaçament simbòlic: els habitants habituals passem a ocupar un segon pla dins del nostre propi territori.

Amb l’arribada de la tardor, aquest mateix entorn canvia. Les nits són més silencioses i el passeig es converteix en una experiència íntima i contemplativa. La lluna plena i la llum tènue dels fanals creen una atmosfera que convida a redescobrir el paisatge urbà des d’una altra mirada. Els sons substitueixen el soroll constant de l’estiu i obren un espai per a la reflexió.

Aquesta observació sostinguda en el temps m’ha fet prendre consciència de com els espais urbans no són neutres, sinó que estan condicionats per dinàmiques socials, econòmiques i temporals. El turisme massiu, per exemple, redefineix els límits entre l’espai públic i el privat, entre qui pertany i qui només transita. La presència o absència de gent modifica no només l’ús dels espais, sinó també la seva identitat simbòlica i afectiva.

El vídeo resultant busca transmetre aquesta dualitat a través de la combinació d’imatge i so. La llum de la lluna, el moviment del gos i el silenci del barri funcionen com a metàfores de la recuperació d’un espai que havia estat transformat per la pressió turística. D’aquesta manera, el projecte es converteix en una exploració visual i sonora de les tensions entre calma i soroll, apropiació i pèrdua, presència i absència.

En definitiva, el procés m’ha permès desenvolupar una mirada crítica sobre el meu entorn proper, entenent que observar-lo de manera continuada i conscient pot revelar no només transformacions físiques, sinó també socials i simbòliques que sovint passen desapercebudes.

En aquesta primera observació he decidit centrar-me en l’espai on practico flamenc. He realitzat diverses fotografies de la sala, com el mirall, el terra de fusta, la insonorització de la sala i els quadres que hi ha. Aquest espai m’ha fet reflexionar sobre el límit entre el cos quotidià i el cos expressiu, entre allò que som fora de la classe i en el que ens convertim quan som dins d’aquest espai.

Considero que l’aula de flamenc és una frontera física i emocional. Quan entro per la porta, deixo enrere la rutina, l’estrès, les responsabilitats i entro en un espai que em permet desconnexió i alhora concentració. Quan ens posem davant del mirall, cadascuna de les balladores es deixa anar, imita, aprèn, observa i també compara. Si ho analitzem, trobo que en aquest moment apareix la diferència, cadascuna de nosaltres amb diferents tècniques corporals i d’expressió, però també d’edat, de gènere i d’origen, i aquesta diversitat genera alteritat. Si ens endinsem en el el flamenc té els seus orígens en arrels gitanes i populars, per tant podríem dir que ens confronta amb una cultura que no és pròpiament nostra, però que abracem des del respecte i l’admiració.

Amb aquest anàlisi he après que l’espai físic pot actuar com una frontera simbòlica, un lloc que ens transforma. Haig de reconèixer que m’ha costat aprendre a mirar i observar l’espai amb distància crítica, ja que per a mi és un entorn habitual i molt proper emocionalment. Aquest exercici m’ha ajudat a prendre consciència de com, dins d’aquest espai de creació, les fronteres entre identitats, cossos i veus poden ser també punts de connexió i aprenentatge compartit.

Enllaç:

https://drive.google.com/drive/folders/1ZCotX7BX2d6oDC4e6Mzy_C7kFWjlr1vY

Les vies del tren que passen a l’altura de l’estació de Bellvitge-el Gornal, sempre han representat una frontera divisòria entre el veïnat de Bellvitge i el veïnat del polígon Gornal. Una frontera visible que separa identitats i maneres d’expressar-se diferents.

“La conectividad, la interactividad y la posicionalidad son carecterísticas vinculadas al hecho de estar ligado a lugares “(Escobar, 1999, citat a Kremer et al 2018, p.65).

El polígon Gornal, amb la majoria dels veïns/es d’ètnia gitana conviuen amb el veïnat del barri de Bellvitge desdibuixant aquest límit divisori quan es comparteix un dels dos  espais, però ambdues comunitats senten com a seu el territori delimitat per aquestes vies del tren.

La imatge mostra el tren aturat a l’estació, un tren que alhora, connecta fronteres invisibles i que en seu interior viatgen persones que, sense ni adonar-se’n s’estudien en silenci intentant detectar les diferències que reafirmen les seves pròpies identitats. A dins esdevenen realitats molt diferents… culturals, polítiques, socioeconòmiques, realitats que suposen l’alteritat d’una societat culturalment diversa i que en funció de quines siguin aquestes diferències, el nostre imaginari serà capaç de detectar com a amenaça o com a font de riquesa, separant o enllaçant un nosaltres d’un ells, definint a l’altre, reafirmant d’aquesta manera, el nosaltres, com es descriu a Kremer et al, 2018.

En aquest primer registre, he volgut mirar amb uns altres ulls el pont per a on passo més d’un cop a la setmana, creuant d’un barri a un altre. Identificat com, aquest pont, aquestes escales i aquestes vies, representen molt més que unes estructures inerts.

Salutacions,

Montserrat.

Referències bibliogràfiques

Kremer, L. [Liliana], Vanoli, F. [Fernando], Caillouette, J. [Jacques], Doré, C. [Chantal], Vatz Laaroussi, M. [Michèle], Yáñez Canal, C. [Carlos], Campos-Flores, L. [Linamar] i Segura, G. [Gisella]. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. A C. [Carlos] Yáñez Canal (ed.) Entre-lugares de las culturas (p. 57-81). Editorial Universidad Nacional de Colombia. https://fadmon.unal.edu.co/fileadmin/user_upload/investigacion/centro_editorial/libros/entre_lugares_de_la_cultura.pdf

https://drive.google.com/drive/folders/1s6ujPSTc7Mt8c2vogeHv2_mKfTN_mUDV?usp=drive_link

Cada dia passejo amb el meu gos per la rambla del meu barri. Durant aquests passejos, sovint sento el soroll de les obres que estan fent a les vies del tren que hi ha just a sota de la rambla. Fins ara, aquest remor era només una molèstia quotidiana, però en llegir l’enunciat d’aquesta tasca, vaig començar a mirar-ho a través d’una altra perspectiva: vaig descobrir una frontera amagada. Mentre a dalt de la rambla la vida flueix (Imatge 3: serenor de la rambla), la gent camina, els infants juguen, els gossos exploren (Imatge 2: la llibertat a l’espai), afloren converses, se sent la pau dels arbres i la llum. A sota, hi ha el món del ciment, la pols, el soroll, les màquines i el treball invisible (Imatge 1: la duresa del món de les obres).

A través d’aquestes fotografies he volgut compartir amb vosaltres aquest contrast entre dos espais que es troben en el mateix lloc, però que tenen un significat molt diferent. La rambla és un espai de pas obert, accessible i amable, mentre que les vies representen un territori tancat, perillós i reservat a uns pocs treballadors. És curiós pensar com aquesta separació vertical genera una gran desigualtat d’experiències i percepcions (Imatges 4 i 5: frontera invisible): uns passegen i gaudeixen, mentre altres treballen i aguanten el soroll de la maquinària. 

M’ha agradat reflexionar envers aquesta frontera invisible, que representa un límit simbòlic que separa dues realitats molt diferents, tot i ser molt properes. La meva ciutat està plena de fronteres invisibles i he après que a través de la mirada artística, podem apreciar millor aquestes diferències que solen passar desapercebudes pels nostres ulls.

https://drive.google.com/drive/folders/1v1JnCj5qsADfH8bSrWZQxHt9Lm8haoE0?usp=drive_link