Aquesta setmana he viscut una sèrie d’experiències que, tot i semblar inconnexes, m’han portat a reflexionar profundament sobre els codis que fem servir per connectar-nos i les fronteres que aquests poden erigir o enderrocar.

Tot va començar escoltant una interpretació de Chopin al piano. En aquell moment, vaig sentir com la música actuava de pont, esborrant qualsevol distància temporal o cultural. Em vaig adonar que, mentre certa música actual em genera rebuig pel seu to o missatge, la música clàssica té la capacitat de posar-me la pell de gallina sense necessitat de dir ni una sola paraula. És un llenguatge universal on l’alteritat desapareix: no cal traducció per sentir l’emoció de l’altre. Curiosament, just després d’aquesta connexió emocional perfecta, vaig presenciar una conversa entre una parlant nativa i un home anglosaxó. Ell s’esforçava per parlar espanyol i, malgrat els evidents errors de pronunciació i gramàtica, la màgia de la comunicació succeïa igualment. Vaig comprendre que la “correcció” és només una frontera artificial; la veritable essència és la voluntat d’entendre’s, de creuar el límit cap a l’altre, encara que sigui ensopegant amb les paraules.

Aquesta reflexió sobre els símbols i l’enteniment es va materialitzar del tot quan, dies després, vaig estar acompanyant una nena en el seu procés de lectoescriptura. Allà, davant d’una taula, vaig veure clarament com les lletres suposen una frontera gegant per a qui encara no les desxifra; són símbols abstractes que separen els “iniciats” dels que no ho són. Però en introduir la plastilina, en convertir aquell símbol rígid en quelcom manipulable i tou, la frontera es va estovar.

Així tanco la setmana: adonant-me que, ja sigui a través d’una partitura, d’un idioma après a mitges o d’una lletra feta de plastilina, la meva tasca (i futura professió) consisteix a facilitar les eines perquè aquests codis deixin de ser murs i es converteixin en ponts d’expressió humana.

https://drive.google.com/file/d/1OBAvloyQ8PxIu__YVBLElOYuOpkI42mu/view?usp=drive_link

En aquest últim registre he observat una pintada situada al meu barri. Al costat d’una escola, els infants han escrit un missatge que diu: “Les fronteres són ferides a la terra. Cap persona és il·legal”. Aquest missatge està escrit en diverses llengües com l’àrab, el xinès, el rus, el francès i altres. Aquest element em va cridar molt l’atenció, per això l’he volgut registrar, m’ha cridat l’atenció que s’hagi escrit això on cada dia entren i surten infants, famílies i docents amb realitats molt diverses.

L’anàlisi s’ha centrat en el contingut del missatge i també en la seva forma de transmetre’s. El fet que estigui escrit en diferents llengües visibilitza la diversitat cultural i lingüística del nostre entorn i, també, mostra les fronteres simbòliques que se solen establir entre les persones.

El missatge escrit al mur, qüestiona la idea de frontera com a límit natural i la redefineix com una ferida. La presència de llengües que normalment no tenen visibilitat en els espais públics ajuda a reforçar aquesta idea i també a donar veu a certs col·lectius que solen quedar al marge.

Considero que a través d’aquest registre he après a mirar amb més atenció els missatges visuals que formen part del nostre entorn quotidià i a entendre’ls com a formes d’expressió política i social. He reflexionat sobre com l’escola és un espai clau per qüestionar aquestes fronteres i també treballar diferents valors com la inclusió i la justícia social.

https://drive.google.com/drive/folders/1F0TyowzwE0WaJ1xJ5J1B-IND_zWDphg3?usp=drive_link

En aquest últim registre he volgut centrar-me en el moment previ a ballar, quan preparo el meus vestuari i els complements que utilitzo tant als assajos com a les actuacions. He enregistrat un vídeo a casa, obrint el calaix i l’armari on guardo les faldilles, les sabates, les flors, les arracades i les peinetes. Aquest espai íntim m’ha permès reflexionar sobre el límit entre la vida quotidiana i l’escena.

Preparar-me no és només una acció pràctica, sinó un ritual personal. Cada peça té un significat i em connecta amb experiències viscudes, amb l’esforç i amb la responsabilitat de representar un art amb tanta càrrega cultural. En aquest moment prenc consciència del meu cos, de la meva actitud i de l’emoció amb què sortiré a ballar.

Aquest registre m’ha fet pensar en la frontera identitària: el pas de qui soc en la meva intimitat a qui soc quan ballo flamenc. No deixo de ser jo, però em transformo. El vestuari actua com un pont que em permet entrar en un altre estat, més expressiu i exposat.

He après que els límits no sempre són visibles ni rígids; a vegades són moments, gestos o decisions personals. La dificultat ha estat mostrar aquest procés tan íntim amb una mirada reflexiva. Tot i això, aquest últim registre vol demostrar una vegada més que el flamenc no comença a l’escenari, sinó molt abans, en el silenci i la preparació interior.

Enllaç: 
https://drive.google.com/drive/folders/1tlvZ044PYDm_ipTZSFk6rmzZvs7LAQkE

En el lliurament d’avui he volgut jugar amb alguna cosa que no havia fet fins ara: la combinació d’imatge i so. He adjuntat 4 vídeos en què tant la imatge com el so són elements que descriuen el meu dia a dia. M’ha cridat l’atenció el fet que dos dels vídeos amb més soroll són precisament aquells en què estava compartint moments amb la meva gent i celebrant instants junts; en canvi, per exemple, al vídeo en què nevava, gris i sobri, no s’hi escolta cap tipus de soroll, només s’hi percep fred. El vídeo del meu xicot, en Luis, netejant, sens dubte és el meu preferit. Hi mostra la quotidianitat, aquelles coses que poden semblar simples a primera vista però que tenen un valor ple de detalls i que són especials. Recordo la seva imatge mentre entrava el sol per la finestra i ens permetíem el luxe d’estar en silenci.

Espero que us agradi; aquí teniu l’enllaç als vídeos!

https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1hRRypEd4tQFvhffcnet5aweRzq0AlmqJ

Bon dia!

Aquest és l’últim registre i l’última oportunitat per mostrar l’art d’una manera diferent. En aquest registre utilitzaré fotos, però m’agradaria centrar l’atenció en els colors.

Sense dir d’on es tracta i només veient els colors típics, s’entén de quin lloc estic parlant. Aquest pont de desembre vaig anar a un lloc on les seves cases acolorides, la seva barana blanca típica i els colors de la tardor en la seva naturalesa; criden molt l’atenció. Veient les fotografies trobo que és un lloc molt pintoresc, mai millor dit, i que a més utilitzen els colors per diferents coses. Les cases són de colors vistosos perquè es vegin des del mar i es reconeguin els pobles pesquers. Per tant, l’art s’ha fet servir d’una forma molt específica. La forma de la barana i el color és reconeixible arreu del món. També vull destacar el dibuix impressionant de la platja on es mostra l’art en màxim esplendor. Un complement d’una platja buida pel fred que acompanya a un paisatge increïble.

Com a reflexió final, m’ha encantat aquest projecte perquè només amb una petita reflexió a cada registre, es poden veure diferents perspectives de l’art, i que hi ha més de les que veiem a simple vista.

En aquest registre final he volgut posar la mirada en una forma d’alteritat sovint invisibilitzada: la dels animals que habiten a l’entorn rural on visc i que no tenen cabuda en els espais urbans. He dibuixat una gallina, una salamandra, el vol d’una papallona, una arna i una merla; espècies prou resistents i comunes, però que la seva absència a la ciutat no és casual, sinó conseqüència directa d’un model d’ocupació de l’espai que prioritza les necessitats humanes per sobre de qualsevol altra forma de vida. Aquests límits funcionen com a barreres que exclouen determinades vides, reforçant una relació no horitzontal ni democràtica amb l’entorn.

Per altra banda, he dibuixat una escena d’un cotxe de nit al mig d’un bosc. La seva presència, sol i aparentment perdut enmig del bosc; la seva llum artificial il·lumina alguns arbres, però alhora altera l’espai i en trenca la nit fosca. Volia transmetre una tensió simbòlica:  el cotxe representa una mobilitat humana que travessa territoris aliens sense qüestionar-se els impactes que genera, convertint el bosc en un espai de pas i no de convivència.

Aquest registre m’ha permès ampliar la noció d’alteritat més enllà de l’humà i repensar com construïm límits que expulsen formes de vida que no encaixen en el nostre model de ciutat. Dibuixos d’animals

Hola a tothom!

Amb aquesta sisena i última entrada de l’activitat 3 de l’assignatura d’Educació Artística he volgut tancar el procés recollint diferents registres que he anat enregistrant durant una petita escapada amb uns amics molt especials. Són amics de Vítoria, del País Basc, amb qui fa molts anys que mantenim una amistat molt forta, tot i que només ens veiem algunes vegades a l’any a causa de la distància. En aquesta ocasió hem fet una escapada en parelles a Andorra, un lloc on ells no hi havien estat mai, i m’ha fet molta il·lusió poder fer-los de guia i compartir amb ells espais, paisatges i moments.

Ha estat una escapada molt nadalenca, plena de llums, passejades i complicitat, que m’ha omplert d’alegria i m’ha despertat una il·lusió de Nadal que aquest any em costava trobar. Tot i així, també m’ha fet molt present que és un any complicat: és el primer Nadal sense el padrí a la torre, i això fa que aquesta època sigui emocionalment diferent.

D’aquesta experiència n’ha sorgit una petita reflexió que he escrit i gravat en forma de veu en off, amb la intenció d’acompanyar-la amb una recopilació d’imatges i vídeos en el producte final. Aquesta escapada m’ha ajudat a entendre la importància del moviment, dels canvis i de sortir de la rutina, no com una fugida, sinó com una part necessària del dia a dia. Sense aquest moviment, tampoc podríem valorar ni gaudir plenament de la calma i la seguretat que em dona tornar a la torre.

Link al Drive i als registres : https://drive.google.com/drive/folders/1FQ4DF36qWEIUmZNjVu7tn9WMMlG3lSP-

Com a Grup I, la revisió de les nostres experiències inicials a la llum del dossier de referents artístics ha suposat un punt d’inflexió. Ens adonem que les nostres primeres intervencions —l’assemblea sobre joguines de l’Ana, el taller de dansa de l’Arnau i el Carnaval de la Maira—, tot i partir de la bona voluntat, mancaven de l’entrellat teòric necessari per generar canvis profunds. Gràcies a la incorporació de Roger Bernat, Sol Picó i Ana Flávia Baldisserotto, ara podem reescriure aquestes vivències, passant d’una gestió superficial de la diversitat a una pràctica veritablement emancipadora, decolonial i interseccional.

En primer lloc, reconsiderem l’experiència de l’Ana al menjador escolar, on es va abordar la segregació de gènere en l’ús de les joguines mitjançant el debat verbal. Ens recolzem en el dramaturg Roger Bernat per transformar aquesta dinàmica. L’aportació clau de Bernat és la capacitat de trencar amb la rigidesa de l’assemblea clàssica, on els infants sovint es limiten a repetir el discurs “correcte” que esperen els adults. Per incorporar el postfeminisme de manera efectiva, substituïm la paraula pel cos, inspirant-nos en l’obra Domini públic. En lloc de preguntar “això és de nen o de nena?”, plantegem un dispositiu escènic basat en regles de joc i moviment. El postfeminisme aquí es manifesta deixant de tractar els infants com a receptors passius d’estereotips per convertir-los en agents actius. A través del desplaçament físic i l’agrupació per afinitats canviants, es visualitza que la identitat de gènere no és una essència fixa, sinó una performance social constantment negociable. Això permet “fer” la teoria de gènere en lloc de només parlar-ne.

En segon lloc, reformulem el taller de l’Arnau amb joves immigrants, inicialment centrat en la mostra de músiques d’origen. Gràcies a Sol Picó, entenem que hem de superar el concepte d'”aparador cultural” per anar cap a una “fusió radical”. La interseccionalitat esdevé l’eix central en reconèixer que aquests joves no són només “immigrants”, sinó subjectes complexos travessats per l’edat, la classe i el gènere. Seguint l’estratègia de Picó, transformem el taller en un laboratori on es barreja la dansa contemporània amb els estils populars i urbans dels participants. El canvi fonamental per descolonitzar la pràctica és evitar l’exotització: no demanem als joves que representin el seu “folklore” de manera estàtica per al consum extern, sinó que els convidem a hibridar-lo amb la seva realitat actual. Així, validem els seus sabers corporals com a material artístic contemporani legítim, trencant la jerarquia entre l’alta cultura i les expressions populars, i utilitzant l’humor i el cos com a eines de comunicació directa.

Finalment, revisem el Carnaval de la Maira sota la influència d’Ana Flávia Baldisserotto. La confecció de disfresses, originalment una tasca que podia generar segregació per motius econòmics, es reorienta cap a la creació de “Cercles de Creació” comunitaris. La mirada descolonial de Baldisserotto és fonamental aquí: ens ensenya a valorar els “sabers no hegemònics” i a utilitzar l’artesania com a eina política. Per implementar-ho, desplacem el focus del producte final (la disfressa) al procés relacional. Posem al centre les tècniques tèxtils i manuals de les famílies (cosir, brodar, trenar), sabers sovint invisibilitzats pel cànon artístic occidental. Aquesta intervenció és profundament interseccional, ja que elimina la barrera de classe (no cal comprar materials cars) i dissol les jerarquies entre l’escola (saber oficial) i la família (saber popular). L’activitat esdevé una “superfície de contacte” on es teixeixen vincles afectius reals a través del fer col·lectiu.

La nostra selecció de Bernat, Picó i Baldisserotto ha estat rigorosa i ha implicat descartar altres referents del dossier com Alfredo Jaar, Zanele Muholi o Shirin Neshat. Tot i la seva inqüestionable potència per tractar temes com el genocidi o l’Apartheid, hem considerat que la càrrega històrica i geopolítica de les seves obres requereix una mediació contextual massa complexa per a l’etapa de primària, fet que ens allunyaria de la vivència directa que busquem. La nostra prioritat ha estat trobar metodologies (el joc, la dansa, la costura) que permetin als infants experimentar la descolonització en primera persona. També hem deixat de banda propostes com les de Maria Llopis pel seu contingut explícit, optant per l’enfocament lúdic i performatiu de Bernat com una via més inclusiva per introduir la perspectiva de gènere a l’aula.

En conclusió, aquesta tríada d’artistes ens ha permès entendre que incorporar la descolonització, el postfeminisme i la interseccionalitat a l’escola no passa necessàriament per grans discursos teòrics, sinó per transformar les dinàmiques de relació. Hem après que podem descolonitzar l’aula validant els sabers manuals amb Baldisserotto; que podem treballar la interseccionalitat des del cos i la barreja amb Sol Picó; i que podem qüestionar el gènere des del moviment col·lectiu amb Roger Bernat. Aquests autors ens ofereixen el camí per passar de la teoria a l’acció, fent de l’educació artística una pràctica viva i crítica connectada amb la realitat de les nostres aules.

Figura 1:Bernat, R. (2008). Domini Públic. Roger Bernat / FFF. https://rogerbernat.info/es/espectaculos/domini-public/

Figura 2:Sol Picó Cía. de Danza. (s.f.). Espectáculos. https://www.solpico.com/es/espectaculos/

Figura 3: Cabello/Carceller. (2015). A film to dance to. https://www.cabellocarceller.info/work/a-film-to-dance-to/

Figura 4. Cuadrícula de retratos del proyecto Humanae. Fuente: Dass (2012-en curso).

Figura 5. Detalle de obra textil comunitaria Prometo falhar. Fuente: Baldisserotto (s.f.).

Aquí us deixo el link per tal de que visualitzeu les imatges. https://docs.google.com/document/d/1-xIxYpNTsfE1av6IGJjIuTggV6q2Bwe_F5cWkG-RRGo/edit?usp=sharing

• Referències bibliogràfiques: 

Jimenez, R. (2020). Un docente revolucionario para la formación artística (decolonial) contemporánea. EARI. Educación Artística Revista de Investigación, (11), 114-138. https://doi.org/10.7203/eari.11.15237 

López Ruíz, S. (2022). Fitxes de referents artístics [Recurs d’aprenentatge]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC). http://referents-artistics.aula.uoc.edu/

Pascual Morán, A. (2014). Apuntes y aportes para pensar y practicar una pedagogía de las diferencias. Pedagogía, 47(1), 10-30. 

Rifà Valls, M. (2023). Perspectives decolonials i de gènere en educació artística per a l’escola primària. Fundació Universitat Oberta de Catalunya. 

Shifres, F., & Gonnet, D. (2015). Problematizando la herencia colonial en la educación musical. Epistemus. Revista de Estudios en Música, Cognición y Cultura, 3(2), 51-67. https://doi.org/10.21932/epistemus.3.2971.2