Avui m’agradaria parlar de com fan servir l’art per celebrar festivitats. Com Barcelona s’omple de música i llums per crear un esperit nadalenc. Un sentiment de festa i família i una cara nova a la ciutat que tan acostumats estem de veure. Les nadales que se senten pels carrers, els establiments plens de decoració, els pumpkin spice latte de les cafeteries que fan que l’olor de canyella es quedi impregnat en l’aire. Les casetes d’arbres de Nadal que ens regalen olor de pi i festa. Com també s’utilitza a Halloween i les festes majors. Com aquestes decoracions assenyalen un inici d’etapa. Però em vull centrar en les llums, aquestes que fan que la gent es reuneixi davant de la casa Batlló, per veure un joc de llums i música nadalenca. Per sentir aquest esperit de nou que ens regala aquesta època màgica. I es que utilitzem l’art per integrar aquest sentiment dins nostre i em fa la sensació que com més il·luminat estigui el cel i els carrers de Barcelona millor serà aquest Nadal.

En aquest registre he volgut enfocar-me en l’expressió del rostre, un lienzo on és representa l’emoció directa del flamenc. M’he observat mentre escolto i ballo diferents coreografies dels diferents “pals” del flamenc (alegries, buleries, tangos, sevillanes, solea, etc.), i m’he adonat de com cada cançó transforma l’expressió de la meva cara. Quan el ritme és intens la meva cara expressa força, quan no tinc una part molt interioritzada o encara l’estic aprenent, la meva expressió es de concentració; quan la música es més suau expresso sensibilitat. També he observat que faig diferents gestos en funció del que sento en el moment: tensió, passió, orgull, etc.

Observar aquestes imatges m’ha fet confirmar el que jo ja sabia, que el flamenc és una forma d’expressar emocions que sovint no podem dir amb paraules, però que molts cops no fa falta cap paraula per parlar. Cada rostre mostra una part interna, l’expressió interior és universal i cada ballarina viu el flamenc d’una manera diferent, però al mateix temps totes compartim una mateixa intensitat emocional.

Aquest exercici m’ha fet ser més conscient de com la cara pot convertir-se en un espai de frontera entre el que sentim i el que mostrem. Gràcies a aquest registre he après a valorar el rostre com un lloc d’autenticitat, on el flamenc surt de dins i es fa visible als altres.

Enllaç:

https://drive.google.com/drive/folders/19mlhftWnaKWm4TedQH9MKyD67PxfjyTn

Avui m’agradaria parlar de com veuen els nens “plàstica” o almenys és com ho deia jo quan anava al col·legi. Per a mi plàstica era una assignatura molt divertida, perquè em concentrava molt en el que feia i el professor ens donava molta llibertat per explorar la nostra creativitat. He tingut la sort de treballar amb nens i fer moltes manualitats i veure com ells actuen quan els hi dones aquesta llibertat. Quasi tots tenen la iniciativa de “crear” és de les poques vegades que no veig dubtar als nens quan agafen els llapis. I és perquè en l’art no hi ha res erroni. És tan subjectiu que les interpretacions són pròpies i els nens se senten segurs.

Aquests dies que he fet plàstica amb ells he vist com cada nen interpretava les seves realitats amb diferents materials. La imatge del món és perquè els hi vaig ensenyar que a mi m’havia sorprès aquest espectacle visual. Per a ells era indiferent. I amb això llanço una reflexió, que és que el que l’art és art, segons de quins ulls ho miris.

Avui m’agradaria parlar de com m’afecta l’art d’una manera que no sé en què dia visc. El 7 de novembre vam estrenar un espectacle que es diu DINTRE DEL BOSC la versió en català del musical de Stephen Sondheim de INTO THE WOODS. No vaig fer el registre del 4 de novembre, però que millor excusa que aquesta. Els assajos extra, les poques hores de son, anar a correcuita amb el vestuari i escenografia… Però tot val la pena amb el resultat que ha quedat. Tot val la pena quan poses el peu damunt de l’escenari i et veus recompensat per l’aplaudiment del públic. És molt difícil compaginar aquesta vida amb tota la resta, però sempre val la pena.

Adjunto un petit tastet del musical perquè se sàpiga que realment val la pena!

En aquesta quarta entrega de registres de l’activitat 3 he decidit canviar una mica el format i experimentar amb el muntatge audiovisual. He fet una recopilació de vídeos curtets i un àudio amb la intenció de crear-ne un clip més llarg i coherent per a fer uba sequència per al muntatge del producte final de l’activitat.

El material que he enregistrat està basat en moments quotidians del meu dia a dia: el tràfic de la nit quan surto de la feina, les reunions a les quals he d’anar a Saragossa, el soroll del carrer que es filtra per  la finestra de l’oficina, la calma aparent del tren, els paisatges que passen per la finestra… Tot i així, darrere d’aquestes escenes hi ha sempre una mateixa idea: el moviment constant, la feina, l’estrès, la sensació de no parar mai.

Amb aquests registres vull reflectir aquesta dualitat entre la calma que sembla oferir l’entorn (sobretot en els trajectes en tren o en els paisatges llunyans) i el ritme intern accelerat que porta el dia a dia, des del començament fins al final de la jornada.

Comparteixo també l’enllaç als registres de l’activitat: https://drive.google.com/drive/folders/1WOV77g2cXjikJdULm3405gksgZZkmnou

En aquesta entrega he volgut personalitzar-me a través del dibuix. I és que, ahir dia 16 d’octubre, va ser el dia del flamenc i per a moltes persones pot passar desapercebut, però per a mi no. Per a mi el flamenc és una cosa que duc dins i que és la màxima expressió d’art que existeix. Ja sigui a través del ball, el cant, la vestimenta, la pintura, la puresa, la passió… Estant fora m’he adonat de com trobo a faltar estar envoltada d’aquest art i gaudir de tot allò que l’envolta. En aquest dibuix he volgut representar-me amb el meu vestit vermell de flamenca, aquell que trobo a faltar veure a l’armari de casa meva. Espero amb ànsia sempre el mes d’abril, perquè sota el taronger florit d’abril em retrobi amb els meus amics per poder gaudir de l’art del flamenc, les rialles i tota la nostra cultura

Aquí teniu l’enllaç al Drive per si no veieu bé la imatge:

https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1KZCGGXKRaBqTL4ricG23RQJWrsWXuf9o

Els vídeos que he enregistrat mostren el contrast entre l’activitat urbana i la calma del camp. Les imatges de la ciutat, amb gent i trànsit, evidencien un ritme constant, mentre que els plans de la natura transmeten una quietud que convida a respirar i observar amb més profunditat. Aquest contrast no és només estètic: parla de maneres diferents d’habitar i relacionar-se amb l’entorn. Aspectes que condicionen la qualitat de vida i la percepció del propi benestar. Però, al camp, no tot és calma. He afegit el que per la gent del camp és l’amenaça més aclaparadora… Obriu l’enllaç i descobriu què és! Registre 4 Activitat 3