En aquest registre final he volgut posar la mirada en una forma d’alteritat sovint invisibilitzada: la dels animals que habiten a l’entorn rural on visc i que no tenen cabuda en els espais urbans. He dibuixat una gallina, una salamandra, el vol d’una papallona, una arna i una merla; espècies prou resistents i comunes, però que la seva absència a la ciutat no és casual, sinó conseqüència directa d’un model d’ocupació de l’espai que prioritza les necessitats humanes per sobre de qualsevol altra forma de vida. Aquests límits funcionen com a barreres que exclouen determinades vides, reforçant una relació no horitzontal ni democràtica amb l’entorn.

Per altra banda, he dibuixat una escena d’un cotxe de nit al mig d’un bosc. La seva presència, sol i aparentment perdut enmig del bosc; la seva llum artificial il·lumina alguns arbres, però alhora altera l’espai i en trenca la nit fosca. Volia transmetre una tensió simbòlica:  el cotxe representa una mobilitat humana que travessa territoris aliens sense qüestionar-se els impactes que genera, convertint el bosc en un espai de pas i no de convivència.

Aquest registre m’ha permès ampliar la noció d’alteritat més enllà de l’humà i repensar com construïm límits que expulsen formes de vida que no encaixen en el nostre model de ciutat. Dibuixos d’animals

Hola a tothom!

Amb aquesta sisena i última entrada de l’activitat 3 de l’assignatura d’Educació Artística he volgut tancar el procés recollint diferents registres que he anat enregistrant durant una petita escapada amb uns amics molt especials. Són amics de Vítoria, del País Basc, amb qui fa molts anys que mantenim una amistat molt forta, tot i que només ens veiem algunes vegades a l’any a causa de la distància. En aquesta ocasió hem fet una escapada en parelles a Andorra, un lloc on ells no hi havien estat mai, i m’ha fet molta il·lusió poder fer-los de guia i compartir amb ells espais, paisatges i moments.

Ha estat una escapada molt nadalenca, plena de llums, passejades i complicitat, que m’ha omplert d’alegria i m’ha despertat una il·lusió de Nadal que aquest any em costava trobar. Tot i així, també m’ha fet molt present que és un any complicat: és el primer Nadal sense el padrí a la torre, i això fa que aquesta època sigui emocionalment diferent.

D’aquesta experiència n’ha sorgit una petita reflexió que he escrit i gravat en forma de veu en off, amb la intenció d’acompanyar-la amb una recopilació d’imatges i vídeos en el producte final. Aquesta escapada m’ha ajudat a entendre la importància del moviment, dels canvis i de sortir de la rutina, no com una fugida, sinó com una part necessària del dia a dia. Sense aquest moviment, tampoc podríem valorar ni gaudir plenament de la calma i la seguretat que em dona tornar a la torre.

Link al Drive i als registres : https://drive.google.com/drive/folders/1FQ4DF36qWEIUmZNjVu7tn9WMMlG3lSP-

https://drive.google.com/file/d/1JFxuKC-ypUQTbeO42F65E6eu5lYjWdck/view?usp=drive_link

En aquest nou registre fotogràfic, el focus es desplaça de la quotidianitat solitària a la connexió íntima i compartida. Continuem explorant la tríada de temps, espai i emoció, però l’emoció principal passa a ser la de la companyia incondicional i l’aventura conjunta.

Aquí la perspectiva és menys sobre els sons de l’entorn i més sobre el tacte recíproc i la presència mútua.

• Espai i Silenci Mutu (Dalt a l’Esquerra): A la muntanya, l’emoció neix de l’enteniment no verbal. El silenci de l’entorn permet escoltar el so suau del teu frec al seu pèl. Aquest tacte suau és l’ancoratge al present. El temps no s’accelera, sinó que es suspèn en l’instant en què les mirades es troben. Aquest espai natural és el fons perfecte per a la confiança mútua.

• Espai Urbà i Ritmicitat (Dalt a la Dreta): El pas a l’entorn urbà (o esportiu) introdueix la noció de ritme i propòsit. Aquí, Ramón, amb el seu arnés d’alta visibilitat, és un company d’equip. El so és el de les passes ràpides sobre l’asfalt, el dring de l’arnès. L’emoció és la de l’acció compartida, un temps de sincronia on els dos cossos es mouen amb un objectiu comú.

• La Intimitat del Refugi (Baix a l’Esquerra): Aquesta és la imatge de la màxima proximitat. L’espai reduït i confinat del cotxe es converteix en un santuari tancat del món. El tàctil domina: la pressió del cap de Ramón contra la teva galta, l’olor familiar i reconfortant del seu pèl barrejat amb l’ambient del cotxe. El temps es percep lent, de viatge i repòs. L’emoció aquí és la de la dependència i l’afecte sense filtres.

• L’Horitzó Compartit (Baix a la Dreta): Asseguts sobre una roca o un mirador, la parella contempla un vast espai. Ramón s’asseu amb el cos rígid i atent, un protector a l’espera. L’emoció és la de l’aventura silenciosa. És un moment on el temps es mesura per la infinitud del paisatge. La presència de Ramón aquí et recorda que la veritable emoció d’explorar no es troba en el paisatge, sinó en qui tens al costat.

En conjunt, aquestes fotos exploren com Ramón no només viu en els meus espais, sinó que els redefineix i els omple d’emoció a través del contacte físic i la complicitat. El so d’aquests dies quedarà marcat per la respiració compartida i el silenci còmplice.

En aquesta cinquena entrega de l’activitat 3 de l’assignatura d’Educació Artística, he volgut anar una mica més enllà, i a part de registrar moments amb la família a la Torre, he decidit donar forma a un registre més íntim i expressiu, explorant diferents maneres de narrar allò que he viscut durant tot aquest procés. En aquesta ocasió he decidit gravar la meva pròpia veu llegint un petit text que he escrit, pensat per convertir-se en la veu en off del curtmetratge que presentaré en l’entrega final. M’interessava que aquesta narració tingués un to personal, gairebé confessió, perquè expliqués què he sentit mentre treballava, com ha anat evolucionant la meva mirada i quines emocions m’han anat acompanyant.

El treball m’ha portat a reflexionar sobre el moviment: per què em desplaço d’un lloc a un altre, què busco exactament en aquestes imatges que van canviant, què intento atrapar o entendre. A mesura que avançava, m’adonava que tot acabava tornant a un mateix punt central: la torre. Aquest espai és per a mi molt més que un element visual; és el símbol de casa, el lloc on realment em sento segura i acollida, envoltada de la família i de les persones que estimo. En aquestes dates de Nadal, la manca del padrí es fa especialment present, i aquesta sensació impregna també la narració, donant-li un to més emotiu i sincer. Aquesta veu en off vol convertir totes aquestes vivències en un fil conductor que doni sentit al curtmetratge i al meu procés creatiu.

Comparteixo també el link als registres d’aquesta entrega: https://drive.google.com/drive/folders/17cZ8aQrffQ6sJwZrmW4CaT_z14Pm18XX

https://drive.google.com/drive/folders/1ZnBc5e1ODeAEu4EtopnRwa7K9j68EaEC

Aquest registre és una petita col·lecció de moments viscuts amb Ramón, el meu gos. He volgut documentar el seu dia, fixant-me en aquells detalls sensorials que, tot i ser quotidians, són els que realment defineixen la nostra relació.

Per tant, m’he centrat en allò que ens lliga a la seva presència: el tacte, les olors i, per sobre de tot, els sons que marquen el seu ritme vital. Ramón és el fil conductor que dona sentit al temps de la meva rutina.

• El So de l’Aventura: A primera hora, o quan toca desconnectar, hi ha el bosc. El soroll més característic és el de les seves potes xafant la grava i les fulles seques del camí (dalt a l’esquerra). Aquest so, viu i eixerit, és la melodia de l’energia inesgotable, de l’olor a terra humida i a pi. És el ritme de l’exercici i de la curiositat.

• El Tacte de la Calma: El contrapunt arriba a la migdiada o a la nit. Ramón dorm profundament (dalt a la dreta). Aquí domina el tacte suau del seu pèl negre enfonsat en els llençols i la calor corporal que s’irradia. El so és gairebé nul, potser només la respiració calmada i profunda. És la pau que s’instal·la a casa i que ens recorda que el món pot esperar.

• Les Olors de la Companyia: A l’hora del menjar o del cafè (baix a l’esquerra), les olors s’aguditzen. L’aroma del salmó fumat i l’alvocat fresc es barregen amb la fragància del cafè, mentre Ramón observa des de sota. El so d’aquest moment és el clic discret de les ungles a la fusta sota la taula, o el so de la meva cullerada al bol. Ell és l’observador atent que espera el seu torn.

• El So del Món Obert: A la platja (baix a la dreta), el vent i l’aigua prenen el protagonisme. El so incessant de les onades és la banda sonora de la vastitud. Aquí, Ramón s’asseu i el seu propi so s’esvaeix, només queda la seva figura immòbil, escoltant. És un moment de serenitat, on les olors de salitre i alga se superposen a les olors domèstiques.

Tots aquests petits sons i sensacions formen el registre del dia de Ramón. Són coses que sentim cada dia, però que un dia esdevindran el record més clar de la seva presència constant i fidel.

Aquesta setmana, arran de la necessitat de definir millor la meva línia de recerca, he decidit canviar el llenguatge expressiu. En lloc d’una fotografia estàtica, presento un vídeo que captura el moviment de les meves mans escrivint al portàtil. Aquest gest, aparentment mecànic, és per a mi la representació física d’una frontera.

El meu entorn social està format per amigues filòlogues, majors que jo (33, 29 anys), mentre que jo, amb 19 anys i a segon de carrera, em comunico amb elles en anglès, la meva tercera llengua. El vídeo mostra l’acte de teclejar, i no és casualitat: és en l’escriptura on em sento més vulnerable. A l’hora de parlar amb elles, tot i que també percebo la diferència, tinc una capacitat de fluïdesa que em permet defensar-me. Però escrivint, la sensació és diferent. Topo amb un límit més rígid: la manca dels automatismes de la meva llengua materna. Sento que la meva personalitat es transforma lleugerament; em percebo més lenta i exposada davant de la seva expertesa. Aquesta és la meva experiència de l’alteritat: reconèixer-me a mi mateixa com a “altra” a través de la llengua escrita.

No obstant això, com assenyalen Kremer et al. (2018), la frontera pot ser barrera o pont. En el meu cas, l’anglès actua com un pont paradoxal. Malgrat la por a l’error i la diferència d’experiència vital, aquest límit lingüístic ens força a una sinceritat brutal. Ens expliquem vivències, desitjos i preocupacions amb una honestedat que ens uneix, esborrant la distància generacional i permetent-nos connectar des de la maduresa.

Aquesta reflexió connecta directament amb la meva futura tasca docent. La por que sento jo davant la pàgina en blanc en anglès és la mateixa por a l’avaluació que sent un alumne davant d’un contingut nou. Aquest registre m’ha servit per entendre que, com a mestra, el meu objectiu no serà eliminar les fronteres del coneixement, sinó donar mètodes als alumnes perquè, malgrat la incertesa, puguin creuar-les i assolir l’èxit educatiu.

https://drive.google.com/file/d/1OBAvloyQ8PxIu__YVBLElOYuOpkI42mu/view?usp=drive_link

Fa els últims dies que estic malalta i no he pogut sortir gaire al carrer, així que he hagut de buscar a casa una manera de continuar treballant la idea de límit i frontera. D’aquesta manera, he escoltat el meu entorn amb una atenció diferent, i he construït un registre sonor de dos minuts, captant el contrast de la vida domèstica i el paisatge acústic del carrer.

Durant el primer minut es poden sentir els sons de casa meva mentre es feien diferents tasques quotidianes: la campana extractora, el soroll de recollir el rentavaixelles, la rentadora en marxa i el so del robot aspirador. Aquests sons els acostumo a viure com un fons automàtic, i cap al minut 1:10, apareix fins i tot el soroll de les potes del gos caminant pel parquet, un detall espontani i recorda que a les llars hi ha moltes petites presències invisibles.

Cap al minut 1:20, el registre canvia i passa a l’exterior, aquí el so és diferent: ocells, trànsit… M’ha cridat l’atenció com, malgrat la proximitat física, aquests sons tenen un ritme i una energia molt diferents del que passa a dins.

A través d’aquest contrast m’ha ajudat a entendre que la frontera entre interior i exterior, a banda de ser arquitectònica, també és sonora. El límit físic és el vidre de la finestra que separa dues realitats acústiques que conviuen al mateix temps, però que no es barregen. Aquest registre m’ha demostrat que fins i tot dins de casa es poden trobar diferències quan t’atures a escoltar-les.

https://drive.google.com/file/d/1mkFG-1HHcJiaJD0ZCl-KuhFMZe4dEOcH/view?usp=drive_link

Una de les branques del meu arbre de l’art era la cuina. Crec que hi ha persones que consideren això un art i d’altres que no. A mi, personalment, cuinar en si no em sembla res increïble, però la gastronomia té aquest poder de convertir-se en art si tu vols.

Com he esmentat en algunesentregues anteriors, viure lluny de la meva terra em porta molta nostàlgia i, a través de la cuina, moltes vegades em sento una mica més a prop. Ahir diumenge vaig preparar el meu propi pa casolà, tal com el meu pare sol fer cada diumenge. En preparar-lo hi vaig posar molt d’afecte i records de com ell ho feia.

És increïble com les olors o el sabor et poden transportar a un lloc tan íntim de la teva memòria. Així que aquí teniu una imatge de la fogassa que vaig preparar ahir.

Espero que us agradi!!!

Les fotografies que he recuperat de l’estiu passat, plenes de vegetació i llum suau, reflecteixen el temps amb què les vaig fer. Sense presses, contemplativament. A la ciutat mai m’he parat a fotografiar res. Només a les persones conegudes. Aquesta és una altra diferència que he notat amb el canvi de localització. Abans, el més important era buscar temps per la sociabilització i l’oci. Viure al bosc em permet destinar dies pensant en l’entorn. 

L’àudio enregistrat des de la finestra ho confirma (Registre 4) A primer cop d’orella sembla que no hi passa res, però si escoltem amb atenció hi sentim el vent, un avió que vola a deu quilòmetres d’altura pel cel, un ocell que travessa l’aire, alguns gossos llunyans… Aquesta aparent quietud és, en realitat, vida que s’expressa d’una altra manera.

Aquest entorn ha transformat el meu estat d’ànim. A la ciutat em sentia constantment accelerada, envoltada d’estímuls i una sensació de desconnexió amb mi mateixa. La natura s’ha convertit en un espai que regula, i em dona perspectiva; un contrapunt necessari per comprendre com els entorns que habitem marquen la nostra manera de sentir i de ser.