Avui m’agradaria parlar de com veuen els nens “plàstica” o almenys és com ho deia jo quan anava al col·legi. Per a mi plàstica era una assignatura molt divertida, perquè em concentrava molt en el que feia i el professor ens donava molta llibertat per explorar la nostra creativitat. He tingut la sort de treballar amb nens i fer moltes manualitats i veure com ells actuen quan els hi dones aquesta llibertat. Quasi tots tenen la iniciativa de “crear” és de les poques vegades que no veig dubtar als nens quan agafen els llapis. I és perquè en l’art no hi ha res erroni. És tan subjectiu que les interpretacions són pròpies i els nens se senten segurs.

Aquests dies que he fet plàstica amb ells he vist com cada nen interpretava les seves realitats amb diferents materials. La imatge del món és perquè els hi vaig ensenyar que a mi m’havia sorprès aquest espectacle visual. Per a ells era indiferent. I amb això llanço una reflexió, que és que el que l’art és art, segons de quins ulls ho miris.

Avui m’agradaria parlar de com m’afecta l’art d’una manera que no sé en què dia visc. El 7 de novembre vam estrenar un espectacle que es diu DINTRE DEL BOSC la versió en català del musical de Stephen Sondheim de INTO THE WOODS. No vaig fer el registre del 4 de novembre, però que millor excusa que aquesta. Els assajos extra, les poques hores de son, anar a correcuita amb el vestuari i escenografia… Però tot val la pena amb el resultat que ha quedat. Tot val la pena quan poses el peu damunt de l’escenari i et veus recompensat per l’aplaudiment del públic. És molt difícil compaginar aquesta vida amb tota la resta, però sempre val la pena.

Adjunto un petit tastet del musical perquè se sàpiga que realment val la pena!

En aquesta quarta entrega de registres de l’activitat 3 he decidit canviar una mica el format i experimentar amb el muntatge audiovisual. He fet una recopilació de vídeos curtets i un àudio amb la intenció de crear-ne un clip més llarg i coherent per a fer uba sequència per al muntatge del producte final de l’activitat.

El material que he enregistrat està basat en moments quotidians del meu dia a dia: el tràfic de la nit quan surto de la feina, les reunions a les quals he d’anar a Saragossa, el soroll del carrer que es filtra per  la finestra de l’oficina, la calma aparent del tren, els paisatges que passen per la finestra… Tot i així, darrere d’aquestes escenes hi ha sempre una mateixa idea: el moviment constant, la feina, l’estrès, la sensació de no parar mai.

Amb aquests registres vull reflectir aquesta dualitat entre la calma que sembla oferir l’entorn (sobretot en els trajectes en tren o en els paisatges llunyans) i el ritme intern accelerat que porta el dia a dia, des del començament fins al final de la jornada.

Comparteixo també l’enllaç als registres de l’activitat: https://drive.google.com/drive/folders/1WOV77g2cXjikJdULm3405gksgZZkmnou

En aquesta entrega he volgut personalitzar-me a través del dibuix. I és que, ahir dia 16 d’octubre, va ser el dia del flamenc i per a moltes persones pot passar desapercebut, però per a mi no. Per a mi el flamenc és una cosa que duc dins i que és la màxima expressió d’art que existeix. Ja sigui a través del ball, el cant, la vestimenta, la pintura, la puresa, la passió… Estant fora m’he adonat de com trobo a faltar estar envoltada d’aquest art i gaudir de tot allò que l’envolta. En aquest dibuix he volgut representar-me amb el meu vestit vermell de flamenca, aquell que trobo a faltar veure a l’armari de casa meva. Espero amb ànsia sempre el mes d’abril, perquè sota el taronger florit d’abril em retrobi amb els meus amics per poder gaudir de l’art del flamenc, les rialles i tota la nostra cultura

Aquí teniu l’enllaç al Drive per si no veieu bé la imatge:

https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1KZCGGXKRaBqTL4ricG23RQJWrsWXuf9o

Els vídeos que he enregistrat mostren el contrast entre l’activitat urbana i la calma del camp. Les imatges de la ciutat, amb gent i trànsit, evidencien un ritme constant, mentre que els plans de la natura transmeten una quietud que convida a respirar i observar amb més profunditat. Aquest contrast no és només estètic: parla de maneres diferents d’habitar i relacionar-se amb l’entorn. Aspectes que condicionen la qualitat de vida i la percepció del propi benestar. Però, al camp, no tot és calma. He afegit el que per la gent del camp és l’amenaça més aclaparadora… Obriu l’enllaç i descobriu què és! Registre 4 Activitat 3

Bon dia a tothom,

En aquest quart registre he volgut experimentar amb el dibuix d’un paisatge que configura el meu esdevenir diari, per on passo cada dia. És el passeig dels pins, anomenat així perquè hi ha pins a banda i banda del passeig, amb branques enllaçades formant un càlid i acollidor recorregut. El passeig té bancs a banda i banda, en els quals es produeixen interaccions diverses entre el veïnat…  Converses, històries de vida i batalles lliurades en aquests bancs consolida la idea de territori i fronteres. Aquest passeig configura, tal com es fa esment de (Kremer et al., 2018):

“interacciones sutiles, fluidas i dinàmicas como combinaciones particulares…. allí emergen tensiones, dilemas, desafíos y paradojas inherentes a toda experiencia paisajística; así, la geografía trabaja sobre múltiples configuraciones del sujeto y del paisaje desde diferentes pràcticas humanas. Cada una de estas tramas de tiempos, cuerpos i afectos son entrelazadas por el lugar y sus actores, dado que uno y otro de sen afectados y (con)movidos…” (Kremer et al., 2018, p. 65).

Quan miro com les branques semblen entrellaçar-se a l’infinit, imagino aquestes converses esborrant fronteres i consolidant-ne d’altres… a banda d’aquestes idees, també he volgut difuminar aquest infinit pel que fa a com el pas del temps i de tots aquells veïns/es que ja no hi són han deixat part de la seva essència i aprenentatges de vida com a legat de la seva contribució a la construcció de la convivència i la pau entre cultures.

Referències bibliogràfiques

Kremer, L. [Liliana], Vanoli, F. [Fernando], Caillouette, J. [Jacques], Doré, C. [Chantal], Vatz Laaroussi, M. [Michèle], Yáñez Canal, C. [Carlos], Campos-Flores, L. [Linamar] i Segura, G. [Gisella]. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. A C. [Carlos] Yáñez Canal (ed.) Entre-lugares de las culturas (p. 57-81). Editorial Universidad Nacional de Colombia. https://fadmon.unal.edu.co/fileadmin/user_upload/investigacion/centro_editorial/libros/entre_lugares_de_la_cultura.pdf

https://drive.google.com/drive/folders/1An5e3o1G-ILqt4ZO0GeNtFplgH47eU9y?usp=drive_link

Claveles y geranios:

Miro por la ventana y me pregunto qué ha pasado,

¿Quién me ha robado este verano?

Sin darme cuenta, estoy de vuelta a estos inviernos eternos y pesados.

¿Dónde está mi Mediterráneo?

Ese que, con su sol, dibuja el paisaje de los amados.

¿Dónde han quedado las sobremesas, los amigos y los lagos?

Ahora solo me quedan días cortos y mucho frío en las manos,

esas por las que el tiempo se escurre entre los dedos

y cae al suelo como las gotas de este cielo.

Gracias que tengo a quien me tape en las noches de invierno

y me cure este anhelo.

La vida es eso: apreciar lo que se tiene cuando ya ha terminado.

¿Volverán esos días de mar, olas y cielos soleados?

Ojalá que vuelvan,

pienso mientras miro por esta ventana de cielos grisáceos.

Mientras tanto, resistiré,

manteniendo la primavera infinita dentro de mis manos,

como lo hacen, floreciendo en pleno noviembre,

mis claveles y geranios.