Vaig néixer el dia 15 de maig de l’any 2001, al mig de la primavera, potser és per això que els colors m’han cridat sempre tant l’atenció.
No puc definir, exactament, quin va ser el dia que vaig començar a dibuixar, però estic segura que va ser el dia que vaig poder agafar un llapis.
De petita, m’encantava mirar la televisió, en especial els dibuixos animats que tractessin sobre fades o sirenes, com per exemple les Winx Club. Cada cop que s’acabava el capítol, corria a dibuixar als personatges. Els meus pares van ser els primers a adonar-se que el dibuix era molt més que un passatemps per a mi, per aquest motiu van començar a regalar-me material de dibuix, com llibretes, molts colors, aquarel·les… Així va ser com vaig aprendre a pintar. El primer estil que vaig provar va ser el manga.
Aprendre a llegir va ser, per a mi, tota una revelació. Podia continuar veient les meves sèries preferides, tot i que no les estiguessin posant al televisor, podia veure les pel·lícules que volgués dins del meu cap, i a sobre amb una millor resolució i molt més detallat… Era tota una aventura trobar en les llibreries els llibres amb les il·lustracions més boniques. Recordo descobrir la saga de Geronimo Stilton i el regne de la fantasia, i també recordo a la meva mare renyar-me perquè em llegia els llibres en menys de tres hores, d’una tirada, mentre que la meva àvia se’n reia i em regalava més llibres d’amagat. Si ho recordo bé, també va ser en aquella època, quan la saga de Fairy Oak, d’Elisabetta Gnone, va convertir-se en una obsessió i vaig començar a dibuixar molts elements naturals, especialment flors.
Com és normal, durant l’etapa de l’educació primària, els companys celebràvem els aniversaris i tots ens fèiem regals, doncs a casa meva vam agafar el gustet de fer manualitats amb material reciclat per a regalar-ho. Guardo molts bons records d’aquelles tardes on el pare, la mare, la germana i jo ens passàvem hores fent manualitats a la terrassa. I diria, que fins i tot ho vam posar de moda.
Des dels sis anys fins als 12, vaig estar apuntada a l’extraescolar de ball de saló, aquí em va entrar el gustet per la dansa, i fins al dia d’avui, tot i que faci molt temps que vaig desapuntar-m’hi, cada dia tinc algun moment de dansa espontània per casa amb la música a tot volum. Mai he après a tocar cap instrument, més enllà de la flauta dolça durant l’ESO, vaig intentar aprendre a tocar la guitarra, però ara, entenc que jo soc més d’anar per lliure, inventar-me balls, històries i personatges, això d’aprendre’m una partitura, per més que intentés, no era el meu… Això no obstant, soc ben tossuda, i tot i que no sàpiga afinar, m’encanta cantar, els meus veïns ho poden corroborar.
També durant aquells anys, vaig descobrir un llibre magnífic, Els colors oblidats, de Sílvia G. Guirado, un llibre que recollia diversos microrelats i unes il·lustracions preciosos, en aquell moment vaig entendre que algun dia escriuria una novel·la. Podem dir, doncs, que aquell llibre va ser l’origen del meu somni, just per això, ara mateix, mentre escric això, l’estic veient a l’estanteria que tinc al davant.
Un cop a l’institut, vaig decidir deixar la dansa per apuntar-me a l’extraescolar de teatre. Allí vaig conèixer a molta gent molt diversa, això sí, tots ells artistes de diferents disciplines, hi havia cantants, ballarins, actors… Vaig gaudir moltíssim executant diverses obres, inclús em van seleccionar per a fer una obra de teatre que organitzava el govern de Lleida per als alumnes de 3r de l’ESO, anomenada Max i Maxi. Per aquest motiu vaig voler inscriure’m al batxillerat artístic, però no vaig poder-hi entrar; tot i això, mai vaig deixar de banda l’art.
Durant el batxillerat, la meva família va passar per una situació complicada, i em vaig veure obligada a deixar el teatre. Però en comptes de desanimar-me, vaig veure en el dibuix i la lectura una possible solució, així que vaig començar a fer dibuixos per encàrrec, especialment retrats, fet que em vaajudar a millorar la meva tècnica.
En aquella època, la lectura també formava part del meu dia a dia, especialment la poesia. Per aquest motiu vaig començar a escriure el meu primer llibre, Poc més que pell, un projecte que després d’uns mesos vaig decidir abandonar. Durant aquella època, i en contra de la majoria dels meus companys,vaig triar cursar l’assignatura optativa d’Història de l’Art, i la veritat és que mai me n’he penedit. Aquesta assignatura va ajudar-me a entendre les obres, a poder analitzar-les i interpretar-les d’una manera més tècnica i formal.
Quan vaig acabar el batxillerat, vaig dubtar en si fer un cicle superior d’Art o decantar-me cap a l’àmbit social. Però gràcies a haver-me dedicat durant un any a fer dibuixos per encàrrec, vaig entendre que el dibuix no era la meva professió somiada, sinó el meu salvavides, la meva passió, i que justament per això no volia dedicar-m’hi. M’agrada bolcar els meus sentiments en un foli quan no sé explicar-los,però quan tinc l’obligació de fer un dibuix específic, rara vegada em queda bé…
Actualment, continuo dibuixant, llegint, escrivint, ballant i fins i tot cantant pràcticament cada dia. A més, des de fa un parell d’anys estic escrivint una novel·la de fantasia i aventura il·lustrada, que estic segura que publicaré aviat.
En conclusió, l’art no només ha format part de la meva vida, sinó que és una part molt gran de qui soc. M’apassiona com pot ajudar-nos en moments complicats, com ens ajuda a connectar els uns amb els altres, i el poderós, que és com a eina de comunicació.
L’art m’ha ajudat a apreciar els petits detalls de la vida, com una flor que floreix a la neu, o la llum del sol infiltrant-se entre les fulles dels arbres. També a valorar les grans construccions del planeta, des d’increïbles monuments com la Torre Eiffel, a edificis de forma peculiar de Holanda… He après que l’art ho engloba pràcticament tot, i només cal obrir una mica la ment per a ser capaç d’apreciar-lo. 
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Bon dia Ingrid, m’ha encantat llegir el teu relat! Jo també, de petita, estava obsessionada amb les fades i les sirenes, però en comptes de dibuixar-les, que mai se m’ha donat bé, m’encantava maquillar les meves nines i familiars com si fossin fades.
Amb la lectura em passava una cosa molt semblant a tu: hi havia dies que a la nit no podia dormir i la meva mare, que mai ha sigut gaire lectora, em deia que agafés un llibre per agafar la son… i al cap d’una hora tornava i jo estava completament endinsada en la lectura.
També m’he sentit molt identificada amb la part del ball: vaig fer hiphop durant 11 anys i finalment em vaig desapuntar; però em passa com a tu, tinc els meus moments espontanis de ball per casa. I el mateix amb la guitarra, vaig intentar aprendre’n quan feia batxillerat, però vaig desistir! M’ha semblat molt maco el que expliques sobre adonar-te que el dibuix no era la teva professió, sinó el teu salvavides. Els dibuixos que has compartit són preciosos, i et desitjo moltíssima sort amb la publicació del llibre que estàs escrivint!
Alba