Bon dia a totes i a tots,

La meva relació amb les arts es resumeix en el modelatge i actuar en front a una càmera, dues de les meves passions. Fer sessions de fotos expressant diferents sentiments i emocions a travès del meu cos és una forma artística i actuar en front una camèra també. He fet diversos curtmetratges en els que havia de mostrar diferents emocions, i tots han estat molt enriquidors i desafiants.

A més a més altres de les meves passions artístiques també inclouen la visualització de concerts en directe.

El vídeo parteix de l’observació del meu entorn quotidià a través d’un gest senzill i recurrent: el passeig nocturn amb el meu gos. Aquest hàbit, aparentment trivial, m’ha permès explorar de manera atenta com canvia la percepció de l’espai segons l’època de l’any, les presències humanes i les condicions sonores i lumíniques del moment.

Durant els mesos d’estiu, el barri on visc es transforma radicalment. Els carrers esdevenen un escenari turístic on predominen les veus foranes, les terrasses plenes i un ritme accelerat que altera la relació dels veïns amb l’espai públic. L’excés de soroll i de moviment genera una sensació de desplaçament simbòlic: els habitants habituals passem a ocupar un segon pla dins del nostre propi territori.

Amb l’arribada de la tardor, aquest mateix entorn canvia. Les nits són més silencioses i el passeig es converteix en una experiència íntima i contemplativa. La lluna plena i la llum tènue dels fanals creen una atmosfera que convida a redescobrir el paisatge urbà des d’una altra mirada. Els sons substitueixen el soroll constant de l’estiu i obren un espai per a la reflexió.

Aquesta observació sostinguda en el temps m’ha fet prendre consciència de com els espais urbans no són neutres, sinó que estan condicionats per dinàmiques socials, econòmiques i temporals. El turisme massiu, per exemple, redefineix els límits entre l’espai públic i el privat, entre qui pertany i qui només transita. La presència o absència de gent modifica no només l’ús dels espais, sinó també la seva identitat simbòlica i afectiva.

El vídeo resultant busca transmetre aquesta dualitat a través de la combinació d’imatge i so. La llum de la lluna, el moviment del gos i el silenci del barri funcionen com a metàfores de la recuperació d’un espai que havia estat transformat per la pressió turística. D’aquesta manera, el projecte es converteix en una exploració visual i sonora de les tensions entre calma i soroll, apropiació i pèrdua, presència i absència.

En definitiva, el procés m’ha permès desenvolupar una mirada crítica sobre el meu entorn proper, entenent que observar-lo de manera continuada i conscient pot revelar no només transformacions físiques, sinó també socials i simbòliques que sovint passen desapercebudes.

En aquesta primera observació he decidit centrar-me en l’espai on practico flamenc. He realitzat diverses fotografies de la sala, com el mirall, el terra de fusta, la insonorització de la sala i els quadres que hi ha. Aquest espai m’ha fet reflexionar sobre el límit entre el cos quotidià i el cos expressiu, entre allò que som fora de la classe i en el que ens convertim quan som dins d’aquest espai.

Considero que l’aula de flamenc és una frontera física i emocional. Quan entro per la porta, deixo enrere la rutina, l’estrès, les responsabilitats i entro en un espai que em permet desconnexió i alhora concentració. Quan ens posem davant del mirall, cadascuna de les balladores es deixa anar, imita, aprèn, observa i també compara. Si ho analitzem, trobo que en aquest moment apareix la diferència, cadascuna de nosaltres amb diferents tècniques corporals i d’expressió, però també d’edat, de gènere i d’origen, i aquesta diversitat genera alteritat. Si ens endinsem en el el flamenc té els seus orígens en arrels gitanes i populars, per tant podríem dir que ens confronta amb una cultura que no és pròpiament nostra, però que abracem des del respecte i l’admiració.

Amb aquest anàlisi he après que l’espai físic pot actuar com una frontera simbòlica, un lloc que ens transforma. Haig de reconèixer que m’ha costat aprendre a mirar i observar l’espai amb distància crítica, ja que per a mi és un entorn habitual i molt proper emocionalment. Aquest exercici m’ha ajudat a prendre consciència de com, dins d’aquest espai de creació, les fronteres entre identitats, cossos i veus poden ser també punts de connexió i aprenentatge compartit.

Enllaç:

https://drive.google.com/drive/folders/1ZCotX7BX2d6oDC4e6Mzy_C7kFWjlr1vY

Les vies del tren que passen a l’altura de l’estació de Bellvitge-el Gornal, sempre han representat una frontera divisòria entre el veïnat de Bellvitge i el veïnat del polígon Gornal. Una frontera visible que separa identitats i maneres d’expressar-se diferents.

“La conectividad, la interactividad y la posicionalidad son carecterísticas vinculadas al hecho de estar ligado a lugares “(Escobar, 1999, citat a Kremer et al 2018, p.65).

El polígon Gornal, amb la majoria dels veïns/es d’ètnia gitana conviuen amb el veïnat del barri de Bellvitge desdibuixant aquest límit divisori quan es comparteix un dels dos  espais, però ambdues comunitats senten com a seu el territori delimitat per aquestes vies del tren.

La imatge mostra el tren aturat a l’estació, un tren que alhora, connecta fronteres invisibles i que en seu interior viatgen persones que, sense ni adonar-se’n s’estudien en silenci intentant detectar les diferències que reafirmen les seves pròpies identitats. A dins esdevenen realitats molt diferents… culturals, polítiques, socioeconòmiques, realitats que suposen l’alteritat d’una societat culturalment diversa i que en funció de quines siguin aquestes diferències, el nostre imaginari serà capaç de detectar com a amenaça o com a font de riquesa, separant o enllaçant un nosaltres d’un ells, definint a l’altre, reafirmant d’aquesta manera, el nosaltres, com es descriu a Kremer et al, 2018.

En aquest primer registre, he volgut mirar amb uns altres ulls el pont per a on passo més d’un cop a la setmana, creuant d’un barri a un altre. Identificat com, aquest pont, aquestes escales i aquestes vies, representen molt més que unes estructures inerts.

Salutacions,

Montserrat.

Referències bibliogràfiques

Kremer, L. [Liliana], Vanoli, F. [Fernando], Caillouette, J. [Jacques], Doré, C. [Chantal], Vatz Laaroussi, M. [Michèle], Yáñez Canal, C. [Carlos], Campos-Flores, L. [Linamar] i Segura, G. [Gisella]. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. A C. [Carlos] Yáñez Canal (ed.) Entre-lugares de las culturas (p. 57-81). Editorial Universidad Nacional de Colombia. https://fadmon.unal.edu.co/fileadmin/user_upload/investigacion/centro_editorial/libros/entre_lugares_de_la_cultura.pdf

https://drive.google.com/drive/folders/1s6ujPSTc7Mt8c2vogeHv2_mKfTN_mUDV?usp=drive_link

Cada dia passejo amb el meu gos per la rambla del meu barri. Durant aquests passejos, sovint sento el soroll de les obres que estan fent a les vies del tren que hi ha just a sota de la rambla. Fins ara, aquest remor era només una molèstia quotidiana, però en llegir l’enunciat d’aquesta tasca, vaig començar a mirar-ho a través d’una altra perspectiva: vaig descobrir una frontera amagada. Mentre a dalt de la rambla la vida flueix (Imatge 3: serenor de la rambla), la gent camina, els infants juguen, els gossos exploren (Imatge 2: la llibertat a l’espai), afloren converses, se sent la pau dels arbres i la llum. A sota, hi ha el món del ciment, la pols, el soroll, les màquines i el treball invisible (Imatge 1: la duresa del món de les obres).

A través d’aquestes fotografies he volgut compartir amb vosaltres aquest contrast entre dos espais que es troben en el mateix lloc, però que tenen un significat molt diferent. La rambla és un espai de pas obert, accessible i amable, mentre que les vies representen un territori tancat, perillós i reservat a uns pocs treballadors. És curiós pensar com aquesta separació vertical genera una gran desigualtat d’experiències i percepcions (Imatges 4 i 5: frontera invisible): uns passegen i gaudeixen, mentre altres treballen i aguanten el soroll de la maquinària. 

M’ha agradat reflexionar envers aquesta frontera invisible, que representa un límit simbòlic que separa dues realitats molt diferents, tot i ser molt properes. La meva ciutat està plena de fronteres invisibles i he après que a través de la mirada artística, podem apreciar millor aquestes diferències que solen passar desapercebudes pels nostres ulls.

https://drive.google.com/drive/folders/1v1JnCj5qsADfH8bSrWZQxHt9Lm8haoE0?usp=drive_link

Bon dia companys i companyes, a continuació enganxo el meu relat:

Les arts han tingut un pes important al llarg de la meva vida, tot i que la seva presència s’ha anat transformant en funció del moment vital en què em trobava. Diferents camins artístics m’han acompanyat des de la meva infància, com serien la dansa, la lectura o la música. Amb el pas del temps, però, hi ha altres disciplines que s’han incorporat en la meva vida, com la costura o la cuina.

L’objectiu d’aquest relat és fer una ullada al transcurs de la meva vida, i revisar quines expressions artístiques m’han anat acompanyant, reflexionant sobre el seu paper en el meu desenvolupament tant personal com educatiu.

Els primers records artístics que em venen al cap són de la meva etapa escolar. Recordo les classes de plàstica, on fèiem un munt de coses manuals i teníem molt espai per experimentar artísticament: fèiem collage amb retalls de revistes, treballàvem amb fang, treballàvem el puntillisme i fins i tot fèiem murals col·lectius. En l’àmbit de pintura i les manualitats, sempre he tingut dificultats tècniques en comparació amb altres companys; per exemple, el meu traç al dibuixar no era gaire precís, però això no vol dir que no gaudís de totes les activitats de la mateixa manera que altres companys.

En l’àmbit musical, vaig fer música i piano durant uns cinc anys. En aquesta etapa se’m va introduir al llenguatge musical i em van ensenyar un munt de coses. Tot i que amb el temps ho vaig deixar per falta de temps, la música continua sent un fil conductor de la meva vida.

No recordo exactament si la meva gran afició per la lectura va començar a l’escola o a casa; el que sí que recordo era com gaudia llegint, i anant a la biblioteca municipal algun cap de setmana amb el meu pare. La lectura em va acompanyar durant tota la meva etapa de Primària; recordo com devorava llibres. Una anècdota que de tant en tant em recorda la meva mare és que, quan a la nit no podia dormir, ella em deia que agafés un llibre i m’acabaria entrant la son, i acabava succeint tot el contrari: la meva mare apareixia una bona estona després i jo estava endinsada dins del llibre, completament desperta.

(Adjunto dues de les meves col·leccions de llibres preferida de quan anava a Primària).

A casa també vaig descobrir la meva afició per la fotografia quan em van regalar la primera càmera. Aquesta em va obrir una nova manera de mirar el món, on, a través de l’objectiu, podia estar atenta als detalls i reinterpretar la realitat que m’envoltava.

De forma paral·lela a l’escola, vaig iniciar-me en la dansa, concretament en el hip-hop. A través del moviment vaig aprendre a canalitzar energia i també aconseguia expressar-me d’una manera que mai abans havia experimentat. Ballar es va convertir en una experiència alliberadora per a mi, tot i que en aquell moment no acabava de ser conscient d’aquest fet.

En començar l’etapa de l’ESO, el pes de les arts visuals i plàstiques va disminuir a l’escola. Recordo que teníem menys espai per a l’expressió lliure; les activitats se centraven més en l’aprenentatge de tècniques com la perspectiva, fet que em va portar a perdre l’interès progressivament. Pel que fa a la música dins l’escola, igual que les arts plàstiques, també va perdre pes en el currículum. Tot i això, jo seguia tenint un gran contacte amb la música, ja que continuava ballant, i en aquesta etapa el ball es va consolidar com una part fonamental de la meva vida i de la meva identitat, tant personal, com artística, com social. Els dies de ball es van convertir en dies de desconnexió amb la resta i en una mena de connexió amb mi mateixa.

(Imatge del meu grup de competició de ball a l’ESO)

En començar l’ESO, em van regalar el meu primer mòbil, fet que va acabar amb el meu hàbit lector. Va ser un canvi radical: les estones que dedicava a llegir es van convertir en estones digitals. En definitiva, durant tota l’ESO i batxillerat em vaig limitar a llegir les lectures obligatòries, i potser de forma puntual, alguna comèdia romàntica, però que realment no m’acabaven d’agradar.

A l’ESO, però, vaig descobrir un passatemps que vaig gaudir molt, tot i que no em va durar gaire: el teixir amb agulles i la costura. Per a mi era un moment de desconnexió, de relaxació i de concentració en l’elaboració de peces creatives i úniques.

(Imatge de jo amb una bufanda que vaig fer a 2n de l’ESO)

Pel que fa al cinema, va ser durant l’etapa de batxillerat quan va començar a tenir més pes en la meva vida i que a dia d’avui segueixo gaudint. Igual que la fotografia, tant en viatges com en la quotidianitat de la meva vida, m’agrada utilitzar la càmera com a eina per observar i reinterpretar el món, captant detalls, paisatges o persones.

(Imatge d’una de les meves pel·lícules preferides. I al costat, una fotografia feta fa uns mesos a el Caire, Egipte).

Tot i que ja mai toco el piano, considero la música un dels pilars fonamentals de la meva vida; em sento molt connectada amb ella. Gaudeixo molt d’ella tant a casa com assistint a concerts i cantant a casa, tot i que no tingui grans habilitats: forma una part essencial de qui soc.

En els últims anys he descobert la meva fascinació per la cuina. Abans, em feia mandra cuinar, ho veia com una obligació i no m’agradava estar una hora cuinant per després menjar-m’ho en 10 minuts. El fet que la meva parella es dediqui profesionalment a la cuina m’ha ajudat a despertar aquest interès. Ara, gaudeixo d’aquesta hora cuinant, inclús m’agrada buscar noves rreceptes i combinars sabors i textures, entenc la cuina com una forma d’expressió.

(Imatge d’un plat que vaig cuinar fa uns dies: Contracuixes de pollastre amb puré de patata i salsa. Al costat, una imatge del procés de creació d’uns pantalons)

Fa un parell d’anys he recuperat el meu hàbit lector, i tot i que és cert que no disposo de gaire temps per dedicar-li a la lectura, després de tants anys sense llegir, he tornat a gaudir-ne. Alhora que aquest retrobament amb la lectura, he tingut un retrobament amb la costura i el teixit, que s’han convertit en un passatemps on tinc constància i que gaudeixo molt.

(Imatge d’un dels meus llibres preferits actualment)

Fent una ullada enrere, penso que la meva educació artística ha tingut tant moments d’intensitat com moments més absents. La meva relació amb les arts ha estat molt diversa: de la lectura apassionada infantil al buit lector adolescent, de la constància amb la dansa al redescobriment amb la costura. Penso que cada etapa ha aportat diferents perspectives a la meva forma de viure l’art i m’ha ajudat a desenvolupar una identitat creativa particular.

Com a futura docent, aquesta trajectòria em fa reflexionar sobre com d’important és donar un paper central i global a l’art a les escoles, com a eina per potenciar la creativitat, l’expressió personal i l’esperit crític. Estic motivada a voler ser una mestra que ofereixi un ampli ventall d’opcions, permetent als infants experimentar, sortir de la seva zona de confort i trobar la disciplina que més els permeti créixer personalment.

Gràcies!!

Bon dia companyes,

En aquest mapa he intentat plasmar les diferents vessants d’art que m’han acompanyat al llarg del temps. Cada branca representa una part de mi i una manera de connectar amb el món. Aquest mapa és un reflex de com l’art forma part de la meva identitat i del meu creixement personal. A partir d’una imatge central meva, s’hi despleguen les diferents vessants que tenen presnència en la meva vida.

Gràcies!!

Vaig néixer el dia 15 de maig de l’any 2001, al mig de la primavera, potser és per això que els colors m’han cridat sempre tant l’atenció.

No puc definir, exactament, quin va ser el dia que vaig començar a dibuixar, però estic segura que va ser el dia que vaig poder agafar un llapis.

De petita, m’encantava mirar la televisió, en especial els dibuixos animats que tractessin sobre fades o sirenes, com per exemple les Winx Club. Cada cop que s’acabava el capítol, corria a dibuixar als personatges.
Els meus pares van ser els primers a adonar-se que el dibuix era molt més que un passatemps per a mi, per aquest motiu van començar a regalar-me material de dibuix, com llibretes, molts colors, aquarel·les… Així va ser com vaig aprendre a pintar. El primer estil que vaig provar va ser el manga.

Aprendre a llegir va ser, per a mi, tota una revelació. Podia continuar veient les meves sèries preferides, tot i que no les estiguessin posant al televisor, podia veure les pel·lícules que volgués dins del meu cap, i a sobre amb una millor resolució i molt més detallat… Era tota una aventura trobar en les llibreries els llibres amb les il·lustracions més boniques. Recordo descobrir la saga de Geronimo Stilton i el regne de la fantasia, i també recordo a la meva mare renyar-me perquè em llegia els llibres en menys de tres  hores, d’una tirada, mentre que la meva àvia se’n reia i em regalava més llibres d’amagat.
Si ho recordo bé, també va ser en aquella època, quan la saga de Fairy Oak, d’Elisabetta Gnone, va convertir-se en una obsessió i vaig començar a dibuixar molts elements naturals, especialment flors.

Com és normal, durant l’etapa de l’educació primària, els companys celebràvem els aniversaris i tots ens fèiem regals, doncs a casa meva vam agafar el gustet de fer manualitats amb material reciclat per a regalar-ho. Guardo molts bons records d’aquelles tardes on el pare, la mare, la germana i jo ens passàvem hores fent manualitats a la terrassa. I diria, que fins i tot ho vam posar de moda.

Des dels sis anys fins als 12, vaig estar apuntada a l’extraescolar de ball de saló, aquí em va entrar el gustet per la dansa, i fins al dia d’avui, tot i que faci molt temps que vaig desapuntar-m’hi, cada dia tinc algun moment de dansa espontània per casa amb la música a tot volum. Mai he après a tocar cap instrument, més enllà de la flauta dolça durant l’ESO, vaig intentar aprendre a tocar la guitarra, però ara, entenc que jo soc més d’anar per lliure, inventar-me balls, històries i personatges, això d’aprendre’m una partitura, per més que intentés, no era el meu… Això no obstant, sóc ben tossuda, i tot i que no sàpiga afinar, m’encanta cantar, els meus veïns ho poden corroborar.

També durant aquells anys, vaig descobrir un llibre magnífic, Els colors oblidats, de Sílvia G. Guirado, un llibre que recollia diversos microrelats i unes il·lustracions preciosos, en aquell moment, vaig entendre que algun dia escriuria una novel·la. Podem dir, doncs, que aquell llibre va ser l’origen del meu somni, just per això, ara mateix, mentre escric això, l’estic veient a l’estanteria que tinc al davant.

Un cop a l’institut, vaig decidir deixar la dansa per apuntar-me a l’extraescolar de teatre. Allà vaig conèixer a gent molt diversa, això sí, tots ells artistes de diferents disciplines, hi havia cantants, ballarins, actors… Vaig gaudir moltíssim executant diverses obres, fins i tot em van seleccionar per a fer una obra de teatre que organitzava l’ajuntanment de Lleida per als alumnes de 3r de l’ESO, anomenada Max i Maxi. Per aquest motiu vaig voler inscriure’m al batxillerat artístic, però no vaig poder-hi entrar; tot i això, mai vaig deixar de banda l’art.

Durant el batxillerat, la meva família va passar per una situació complicada, i em vaig veure obligada a deixar el teatre. Però en comptes de desanimar-me, vaig veure en el dibuix i la lectura una possible solució, així que vaig començar a fer dibuixos per encàrrec, especialment retrats, fet que em va ajudar a millorar la meva tècnica.

En aquella època, la lectura també formava part del meu dia a dia, especialment la poesia. Per aquest motiu vaig començar a escriure el meu primer llibre, Poc més que pell, un projecte que després d’uns mesos vaig decidir abandonar. Durant aquella època, i a diferència de la majoria dels meus companys, vaig triar cursar l’assignatura optativa d’Història de l’Art, i la veritat és que mai me n’he penedit. Aquesta assignatura va ajudar-me a entendre les obres, a poder analitzar-les i interpretar-les d’una manera més tècnica i formal.

Quan vaig acabar el batxillerat, vaig dubtar en si fer un cicle superior d’Art o decantar-me cap a l’àmbit social. Però gràcies a haver-me dedicat durant un any a fer dibuixos per encàrrec, vaig entendre que no era la meva professió somiada, sinó el meu salvavides, la meva passió, i que justament per això no volia dedicar-m’hi. M’agrada bolcar els meus sentiments en un foli quan no sé explicar-los, però quan tinc l’obligació de fer un dibuix específic, rara vegada em queda bé…

Actualment, continuo dibuixant, llegint, escrivint, ballant i fins i tot cantant pràcticament cada dia. A més, des de fa un parell d’anys estic escrivint una novel·la de fantasia i aventura il·lustrada, que estic segura que publicaré aviat.

En conclusió, l’art no només ha format part de la meva vida, sinó que és una part molt gran de qui soc. M’apassiona com pot ajudar-nos en moments complicats, com ens ajuda a connectar els uns amb els altres, i el poderós, que és com a eina de comunicació.

L’art m’ha ajudat a apreciar els petits detalls de la vida, com una flor que floreix a la neu, o la llum del sol infiltrant-se entre les fulles dels arbres. També a valorar les grans construccions del planeta, des d’increïbles monuments com la Torre Eiffel, a edificis de forma peculiar de Holanda… He après que l’art ho engloba pràcticament tot, i només cal obrir una mica la ment per a ser capaç d’apreciar-lo. 

Hola a tots!

Com a resultat de la primera tasca de l’actitivitat 2 de l’assignatura d’Educació Artística, us comparteixo el meu mapa conceptual on us parlo de la meva novl·la.

Espero que us agradi!