En aquesta quarta entrega de registres de l’activitat 3 he decidit canviar una mica el format i experimentar amb el muntatge audiovisual. He fet una recopilació de vídeos curtets i un àudio amb la intenció de crear-ne un clip més llarg i coherent per a fer uba sequència per al muntatge del producte final de l’activitat.

El material que he enregistrat està basat en moments quotidians del meu dia a dia: el tràfic de la nit quan surto de la feina, les reunions a les quals he d’anar a Saragossa, el soroll del carrer que es filtra per  la finestra de l’oficina, la calma aparent del tren, els paisatges que passen per la finestra… Tot i així, darrere d’aquestes escenes hi ha sempre una mateixa idea: el moviment constant, la feina, l’estrès, la sensació de no parar mai.

Amb aquests registres vull reflectir aquesta dualitat entre la calma que sembla oferir l’entorn (sobretot en els trajectes en tren o en els paisatges llunyans) i el ritme intern accelerat que porta el dia a dia, des del començament fins al final de la jornada.

Comparteixo també l’enllaç als registres de l’activitat: https://drive.google.com/drive/folders/1WOV77g2cXjikJdULm3405gksgZZkmnou

En aquesta entrega he volgut personalitzar-me a través del dibuix. I és que, ahir dia 16 d’octubre, va ser el dia del flamenc i per a moltes persones pot passar desapercebut, però per a mi no. Per a mi el flamenc és una cosa que duc dins i que és la màxima expressió d’art que existeix. Ja sigui a través del ball, el cant, la vestimenta, la pintura, la puresa, la passió… Estant fora m’he adonat de com trobo a faltar estar envoltada d’aquest art i gaudir de tot allò que l’envolta. En aquest dibuix he volgut representar-me amb el meu vestit vermell de flamenca, aquell que trobo a faltar veure a l’armari de casa meva. Espero amb ànsia sempre el mes d’abril, perquè sota el taronger florit d’abril em retrobi amb els meus amics per poder gaudir de l’art del flamenc, les rialles i tota la nostra cultura

Aquí teniu l’enllaç al Drive per si no veieu bé la imatge:

https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1KZCGGXKRaBqTL4ricG23RQJWrsWXuf9o

Els vídeos que he enregistrat mostren el contrast entre l’activitat urbana i la calma del camp. Les imatges de la ciutat, amb gent i trànsit, evidencien un ritme constant, mentre que els plans de la natura transmeten una quietud que convida a respirar i observar amb més profunditat. Aquest contrast no és només estètic: parla de maneres diferents d’habitar i relacionar-se amb l’entorn. Aspectes que condicionen la qualitat de vida i la percepció del propi benestar. Però, al camp, no tot és calma. He afegit el que per la gent del camp és l’amenaça més aclaparadora… Obriu l’enllaç i descobriu què és! Registre 4 Activitat 3

Bon dia a tothom,

En aquest quart registre he volgut experimentar amb el dibuix d’un paisatge que configura el meu esdevenir diari, per on passo cada dia. És el passeig dels pins, anomenat així perquè hi ha pins a banda i banda del passeig, amb branques enllaçades formant un càlid i acollidor recorregut. El passeig té bancs a banda i banda, en els quals es produeixen interaccions diverses entre el veïnat…  Converses, històries de vida i batalles lliurades en aquests bancs consolida la idea de territori i fronteres. Aquest passeig configura, tal com es fa esment de (Kremer et al., 2018):

“interacciones sutiles, fluidas i dinàmicas como combinaciones particulares…. allí emergen tensiones, dilemas, desafíos y paradojas inherentes a toda experiencia paisajística; así, la geografía trabaja sobre múltiples configuraciones del sujeto y del paisaje desde diferentes pràcticas humanas. Cada una de estas tramas de tiempos, cuerpos i afectos son entrelazadas por el lugar y sus actores, dado que uno y otro de sen afectados y (con)movidos…” (Kremer et al., 2018, p. 65).

Quan miro com les branques semblen entrellaçar-se a l’infinit, imagino aquestes converses esborrant fronteres i consolidant-ne d’altres… a banda d’aquestes idees, també he volgut difuminar aquest infinit pel que fa a com el pas del temps i de tots aquells veïns/es que ja no hi són han deixat part de la seva essència i aprenentatges de vida com a legat de la seva contribució a la construcció de la convivència i la pau entre cultures.

Referències bibliogràfiques

Kremer, L. [Liliana], Vanoli, F. [Fernando], Caillouette, J. [Jacques], Doré, C. [Chantal], Vatz Laaroussi, M. [Michèle], Yáñez Canal, C. [Carlos], Campos-Flores, L. [Linamar] i Segura, G. [Gisella]. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. A C. [Carlos] Yáñez Canal (ed.) Entre-lugares de las culturas (p. 57-81). Editorial Universidad Nacional de Colombia. https://fadmon.unal.edu.co/fileadmin/user_upload/investigacion/centro_editorial/libros/entre_lugares_de_la_cultura.pdf

https://drive.google.com/drive/folders/1An5e3o1G-ILqt4ZO0GeNtFplgH47eU9y?usp=drive_link

Claveles y geranios:

Miro por la ventana y me pregunto qué ha pasado,

¿Quién me ha robado este verano?

Sin darme cuenta, estoy de vuelta a estos inviernos eternos y pesados.

¿Dónde está mi Mediterráneo?

Ese que, con su sol, dibuja el paisaje de los amados.

¿Dónde han quedado las sobremesas, los amigos y los lagos?

Ahora solo me quedan días cortos y mucho frío en las manos,

esas por las que el tiempo se escurre entre los dedos

y cae al suelo como las gotas de este cielo.

Gracias que tengo a quien me tape en las noches de invierno

y me cure este anhelo.

La vida es eso: apreciar lo que se tiene cuando ya ha terminado.

¿Volverán esos días de mar, olas y cielos soleados?

Ojalá que vuelvan,

pienso mientras miro por esta ventana de cielos grisáceos.

Mientras tanto, resistiré,

manteniendo la primavera infinita dentro de mis manos,

como lo hacen, floreciendo en pleno noviembre,

mis claveles y geranios.

En aquest registre he volgut mostrar en format vídeo com el flamenc traspassa espais i contextos, i que no només es viu dins de l’aula en un context formal, sinó que qui sent aquest art també ho viu fora de l’aula, amunt de l’escenari o en el seu dia a dia. He recollit vídeos de moments diferents: com per exemple ballant amb les meves amigues de manera espontània, sopant en un restaurant mentre algú canta en directe, assistint a un tablao flamenc, participant en un espectacle al teatre, acudint a una actuació o improvisant amb el cajón durant una celebració. En tots aquests moments, el flamenc apareix i ho fa com una manera de connectar amb els altres, compartint emocions.

Això m’ha fet pensar en la frontera cultural que representa aquest art. El flamenc neix en un context andalús i gitano, ple d’història i identitat pròpia, però que des de fa temps s’ha expandit, adaptant-se a altres llocs i maneres de viure. A la meva ciutat i sobretot al meu entorn, aquest art sempre està present, i conviu entre el respecte de la seva tradició i la llibertat d’expressar-ho a la nostra manera.

Capturar els moments per aquest registre m’han fet reflexionar que el flamenc pot expressar-se i estar molt preparat i practicat (quan es prepara un espectacle per fer-ho en un teatre, davant de moltes persones), però també espontani, improvitzat i personal (per exemple com quan sorgeix en una celebració amb amics). Aquesta comparació m’ha fet reflexionar sobre els límits entre apropiació i admiració, entre fer-lo nostre i reconèixer-ne les arrels. Crec que el repte està en trobar l’equilibri, en participar d’un art que no m’és originari però que sento molt proper, des del respecte i la passió compartida.

Enllaç:

https://drive.google.com/drive/folders/1NkVfTk9HcqZOr2gsw848g0HAG3ApgSJW

Bones! Som el Grup I format per: Maira Alejandra Castañeda Suárez, Arnau Garcia Rael, Anna Sánchez Campoy, Sara Toribio López i Javier Tallon Duran, i aquesta és el nostre primer recull d’experiències i pràctiques d’interculturalitat relacionat amb l’assignatura d’educació artística que hem realitzat conjuntament.

• Ana: Porto sent monitora a una escola durant anys i he tingut la sort, com a mètode d’aprenentatge personal, d’anar de colònies amb els infants i mestres. 

Un moment, vam escoltar com un infant pregunta a una monitora perquè no tenia els pits grans si era una noia. Aquella tarda, professorat i monitors vam parlar que els infants que estudien al centre, és igual nacionalitat o cultura, fan comentaris sexistes, com “Si té els cabells llargs el seu nom ha de ser Martina, no Martí”. 

Posteriorment, claustre i menjador ens vam reunir per treballar el gènere a tots els àmbits de l’escola. 

Al menjador vam fer una activitat amb l’objectiu d’explicar que no hi ha jocs de nenes ni jocs de nens. La proposta de 1r, la qual va durar 30 minuts, el grup on era monitora, va ser crear espais on hi hagués “joguines de nens” i “joguines de nenes”. Vam separar els infants en 2 grups: nens i nenes. Els grups van passar pels diferents espais i finalment, vam generar una assemblea per tal de parlar sobre els següents temes: 

• M’ha agradat jugar amb totes les joguines? 
• Hi ha joguines de nens i de nenes? 
• La gent de tot el món pensa que hi ha joguines de nens i de nenes? 

• Arnau: Durant molts estius he treballat com a educador a un centre obert per a joves immigrants, 14-18 anys, en risc d’exclusió social d’un barri de Mataró, procedents de diferents països. Aquest grup es va crear per oferir un espai d’oci saludable i una educació en valors. Recordo un estiu que van començar dos joves d’origen marroquí, als quals els va costar una mica integrar-se en el grup. A l’hora de fer la programació, varen decidir fer cada setmana una temàtica concreta. En la setmana cultural van oferir diferents tallers, on hi havia el taller d’expressió corporal (es va dur a terme en dues sessions d’una hora i mitja). El taller consistia a moure diferents parts del cos a mesura que sonava la música, com cadascun preferís; l’única condició era respectar el ritme. Varem posar diferents estils i al final, van demanar escoltar cançons típiques dels seus països per ensenyar a la resta. Aquest taller va servir perquè els dos joves poguessin “deixar-se anar” amb el grup i comencessin a obrir-se més a la resta. Va ser una experiència molt enriquidora perquè el grup va aprofitar la diversitat que hi havia com una oportunitat d’aprendre i conèixer molt els uns dels altres.

• Maira: Una pràctica que recordo de l’etapa d’infantil va ser la preparació del Carnaval, on tota la classe feia una disfressa col·lectiva però la confecció requeia en les famílies. Això suposava un repte d’interculturalitat evident, ja que hi havia famílies de procedències molt diverses (Àsia, Colòmbia, Equador, Argentina, Bolívia i diversos llocs de la península), motiu pel qual molts pares no sabien català.

L’escola va prendre decisions inclusives clau. Primer, en l’àmbit de la comunicació, va utilitzar el castellà com a llengua pont per assegurar que cap família quedés exclosa per motius idiomàtics.

Segon, va atendre la inclusió socioeconòmica i de capacitat. Tot i que l’ideal era que cada família fes la disfressa a mà (la part artística), l’escola entenia que no tothom disposava del temps, els recursos o l’habilitat. Per tant, va oferir alternatives flexibles: es podia comprar o, fins i tot, es fomentava l’ajuda mútua entre famílies.

Al final, l’activitat artística va servir com a vehicle per teixir una xarxa de col·laboració i assegurar que cap infant, independentment del seu context familiar, cultural o econòmic, quedés fora del projecte comú.

-Conclusió grupal:

El que hem compartit l’Ana, l’Arnau i jo, la Maira, ens demostra que l’educació artística és una eina pedagògica de primer ordre per abordar la inclusió, la identitat i la interculturalitat. Veiem que, lluny de ser un simple complement estètic, les pràctiques artístiques són un llenguatge universal i un facilitador que pot desarmar barreres allà on altres mètodes pedagògics troben dificultats.

En conjunt, les pràctiques que hem posat en comú confirmen que l’educació artística, implementada amb una pedagogia conscient, és fonamental. Ens permet deconstruir estereotips, com vam veure en l’experiència de l’Ana, on el joc estructurat i l’assemblea es van fer servir per qüestionar activament les idees preconcebudes sobre el gènere.

Alhora, l’art ens permet integrar la diversitat ètnica, com en el cas de l’Arnau, on la música i l’expressió corporal van crear l’espai segur necessari perquè joves d’orígens diversos poguessin obrir-se i, fins i tot, compartir la seva pròpia cultura.

Finalment, l’art ens ajuda a cohesionar la comunitat educativa superant barreres estructurals, com en l’experiència de la Maira amb el Carnaval. En aquell cas, el projecte artístic va ser el vehicle per a la inclusió lingüística i per a la inclusió socioeconòmica.

L’art es revela, per tant, com un pilar essencial per construir l’escola veritablement inclusiva que volem.

Aquesta setmana he centrat l’observació en la llar i els habitants peluts que m’ofereixen una companyia tranquil·la. Compartir cinc fotografies (quatre moixos i un ca) i l’àudio del ronroneig m’ha fet reflexionar altra vegada sobre la importància de l’atenció en el dia a dia.

El ronroneig constant dels meus moixos s’ha convertit en un so de calma. Aquest soroll, que sovint passa desapercebut perquè hi estem acostumats, m’aporta una sensació simple d’estabilitat. És una petita freqüència de pau. Com ja vaig veure amb la lluna, trobo en la constància d’aquesta vibració una bellesa tranquil·la. Els quatre moixos, amb les seves mirades fixes i la seva calma, representen aquesta presència.

En contrast, la foto del meu ca és la d’una energia diferent: lleialtat activa, alegria i vitalitat pura. Entre la tranquil·litat felina i l’energia canina trobo el meu equilibri quotidià. Són ells els que actuen com una frontera invisible, un espai de transició constant entre l’estrès dels estudis i el treball, i el refugi de casa.

El meu afecte pels animals és el reconeixement d’una lliçó essencial: el valor de l’afecte constant i la bellesa dels detalls senzills. Aquesta observació la vull incorporar en la meva tasca docent, per fomentar l’observació sensible en els futurs alumnes i ajudar-los a valorar les diferents formes de ser i expressar-se.

https://drive.google.com/file/d/1OBAvloyQ8PxIu__YVBLElOYuOpkI42mu/view?usp=drive_link