En aquesta segona entrada, torno a Barcelona, la ciutat que em va veure créixer i després expulsat, però que encara em crida per la seva energia social. Els carrers concorren amb un ritme frenètic, la vida hi és intensa, però l’espai propi va disminuint.

Les imatges que he recollit  (i podeu veure en el següent enllaç google drive ) mostren aglomeracions d’edificis, espais desangelats al nucli urbà, gàbies avorridíssimes per a gossos, i terrasses on les converses s’entrellacen sense intimitat. L’urbanisme configura el nostre comportament: ens fa caminar de pressa, no veure el cel o reservar-nos el silenci. En aquest urbanisme, l’espai per respirar és un luxe.

A diferència del camp, a la ciutat la proximitat física no garanteix la connexió humana. Vivim amuntegats els uns sobre els altres, però sovint ens podem sentim més sols. Les fronteres aquí són dures: el sou, el transport, la feina, el temps lliure… Tot defineix qui pot accedir a la calma, a la natura, a l’espai.

Viure entre murs i asfalts ens ha fet aprendre a trobar l’humà enmig del soroll, la natura dins del formigó, i un espai propi dins de la multitud.

En aquesta primera entrada he recopilat algunes fotos i vídeos, al Google Drive, que mostren el meu estimat entorn. La terra que tinc la sort de dir-li “casa”.

Veig muntanyes, arbres plens d’ocells, llum que travessa la boira, tempestes de nit. Viure envoltat de natura és un privilegi. Després d’haver viscut vint-i-vuit anys a Barcelona, el canvi ha estat profund, no només en el paisatge que m’envolta sinó també en la manera com em relaciono amb l’entorn, amb el temps i amb les persones.

En la següent entrada intentaré mostrar la meva ciutat, Barcelona, amb el seu ritme accelerat i la densitat que sovint es converteix en una frontera invisible que separa qui té accés a determinats espais, recursos o oportunitats, i qui en queda al marge.

Al camp, la frontera sembla més difusa, però les jerarquies socials estan igual de marcades. L’accés a aquest entorn “idíl·lic” està condicionat per factors econòmics, laborals i/o logístics. I, també, per la fortalesa corporal. Avui dia puc mantenir l’hort verd, el galliner net, la casa calenta i la gossa sana i feliç mentre treballo i estudio a la vegada. Però aquesta feinada sé que em costarà molt més quan sigui vella, o si em lesiono. Viure envoltat de natura implica tenir els recursos més lluny: els sanitaris, alimentaris, d’ensenyança, l’oci, la gent… Però, per mi, la calma o la brutalitat del paisatge paguen la pena, perquè la meva salut m’ho permet. Reconèixer els propis privilegis és el primer pas per mirar l’alteritat des del respecte i la justícia social.

Aquest canvi d’escenari m’ha fet reflexionar sobre com les fronteres poden ser físiques i geogràfiques, i constitueixen la teva identitat i la manera de relacionar-te. A Barcelona, quedava cada dia amb algú al vespre per explicar-nos el dia. El contacte amb la comunitat era diari. Aquí, al camp, tot és més inhòspit. És per aquest motiu que “baixo” a Barcelona cada dos caps de setmana per veure les meves amistats.

A través d’aquestes imatges i d’aquesta experiència personal, prenc consciència que habitar un espai sempre implica situar-se en relació amb els altres d’una manera o altra.