Aquest vídeo neix d’un contrast que he viscut en primera persona: el pas de viure a Barcelona a viure al camp. No és només un canvi de localització, sinó un canvi de ritme, de mirada i de manera d’habitar el món.
A la ciutat, el temps corre de pressa, l’espai s’estreny i el silenci gairebé no existeix. Vivim molt a prop els uns dels altres, però això no sempre vol dir sentir-nos acompanyats. L’urbanisme ens marca: ens fa caminar de pressa, no mirar el cel i reservar-nos la calma com si fos un luxe. Els límits que construïm no són neutres: expulsen vides que no encaixen en el nostre model de ciutat.
En canvi, al bosc, hi ha una quietud aparent que et permet respirar. És una vida que no crida, que, però que s’imposa.
Viure al camp m’ha donat una cosa que a la ciutat no tenia: espai. Espai mental, emocional i creatiu. Allà em sentia accelerada, desconnectada de mi mateixa. Aquí, la natura em regula, posa límits diferents, com que les activitats van marcades pel sol, la nit i el clima. M’ofereix el silenci necessari perquè pugui imaginar, observar i cantar, com en el vídeo.
Aquest vídeo no pretén idealitzar cap entorn, tot i que ho fa, però per fer visible com m’ha condicionat a mi, a la meva manera de sentir, de viure i de ser.
Però sóc conscient, que tot funciona per contrast. Si aquest vídeo l’hagués fet algú que desitgés sortir del món rural i viure en una gran ciutat, la història canviaria.
Link al vídeo
En aquest registre final he volgut posar la mirada en una forma d’alteritat sovint invisibilitzada: la dels animals que habiten a l’entorn rural on visc i que no tenen cabuda en els espais urbans. He dibuixat una gallina, una salamandra, el vol d’una papallona, una arna i una merla; espècies prou resistents i comunes, però que la seva absència a la ciutat no és casual, sinó conseqüència directa d’un model d’ocupació de l’espai que prioritza les necessitats humanes per sobre de qualsevol altra forma de vida. Aquests límits funcionen com a barreres que exclouen determinades vides, reforçant una relació no horitzontal ni democràtica amb l’entorn.
Per altra banda, he dibuixat una escena d’un cotxe de nit al mig d’un bosc. La seva presència, sol i aparentment perdut enmig del bosc; la seva llum artificial il·lumina alguns arbres, però alhora altera l’espai i en trenca la nit fosca. Volia transmetre una tensió simbòlica: el cotxe representa una mobilitat humana que travessa territoris aliens sense qüestionar-se els impactes que genera, convertint el bosc en un espai de pas i no de convivència.
Aquest registre m’ha permès ampliar la noció d’alteritat més enllà de l’humà i repensar com construïm límits que expulsen formes de vida que no encaixen en el nostre model de ciutat. Dibuixos d’animals
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Les fotografies que he recuperat de l’estiu passat, plenes de vegetació i llum suau, reflecteixen el temps amb què les vaig fer. Sense presses, contemplativament. A la ciutat mai m’he parat a fotografiar res. Només a les persones conegudes. Aquesta és una altra diferència que he notat amb el canvi de localització. Abans, el més important era buscar temps per la sociabilització i l’oci. Viure al bosc em permet destinar dies pensant en l’entorn.
L’àudio enregistrat des de la finestra ho confirma (Registre 4) A primer cop d’orella sembla que no hi passa res, però si escoltem amb atenció hi sentim el vent, un avió que vola a deu quilòmetres d’altura pel cel, un ocell que travessa l’aire, alguns gossos llunyans… Aquesta aparent quietud és, en realitat, vida que s’expressa d’una altra manera.
Aquest entorn ha transformat el meu estat d’ànim. A la ciutat em sentia constantment accelerada, envoltada d’estímuls i una sensació de desconnexió amb mi mateixa. La natura s’ha convertit en un espai que regula, i em dona perspectiva; un contrapunt necessari per comprendre com els entorns que habitem marquen la nostra manera de sentir i de ser.
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Els vídeos que he enregistrat mostren el contrast entre l’activitat urbana i la calma del camp. Les imatges de la ciutat, amb gent i trànsit, evidencien un ritme constant, mentre que els plans de la natura transmeten una quietud que convida a respirar i observar amb més profunditat. Aquest contrast no és només estètic: parla de maneres diferents d’habitar i relacionar-se amb l’entorn. Aspectes que condicionen la qualitat de vida i la percepció del propi benestar. Però, al camp, no tot és calma. He afegit el que per la gent del camp és l’amenaça més aclaparadora… Obriu l’enllaç i descobriu què és! Registre 4 Activitat 3
En l’últim registre no em van acabar de satisfer les fotografies per mostrar la meva ciutat. Així doncs, vaig decidir agafar la càmera analògica antiga, que té més de 50 anys perquè era del meu avi, i comprar un carret en blanc i negre per fotografiar els carrers per on em vaig criar. Però, per temes laborals, no vaig poder baixar a Barcelona a gastar el carret, i he hagut de tirar les 36 fotografies a l’entorn on visc ara. No era la meva intenció retratar la natura en blanc i negre, però ha sigut un exercici molt plaent per mi.
És veritat que pensant en el muntatge final d’aquesta activitat, hauria d’haver enregistrat més àudios i vídeos, i així ho faré en el proper registre, però aprofitant el motiu d’aquesta assignatura, em vaig animar a tornar a jugar amb la càmera analògica que feia tant de temps que no tocava. Estava empolsinada i els objectius brutíssims. Ja no li funciona el sensor de llum i vaig haver d’ajustar el diafragma i la velocitat d’obturació de memòria. Al revelar el carret em vaig sorprendre força d’haver afinat prou amb la quantitat de llum que arribava a la pel·lícula. Tot i així, algunes han quedat cremades i d’altres molt fosques, però aquestes no les he pujat al drive: Registre 3 (Aquí teniu el link)
Per relacionar aquest registre amb el contingut dels altres, m’agradaria acabar dient que veient les fotografies, és un pecat fotografiar la natura amb els colors grisencs de la ciutat. Vist l’efecte que m’ha provocat veure el meu entorn en blanc i negre, he pensat que potser si pintéssim la ciutat amb més colors, segurament, seria una mica més agradable.
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
En aquesta segona entrada, torno a Barcelona, la ciutat que em va veure créixer i després expulsat, però que encara em crida per la seva energia social. Els carrers concorren amb un ritme frenètic, la vida hi és intensa, però l’espai propi va disminuint.
Les imatges que he recollit (i podeu veure en el següent enllaç google drive ) mostren aglomeracions d’edificis, espais desangelats al nucli urbà, gàbies avorridíssimes per a gossos, i terrasses on les converses s’entrellacen sense intimitat. L’urbanisme configura el nostre comportament: ens fa caminar de pressa, no veure el cel o reservar-nos el silenci. En aquest urbanisme, l’espai per respirar és un luxe.
A diferència del camp, a la ciutat la proximitat física no garanteix la connexió humana. Vivim amuntegats els uns sobre els altres, però sovint ens podem sentim més sols. Les fronteres aquí són dures: el sou, el transport, la feina, el temps lliure… Tot defineix qui pot accedir a la calma, a la natura, a l’espai.
Viure entre murs i asfalts ens ha fet aprendre a trobar l’humà enmig del soroll, la natura dins del formigó, i un espai propi dins de la multitud.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Des de petita, el dibuix va ser la meva primera forma d’expressió, però amb el temps el cinema es va convertir en el punt de trobada de totes les meves passions artístiques. Aquest recorregut m’ha ensenyat que crear i aprendre són processos col·lectius, on la sensibilitat i la col·laboració donen sentit a tot allò que fem.
En el següent enllaç, trobareu el: Relat sobre l’educació artística
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Des de petita, a l’escola, m’animaven a dibuixar. De més gran, disfrutava molt de les classes de dibuix tècnic. Després vaig recuperar les càmeres antigues del meu pare i no parava de fer fotos als meus amics. Aquesta obsessió em va portar a estudiar cinema, i, posteriorment, totes aquestes aficions s’han acabat aglutinant en l’animació tradicional.
Podeu donar un cop d’ull al següent document, on he recopilat algunes fotografies i dibuixos que he anat fent pel propi gaudi, i on explico la meva relació amb l’expressió visual: Revisió de l’experiència artística
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
En aquesta primera entrada he recopilat algunes fotos i vídeos, al Google Drive, que mostren el meu estimat entorn. La terra que tinc la sort de dir-li “casa”.
Veig muntanyes, arbres plens d’ocells, llum que travessa la boira, tempestes de nit. Viure envoltat de natura és un privilegi. Després d’haver viscut vint-i-vuit anys a Barcelona, el canvi ha estat profund, no només en el paisatge que m’envolta sinó també en la manera com em relaciono amb l’entorn, amb el temps i amb les persones.
En la següent entrada intentaré mostrar la meva ciutat, Barcelona, amb el seu ritme accelerat i la densitat que sovint es converteix en una frontera invisible que separa qui té accés a determinats espais, recursos o oportunitats, i qui en queda al marge.
Al camp, la frontera sembla més difusa, però les jerarquies socials estan igual de marcades. L’accés a aquest entorn “idíl·lic” està condicionat per factors econòmics, laborals i/o logístics. I, també, per la fortalesa corporal. Avui dia puc mantenir l’hort verd, el galliner net, la casa calenta i la gossa sana i feliç mentre treballo i estudio a la vegada. Però aquesta feinada sé que em costarà molt més quan sigui vella, o si em lesiono. Viure envoltat de natura implica tenir els recursos més lluny: els sanitaris, alimentaris, d’ensenyança, l’oci, la gent… Però, per mi, la calma o la brutalitat del paisatge paguen la pena, perquè la meva salut m’ho permet. Reconèixer els propis privilegis és el primer pas per mirar l’alteritat des del respecte i la justícia social.
Aquest canvi d’escenari m’ha fet reflexionar sobre com les fronteres poden ser físiques i geogràfiques, i constitueixen la teva identitat i la manera de relacionar-te. A Barcelona, quedava cada dia amb algú al vespre per explicar-nos el dia. El contacte amb la comunitat era diari. Aquí, al camp, tot és més inhòspit. És per aquest motiu que “baixo” a Barcelona cada dos caps de setmana per veure les meves amistats.
A través d’aquestes imatges i d’aquesta experiència personal, prenc consciència que habitar un espai sempre implica situar-se en relació amb els altres d’una manera o altra.
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Hola Marta,
La teva proposta és molt sòlida i amb una mirada crítica molt ben articulada. Has sabut construir un diàleg molt interessant entre dos entorns que coneixes profundament —el camp i la ciutat— i això et permet reflexionar amb sensibilitat sobre les nocions de límit, frontera i privilegi des d’una experiència personal. Les teves fotografies transmeten una gran qualitat visual i una sensibilitat estètica molt afinada; es nota que observes amb deteniment i que saps capturar l’essència dels espais que habites.
El contrast que estableixes entre la calma del medi natural i la densitat urbana és molt potent com a fil conductor del teu relat. Hi ha una dimensió poètica i alhora política en la teva mirada que encaixa molt bé amb els objectius de l’activitat. Per als propers registres, t’animo a continuar explorant aquesta tensió entre espais i ritmes de vida, però incorporant nous llenguatges expressius —potser algun àudio o experimentació sonora, dibuix, moviment, … — que et permetin ampliar encara més la teva reflexió i jugar amb altres percepcions. També pot ser útil enregistrar vídeos una mica més llargs per tenir més marge en el muntatge final.
Recorda, a més, activar sempre l’actifoli de l’activitat i fer el lliurament a l’aula de la UOC perquè quedi constància del treball; així podràs assegurar que tots els registres apareguin correctament en el seguiment de l’activitat.
Estàs fent una feina molt bona, amb una veu pròpia i reflexiva que es percep en cada imatge i text. Continua en aquesta línia, observant i creant des de la teva experiència vital amb la mateixa autenticitat.
Espero que aquest comentari t’ajudi a continuar avançant i aprofundint en el teu projecte. Endavant!
Neus