En aquest registre final he volgut posar la mirada en una forma d’alteritat sovint invisibilitzada: la dels animals que habiten a l’entorn rural on visc i que no tenen cabuda en els espais urbans. He dibuixat una gallina, una salamandra, el vol d’una papallona, una arna i una merla; espècies prou resistents i comunes, però que la seva absència a la ciutat no és casual, sinó conseqüència directa d’un model d’ocupació de l’espai que prioritza les necessitats humanes per sobre de qualsevol altra forma de vida. Aquests límits funcionen com a barreres que exclouen determinades vides, reforçant una relació no horitzontal ni democràtica amb l’entorn.

Per altra banda, he dibuixat una escena d’un cotxe de nit al mig d’un bosc. La seva presència, sol i aparentment perdut enmig del bosc; la seva llum artificial il·lumina alguns arbres, però alhora altera l’espai i en trenca la nit fosca. Volia transmetre una tensió simbòlica:  el cotxe representa una mobilitat humana que travessa territoris aliens sense qüestionar-se els impactes que genera, convertint el bosc en un espai de pas i no de convivència.

Aquest registre m’ha permès ampliar la noció d’alteritat més enllà de l’humà i repensar com construïm límits que expulsen formes de vida que no encaixen en el nostre model de ciutat. Dibuixos d’animals

Les fotografies que he recuperat de l’estiu passat, plenes de vegetació i llum suau, reflecteixen el temps amb què les vaig fer. Sense presses, contemplativament. A la ciutat mai m’he parat a fotografiar res. Només a les persones conegudes. Aquesta és una altra diferència que he notat amb el canvi de localització. Abans, el més important era buscar temps per la sociabilització i l’oci. Viure al bosc em permet destinar dies pensant en l’entorn. 

L’àudio enregistrat des de la finestra ho confirma (Registre 4) A primer cop d’orella sembla que no hi passa res, però si escoltem amb atenció hi sentim el vent, un avió que vola a deu quilòmetres d’altura pel cel, un ocell que travessa l’aire, alguns gossos llunyans… Aquesta aparent quietud és, en realitat, vida que s’expressa d’una altra manera.

Aquest entorn ha transformat el meu estat d’ànim. A la ciutat em sentia constantment accelerada, envoltada d’estímuls i una sensació de desconnexió amb mi mateixa. La natura s’ha convertit en un espai que regula, i em dona perspectiva; un contrapunt necessari per comprendre com els entorns que habitem marquen la nostra manera de sentir i de ser.

Els vídeos que he enregistrat mostren el contrast entre l’activitat urbana i la calma del camp. Les imatges de la ciutat, amb gent i trànsit, evidencien un ritme constant, mentre que els plans de la natura transmeten una quietud que convida a respirar i observar amb més profunditat. Aquest contrast no és només estètic: parla de maneres diferents d’habitar i relacionar-se amb l’entorn. Aspectes que condicionen la qualitat de vida i la percepció del propi benestar. Però, al camp, no tot és calma. He afegit el que per la gent del camp és l’amenaça més aclaparadora… Obriu l’enllaç i descobriu què és! Registre 4 Activitat 3

En l’últim registre no em van acabar de satisfer les fotografies per mostrar la meva ciutat. Així doncs, vaig decidir agafar la càmera analògica antiga, que té més de 50 anys perquè era del meu avi, i comprar un carret en blanc i negre per fotografiar els carrers per on em vaig criar. Però, per temes laborals, no vaig poder baixar a Barcelona a gastar el carret, i he hagut de tirar les 36 fotografies a l’entorn on visc ara. No era la meva intenció retratar la natura en blanc i negre, però ha sigut un exercici molt plaent per mi.

És veritat que pensant en el muntatge final d’aquesta activitat, hauria d’haver enregistrat més àudios i vídeos, i així ho faré en el proper registre, però aprofitant el motiu d’aquesta assignatura, em vaig animar a tornar a jugar amb la càmera analògica que feia tant de temps que no tocava. Estava empolsinada i els objectius brutíssims. Ja no li funciona el sensor de llum i vaig haver d’ajustar el diafragma i la velocitat d’obturació de memòria. Al revelar el carret em vaig sorprendre força d’haver afinat prou amb la quantitat de llum que arribava a la pel·lícula. Tot i així, algunes han quedat cremades i d’altres molt fosques, però aquestes no les he pujat al drive: Registre 3 (Aquí teniu el link)

Per relacionar aquest registre amb el contingut dels altres, m’agradaria acabar dient que veient les fotografies, és un pecat fotografiar la natura amb els colors grisencs de la ciutat. Vist l’efecte que m’ha provocat veure el meu entorn en blanc i negre, he pensat que potser si pintéssim la ciutat amb més colors, segurament, seria una mica més agradable.

Des de petita, el dibuix va ser la meva primera forma d’expressió, però amb el temps el cinema es va convertir en el punt de trobada de totes les meves passions artístiques. Aquest recorregut m’ha ensenyat que crear i aprendre són processos col·lectius, on la sensibilitat i la col·laboració donen sentit a tot allò que fem.

En el següent enllaç, trobareu el: Relat sobre l’educació artística

Revisió de l’experiència artística

Des de petita, a l’escola, m’animaven a dibuixar. De més gran, disfrutava molt de les classes de dibuix tècnic. Després vaig recuperar les càmeres antigues del meu pare i no parava de fer fotos als meus amics. Aquesta obsessió em va portar a estudiar cinema, i, posteriorment, totes aquestes aficions s’han acabat aglutinant en l’animació tradicional.

Podeu donar un cop d’ull al següent document, on he recopilat algunes fotografies i dibuixos que he anat fent pel propi gaudi, i on explico la meva relació amb l’expressió visual: Revisió de l’experiència artística