El gest d’agafar la corretja i sentir el renou de les claus a la porta de casa constitueix el meu ritual de pas personal. No es tracta només de sortir a l’exterior, sinó de decidir creuar el llindar cap a un estat de consciència compartida amb un altre ésser. Aquest acte senzill es converteix en una frontera simbòlica entre la rigidesa de la meva vida quotidiana i el món sensorial del meu gos. Quan obro la porta i el veig esperar amb impaciència, sento que el meu cos i la meva ment es preparen per habitar l’espai de manera diferent, deixant enrere les estructures del temps humà per entrar en un temps orgànic i present.

Les escenes al camp verd, on el veig córrer sense fre, representen la dissolució dels límits. En aquest espai obert, la frontera entre la civilització i la natura s’esvaeix, i la seva carrera desenfrenada es converteix en una expressió de llibertat absoluta que qüestiona les meves pròpies barreres mentals. En aquest punt del procés, l’alteritat es fa palesa: ell no corre per arribar a un destí, sinó pel pur plaer de ser-hi. Aquesta diferència de propòsits no és un obstacle, sinó un mirall que em permet mirar l’altre amb una sensibilitat renovada, entenent que la seva manera de percebre l’entorn enriqueix la meva pròpia realitat. El camp esdevé així un territori de pas on la seva energia i el meu acte de contemplació es fusionen.

La compilació de vídeos dels nostres passejos diaris actua com el registre d’un procés d’aprenentatge constant. Aquí és on es manifesta clarament la negociació entre cossos, ritmes i interessos. No caminem de la mateixa manera ni ens aturem pels mateixos estímuls, però el compàs del camí ens ajuda a trobar un espai compartit. He entès que aquesta diferència no és un problema a resoldre, sinó una part fonamental del vincle. El passeig diari es converteix en un pont que connecta dues existències distintes, on la repetició i la constància del caminar junts simbolitzen el reconeixement d’un camí recorregut que cap diploma o document podria resumir. L’aprenentatge real es troba en la quotidianitat de la trobada amb l’altre.

El muntatge finalitza de manera circular, tornant al silenci de la llar i tancant novament la porta. Guardar la corretja i treure’s les sabates no significa acabar el vincle, sinó integrar tot el que s’ha viscut i après a l’exterior. El recorregut no desapareix, sinó que queda incorporat al cos i a la memòria compartida. Aquest projecte m’ha ajudat a entendre les fronteres no com barreres que separen l’humà de l’animal, sinó com espais de transformació que ens fan créixer. He après a mirar l’alteritat amb més consciència i respecte, veient la línia que ens divideix no com una separació fixa, sinó com un lloc de diàleg i aprenentatge mutu. Tal com assenyalen Kremer et al. (2018), pensar les fronteres com a ponts permet entendre millor els processos socioculturals i personals, convertint la diferència en una font de riquesa i transformació vital. 

Referències bibliogràfiques

Kremer, A., Kruszewska, J., & Szostak, A. (2018). Borders and bridges: Social and cultural processes in a changing world. Editorial Acadèmica.

Enllaç:

https://drive.google.com/drive/folders/1mH-tQdfPs9vqPePD41xc3myGBPQLe4Z7?usp=drive_link

Veure’l córrer pel camp verd és, per a mi, la representació visual de la llibertat sense condicions. En aquest espai obert, el cos es deslliura de les corretges i de les normes del carrer per entrar en un estat pur de moviment. No hi ha un objectiu, només l’impuls de sentir la terra i la velocitat.

Aquesta cursa no és només un exercici físic, sinó una frontera simbòlica entre el món habitat i la natura més íntima. Aquí, la diferència entre la seva manera d’habitar el món i la meva es fa evident: ell no corre per arribar enlloc, sinó per ser-hi plenament. En observar-lo, entenc que la llibertat no és l’absència de límits, sinó la capacitat de moure’s amb total consciència i alegria dins de l’espai compartit. Aquest camp esdevé un espai de transformació on jo també aprenc a mirar sense la rigidesa del temps humà.

Enllaç:

https://drive.google.com/drive/folders/1Ppn7BhSxSf8oCjp0Hn6NbezvtfX_Mp-4?usp=drive_link

https://drive.google.com/file/d/1JFxuKC-ypUQTbeO42F65E6eu5lYjWdck/view?usp=drive_link

En aquest nou registre fotogràfic, el focus es desplaça de la quotidianitat solitària a la connexió íntima i compartida. Continuem explorant la tríada de temps, espai i emoció, però l’emoció principal passa a ser la de la companyia incondicional i l’aventura conjunta.

Aquí la perspectiva és menys sobre els sons de l’entorn i més sobre el tacte recíproc i la presència mútua.

• Espai i Silenci Mutu (Dalt a l’Esquerra): A la muntanya, l’emoció neix de l’enteniment no verbal. El silenci de l’entorn permet escoltar el so suau del teu frec al seu pèl. Aquest tacte suau és l’ancoratge al present. El temps no s’accelera, sinó que es suspèn en l’instant en què les mirades es troben. Aquest espai natural és el fons perfecte per a la confiança mútua.

• Espai Urbà i Ritmicitat (Dalt a la Dreta): El pas a l’entorn urbà (o esportiu) introdueix la noció de ritme i propòsit. Aquí, Ramón, amb el seu arnés d’alta visibilitat, és un company d’equip. El so és el de les passes ràpides sobre l’asfalt, el dring de l’arnès. L’emoció és la de l’acció compartida, un temps de sincronia on els dos cossos es mouen amb un objectiu comú.

• La Intimitat del Refugi (Baix a l’Esquerra): Aquesta és la imatge de la màxima proximitat. L’espai reduït i confinat del cotxe es converteix en un santuari tancat del món. El tàctil domina: la pressió del cap de Ramón contra la teva galta, l’olor familiar i reconfortant del seu pèl barrejat amb l’ambient del cotxe. El temps es percep lent, de viatge i repòs. L’emoció aquí és la de la dependència i l’afecte sense filtres.

• L’Horitzó Compartit (Baix a la Dreta): Asseguts sobre una roca o un mirador, la parella contempla un vast espai. Ramón s’asseu amb el cos rígid i atent, un protector a l’espera. L’emoció és la de l’aventura silenciosa. És un moment on el temps es mesura per la infinitud del paisatge. La presència de Ramón aquí et recorda que la veritable emoció d’explorar no es troba en el paisatge, sinó en qui tens al costat.

En conjunt, aquestes fotos exploren com Ramón no només viu en els meus espais, sinó que els redefineix i els omple d’emoció a través del contacte físic i la complicitat. El so d’aquests dies quedarà marcat per la respiració compartida i el silenci còmplice.

https://drive.google.com/drive/folders/1ZnBc5e1ODeAEu4EtopnRwa7K9j68EaEC

Aquest registre és una petita col·lecció de moments viscuts amb Ramón, el meu gos. He volgut documentar el seu dia, fixant-me en aquells detalls sensorials que, tot i ser quotidians, són els que realment defineixen la nostra relació.

Per tant, m’he centrat en allò que ens lliga a la seva presència: el tacte, les olors i, per sobre de tot, els sons que marquen el seu ritme vital. Ramón és el fil conductor que dona sentit al temps de la meva rutina.

• El So de l’Aventura: A primera hora, o quan toca desconnectar, hi ha el bosc. El soroll més característic és el de les seves potes xafant la grava i les fulles seques del camí (dalt a l’esquerra). Aquest so, viu i eixerit, és la melodia de l’energia inesgotable, de l’olor a terra humida i a pi. És el ritme de l’exercici i de la curiositat.

• El Tacte de la Calma: El contrapunt arriba a la migdiada o a la nit. Ramón dorm profundament (dalt a la dreta). Aquí domina el tacte suau del seu pèl negre enfonsat en els llençols i la calor corporal que s’irradia. El so és gairebé nul, potser només la respiració calmada i profunda. És la pau que s’instal·la a casa i que ens recorda que el món pot esperar.

• Les Olors de la Companyia: A l’hora del menjar o del cafè (baix a l’esquerra), les olors s’aguditzen. L’aroma del salmó fumat i l’alvocat fresc es barregen amb la fragància del cafè, mentre Ramón observa des de sota. El so d’aquest moment és el clic discret de les ungles a la fusta sota la taula, o el so de la meva cullerada al bol. Ell és l’observador atent que espera el seu torn.

• El So del Món Obert: A la platja (baix a la dreta), el vent i l’aigua prenen el protagonisme. El so incessant de les onades és la banda sonora de la vastitud. Aquí, Ramón s’asseu i el seu propi so s’esvaeix, només queda la seva figura immòbil, escoltant. És un moment de serenitat, on les olors de salitre i alga se superposen a les olors domèstiques.

Tots aquests petits sons i sensacions formen el registre del dia de Ramón. Són coses que sentim cada dia, però que un dia esdevindran el record més clar de la seva presència constant i fidel.

El vídeo captura el meu gos corrent i jugant lliurement a la sorra de la platja de nit, amb el mar i les llums de la ciutat al fons. Aquesta escena de llibertat aparent es presta a una anàlisi crítica sobre les fronteres i la justícia social en l’accés a l’espai públic.

Aplicant la mirada de Liliana Kremer et al. (2018) –que entenen la frontera com a barrera i com a pont–, la platja emergeix com un espai la inclusió del qual és dinàmica i temporal. Durant el dia, la majoria de platges imposa una barrera normativa i social estricta per a l’accés dels gossos. Aquesta regulació limita el dret a l’oci i al benestar per a un segment important de la població (persones amb animals de companyia), creant una forma de desigualtat en l’ús d’un bé comú.

La nit, però, actua com un element que desdibuixa aquesta demarcació. El moment filmat esdevé un “entre-lloc”, un espai on les normes es relaxen. Per a l’acompanyant del gos i l’animal, la platja de nit es transforma en un pont cap a la inclusió que els és negat a ple dia.

Aquesta anàlisi ens obliga a reflexionar sobre la justícia social en l’ordenació del territori. L’escena nocturna, a la vegada que és un refugi per a la llibertat, posa en relleu les restriccions del dia. L’educació inclusiva ha de mirar més enllà de les barreres físiques i examinar com les normatives d’ús del sòl i els horaris generen límits i exclusions. El contrast entre la llibertat del gos i la ciutat il·luminada ens recorda que la plena inclusió als espais comunitaris encara es juga, sovint, als marges.

En aquest registre audiovisual nocturn, el meu objectiu ha estat observar i analitzar l’entorn proper amb un enfocament crític i reflexiu. El vídeo mostra un passeig amb el meu gos per un barri turístic, on es perceben elements característics com alguns cotxes de lloguer i carrers tranquils, indicatius del final de la temporada turística. Tot i la presència d’elements que podrien suggerir activitat i moviment, l’ambient és pausat, cosa que permet centrar-se en els detalls visuals que habitualment passen desapercebuts.

Des d’una mirada educativa, aquest registre ofereix oportunitats per explorar com l’entorn físic i social pot ser un recurs per a l’educació artística a primària. L’observació atenta de l’espai urbà —arquitectura, il·luminació, mobiliari urbà i senyals de presència humana— pot estimular la capacitat dels infants per fixar-se en detalls visuals, desenvolupant la seva percepció i sensibilitat estètica. La tranquil·litat del barri facilita l’anàlisi dels contrastos entre espais més densos i més buits, afavorint la reflexió sobre com l’entorn influeix en la nostra experiència i en la construcció de significats artístics.

Aquest registre visual mostra com els límits i fronteres es manifesten en elements tangibles, com ara barreres físiques, delimitacions dels carrers i organització de l’espai, i en elements intangibles, com la sensació de calma i ordre. La presència d’alteritat i diferència es pot explorar en la coexistència de la vida quotidiana local i el turisme, encara que sigui en moments de baixa activitat. Aquesta reflexió crítica permet als infants aprendre a veure més enllà del que és immediat, identificant detalls i relacions espacials que normalment passen desapercebuts.

En termes de llenguatge artístic, el vídeo s’aprofita de la composició visual: la il·luminació nocturna, els angles de càmera i els moviments del passeig creen una narrativa implícita sobre la vida urbana i les seves dinàmiques. Això pot inspirar activitats a primària com dibuixar l’entorn, representar-lo amb materials diferents o crear històries a partir de l’observació directa, fomentant la creativitat i la reflexió crítica dels alumnes.

En conclusió, aquest registre nocturn evidencia com la pràctica reflexiva i l’observació crítica del propi entorn poden enriquir l’educació artística a primària. Permet comprendre com els espais quotidians poden convertir-se en fonts d’inspiració, com identificar detalls que normalment passen desapercebuts i com utilitzar els llenguatges visuals per expressar experiències personals. El valor principal del registre no resideix en la perfecció tècnica del vídeo, sinó en el procés d’aprenentatge, l’anàlisi crítica de l’entorn i la capacitat de transformar l’observació en creació artística.

Bon dia a totes i a tots,

La meva relació amb les arts es resumeix en el modelatge i actuar en front a una càmera, dues de les meves passions. Fer sessions de fotos expressant diferents sentiments i emocions a travès del meu cos és una forma artística i actuar en front una camèra també. He fet diversos curtmetratges en els que havia de mostrar diferents emocions, i tots han estat molt enriquidors i desafiants.

A més a més altres de les meves passions artístiques també inclouen la visualització de concerts en directe.

El vídeo parteix de l’observació del meu entorn quotidià a través d’un gest senzill i recurrent: el passeig nocturn amb el meu gos. Aquest hàbit, aparentment trivial, m’ha permès explorar de manera atenta com canvia la percepció de l’espai segons l’època de l’any, les presències humanes i les condicions sonores i lumíniques del moment.

Durant els mesos d’estiu, el barri on visc es transforma radicalment. Els carrers esdevenen un escenari turístic on predominen les veus foranes, les terrasses plenes i un ritme accelerat que altera la relació dels veïns amb l’espai públic. L’excés de soroll i de moviment genera una sensació de desplaçament simbòlic: els habitants habituals passem a ocupar un segon pla dins del nostre propi territori.

Amb l’arribada de la tardor, aquest mateix entorn canvia. Les nits són més silencioses i el passeig es converteix en una experiència íntima i contemplativa. La lluna plena i la llum tènue dels fanals creen una atmosfera que convida a redescobrir el paisatge urbà des d’una altra mirada. Els sons substitueixen el soroll constant de l’estiu i obren un espai per a la reflexió.

Aquesta observació sostinguda en el temps m’ha fet prendre consciència de com els espais urbans no són neutres, sinó que estan condicionats per dinàmiques socials, econòmiques i temporals. El turisme massiu, per exemple, redefineix els límits entre l’espai públic i el privat, entre qui pertany i qui només transita. La presència o absència de gent modifica no només l’ús dels espais, sinó també la seva identitat simbòlica i afectiva.

El vídeo resultant busca transmetre aquesta dualitat a través de la combinació d’imatge i so. La llum de la lluna, el moviment del gos i el silenci del barri funcionen com a metàfores de la recuperació d’un espai que havia estat transformat per la pressió turística. D’aquesta manera, el projecte es converteix en una exploració visual i sonora de les tensions entre calma i soroll, apropiació i pèrdua, presència i absència.

En definitiva, el procés m’ha permès desenvolupar una mirada crítica sobre el meu entorn proper, entenent que observar-lo de manera continuada i conscient pot revelar no només transformacions físiques, sinó també socials i simbòliques que sovint passen desapercebudes.