Aquesta setmana he viscut una sèrie d’experiències que, tot i semblar inconnexes, m’han portat a reflexionar profundament sobre els codis que fem servir per connectar-nos i les fronteres que aquests poden erigir o enderrocar.

Tot va començar escoltant una interpretació de Chopin al piano. En aquell moment, vaig sentir com la música actuava de pont, esborrant qualsevol distància temporal o cultural. Em vaig adonar que, mentre certa música actual em genera rebuig pel seu to o missatge, la música clàssica té la capacitat de posar-me la pell de gallina sense necessitat de dir ni una sola paraula. És un llenguatge universal on l’alteritat desapareix: no cal traducció per sentir l’emoció de l’altre. Curiosament, just després d’aquesta connexió emocional perfecta, vaig presenciar una conversa entre una parlant nativa i un home anglosaxó. Ell s’esforçava per parlar espanyol i, malgrat els evidents errors de pronunciació i gramàtica, la màgia de la comunicació succeïa igualment. Vaig comprendre que la “correcció” és només una frontera artificial; la veritable essència és la voluntat d’entendre’s, de creuar el límit cap a l’altre, encara que sigui ensopegant amb les paraules.

Aquesta reflexió sobre els símbols i l’enteniment es va materialitzar del tot quan, dies després, vaig estar acompanyant una nena en el seu procés de lectoescriptura. Allà, davant d’una taula, vaig veure clarament com les lletres suposen una frontera gegant per a qui encara no les desxifra; són símbols abstractes que separen els “iniciats” dels que no ho són. Però en introduir la plastilina, en convertir aquell símbol rígid en quelcom manipulable i tou, la frontera es va estovar.

Així tanco la setmana: adonant-me que, ja sigui a través d’una partitura, d’un idioma après a mitges o d’una lletra feta de plastilina, la meva tasca (i futura professió) consisteix a facilitar les eines perquè aquests codis deixin de ser murs i es converteixin en ponts d’expressió humana.

https://drive.google.com/file/d/1OBAvloyQ8PxIu__YVBLElOYuOpkI42mu/view?usp=drive_link

Com a Grup I, la revisió de les nostres experiències inicials a la llum del dossier de referents artístics ha suposat un punt d’inflexió. Ens adonem que les nostres primeres intervencions —l’assemblea sobre joguines de l’Ana, el taller de dansa de l’Arnau i el Carnaval de la Maira—, tot i partir de la bona voluntat, mancaven de l’entrellat teòric necessari per generar canvis profunds. Gràcies a la incorporació de Roger Bernat, Sol Picó i Ana Flávia Baldisserotto, ara podem reescriure aquestes vivències, passant d’una gestió superficial de la diversitat a una pràctica veritablement emancipadora, decolonial i interseccional.

En primer lloc, reconsiderem l’experiència de l’Ana al menjador escolar, on es va abordar la segregació de gènere en l’ús de les joguines mitjançant el debat verbal. Ens recolzem en el dramaturg Roger Bernat per transformar aquesta dinàmica. L’aportació clau de Bernat és la capacitat de trencar amb la rigidesa de l’assemblea clàssica, on els infants sovint es limiten a repetir el discurs “correcte” que esperen els adults. Per incorporar el postfeminisme de manera efectiva, substituïm la paraula pel cos, inspirant-nos en l’obra Domini públic. En lloc de preguntar “això és de nen o de nena?”, plantegem un dispositiu escènic basat en regles de joc i moviment. El postfeminisme aquí es manifesta deixant de tractar els infants com a receptors passius d’estereotips per convertir-los en agents actius. A través del desplaçament físic i l’agrupació per afinitats canviants, es visualitza que la identitat de gènere no és una essència fixa, sinó una performance social constantment negociable. Això permet “fer” la teoria de gènere en lloc de només parlar-ne.

En segon lloc, reformulem el taller de l’Arnau amb joves immigrants, inicialment centrat en la mostra de músiques d’origen. Gràcies a Sol Picó, entenem que hem de superar el concepte d'”aparador cultural” per anar cap a una “fusió radical”. La interseccionalitat esdevé l’eix central en reconèixer que aquests joves no són només “immigrants”, sinó subjectes complexos travessats per l’edat, la classe i el gènere. Seguint l’estratègia de Picó, transformem el taller en un laboratori on es barreja la dansa contemporània amb els estils populars i urbans dels participants. El canvi fonamental per descolonitzar la pràctica és evitar l’exotització: no demanem als joves que representin el seu “folklore” de manera estàtica per al consum extern, sinó que els convidem a hibridar-lo amb la seva realitat actual. Així, validem els seus sabers corporals com a material artístic contemporani legítim, trencant la jerarquia entre l’alta cultura i les expressions populars, i utilitzant l’humor i el cos com a eines de comunicació directa.

Finalment, revisem el Carnaval de la Maira sota la influència d’Ana Flávia Baldisserotto. La confecció de disfresses, originalment una tasca que podia generar segregació per motius econòmics, es reorienta cap a la creació de “Cercles de Creació” comunitaris. La mirada descolonial de Baldisserotto és fonamental aquí: ens ensenya a valorar els “sabers no hegemònics” i a utilitzar l’artesania com a eina política. Per implementar-ho, desplacem el focus del producte final (la disfressa) al procés relacional. Posem al centre les tècniques tèxtils i manuals de les famílies (cosir, brodar, trenar), sabers sovint invisibilitzats pel cànon artístic occidental. Aquesta intervenció és profundament interseccional, ja que elimina la barrera de classe (no cal comprar materials cars) i dissol les jerarquies entre l’escola (saber oficial) i la família (saber popular). L’activitat esdevé una “superfície de contacte” on es teixeixen vincles afectius reals a través del fer col·lectiu.

La nostra selecció de Bernat, Picó i Baldisserotto ha estat rigorosa i ha implicat descartar altres referents del dossier com Alfredo Jaar, Zanele Muholi o Shirin Neshat. Tot i la seva inqüestionable potència per tractar temes com el genocidi o l’Apartheid, hem considerat que la càrrega històrica i geopolítica de les seves obres requereix una mediació contextual massa complexa per a l’etapa de primària, fet que ens allunyaria de la vivència directa que busquem. La nostra prioritat ha estat trobar metodologies (el joc, la dansa, la costura) que permetin als infants experimentar la descolonització en primera persona. També hem deixat de banda propostes com les de Maria Llopis pel seu contingut explícit, optant per l’enfocament lúdic i performatiu de Bernat com una via més inclusiva per introduir la perspectiva de gènere a l’aula.

En conclusió, aquesta tríada d’artistes ens ha permès entendre que incorporar la descolonització, el postfeminisme i la interseccionalitat a l’escola no passa necessàriament per grans discursos teòrics, sinó per transformar les dinàmiques de relació. Hem après que podem descolonitzar l’aula validant els sabers manuals amb Baldisserotto; que podem treballar la interseccionalitat des del cos i la barreja amb Sol Picó; i que podem qüestionar el gènere des del moviment col·lectiu amb Roger Bernat. Aquests autors ens ofereixen el camí per passar de la teoria a l’acció, fent de l’educació artística una pràctica viva i crítica connectada amb la realitat de les nostres aules.

Figura 1:Bernat, R. (2008). Domini Públic. Roger Bernat / FFF. https://rogerbernat.info/es/espectaculos/domini-public/

Figura 2:Sol Picó Cía. de Danza. (s.f.). Espectáculos. https://www.solpico.com/es/espectaculos/

Figura 3: Cabello/Carceller. (2015). A film to dance to. https://www.cabellocarceller.info/work/a-film-to-dance-to/

Figura 4. Cuadrícula de retratos del proyecto Humanae. Fuente: Dass (2012-en curso).

Figura 5. Detalle de obra textil comunitaria Prometo falhar. Fuente: Baldisserotto (s.f.).

Aquí us deixo el link per tal de que visualitzeu les imatges. https://docs.google.com/document/d/1-xIxYpNTsfE1av6IGJjIuTggV6q2Bwe_F5cWkG-RRGo/edit?usp=sharing

• Referències bibliogràfiques: 

Jimenez, R. (2020). Un docente revolucionario para la formación artística (decolonial) contemporánea. EARI. Educación Artística Revista de Investigación, (11), 114-138. https://doi.org/10.7203/eari.11.15237 

López Ruíz, S. (2022). Fitxes de referents artístics [Recurs d’aprenentatge]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC). http://referents-artistics.aula.uoc.edu/

Pascual Morán, A. (2014). Apuntes y aportes para pensar y practicar una pedagogía de las diferencias. Pedagogía, 47(1), 10-30. 

Rifà Valls, M. (2023). Perspectives decolonials i de gènere en educació artística per a l’escola primària. Fundació Universitat Oberta de Catalunya. 

Shifres, F., & Gonnet, D. (2015). Problematizando la herencia colonial en la educación musical. Epistemus. Revista de Estudios en Música, Cognición y Cultura, 3(2), 51-67. https://doi.org/10.21932/epistemus.3.2971.2

Aquesta setmana, arran de la necessitat de definir millor la meva línia de recerca, he decidit canviar el llenguatge expressiu. En lloc d’una fotografia estàtica, presento un vídeo que captura el moviment de les meves mans escrivint al portàtil. Aquest gest, aparentment mecànic, és per a mi la representació física d’una frontera.

El meu entorn social està format per amigues filòlogues, majors que jo (33, 29 anys), mentre que jo, amb 19 anys i a segon de carrera, em comunico amb elles en anglès, la meva tercera llengua. El vídeo mostra l’acte de teclejar, i no és casualitat: és en l’escriptura on em sento més vulnerable. A l’hora de parlar amb elles, tot i que també percebo la diferència, tinc una capacitat de fluïdesa que em permet defensar-me. Però escrivint, la sensació és diferent. Topo amb un límit més rígid: la manca dels automatismes de la meva llengua materna. Sento que la meva personalitat es transforma lleugerament; em percebo més lenta i exposada davant de la seva expertesa. Aquesta és la meva experiència de l’alteritat: reconèixer-me a mi mateixa com a “altra” a través de la llengua escrita.

No obstant això, com assenyalen Kremer et al. (2018), la frontera pot ser barrera o pont. En el meu cas, l’anglès actua com un pont paradoxal. Malgrat la por a l’error i la diferència d’experiència vital, aquest límit lingüístic ens força a una sinceritat brutal. Ens expliquem vivències, desitjos i preocupacions amb una honestedat que ens uneix, esborrant la distància generacional i permetent-nos connectar des de la maduresa.

Aquesta reflexió connecta directament amb la meva futura tasca docent. La por que sento jo davant la pàgina en blanc en anglès és la mateixa por a l’avaluació que sent un alumne davant d’un contingut nou. Aquest registre m’ha servit per entendre que, com a mestra, el meu objectiu no serà eliminar les fronteres del coneixement, sinó donar mètodes als alumnes perquè, malgrat la incertesa, puguin creuar-les i assolir l’èxit educatiu.

https://drive.google.com/file/d/1OBAvloyQ8PxIu__YVBLElOYuOpkI42mu/view?usp=drive_link

Bones! Som el Grup I format per: Maira Alejandra Castañeda Suárez, Arnau Garcia Rael, Anna Sánchez Campoy, Sara Toribio López i Javier Tallon Duran, i aquesta és el nostre primer recull d’experiències i pràctiques d’interculturalitat relacionat amb l’assignatura d’educació artística que hem realitzat conjuntament.

• Ana: Porto sent monitora a una escola durant anys i he tingut la sort, com a mètode d’aprenentatge personal, d’anar de colònies amb els infants i mestres. 

Un moment, vam escoltar com un infant pregunta a una monitora perquè no tenia els pits grans si era una noia. Aquella tarda, professorat i monitors vam parlar que els infants que estudien al centre, és igual nacionalitat o cultura, fan comentaris sexistes, com “Si té els cabells llargs el seu nom ha de ser Martina, no Martí”. 

Posteriorment, claustre i menjador ens vam reunir per treballar el gènere a tots els àmbits de l’escola. 

Al menjador vam fer una activitat amb l’objectiu d’explicar que no hi ha jocs de nenes ni jocs de nens. La proposta de 1r, la qual va durar 30 minuts, el grup on era monitora, va ser crear espais on hi hagués “joguines de nens” i “joguines de nenes”. Vam separar els infants en 2 grups: nens i nenes. Els grups van passar pels diferents espais i finalment, vam generar una assemblea per tal de parlar sobre els següents temes: 

• M’ha agradat jugar amb totes les joguines? 
• Hi ha joguines de nens i de nenes? 
• La gent de tot el món pensa que hi ha joguines de nens i de nenes? 

• Arnau: Durant molts estius he treballat com a educador a un centre obert per a joves immigrants, 14-18 anys, en risc d’exclusió social d’un barri de Mataró, procedents de diferents països. Aquest grup es va crear per oferir un espai d’oci saludable i una educació en valors. Recordo un estiu que van començar dos joves d’origen marroquí, als quals els va costar una mica integrar-se en el grup. A l’hora de fer la programació, varen decidir fer cada setmana una temàtica concreta. En la setmana cultural van oferir diferents tallers, on hi havia el taller d’expressió corporal (es va dur a terme en dues sessions d’una hora i mitja). El taller consistia a moure diferents parts del cos a mesura que sonava la música, com cadascun preferís; l’única condició era respectar el ritme. Varem posar diferents estils i al final, van demanar escoltar cançons típiques dels seus països per ensenyar a la resta. Aquest taller va servir perquè els dos joves poguessin “deixar-se anar” amb el grup i comencessin a obrir-se més a la resta. Va ser una experiència molt enriquidora perquè el grup va aprofitar la diversitat que hi havia com una oportunitat d’aprendre i conèixer molt els uns dels altres.

• Maira: Una pràctica que recordo de l’etapa d’infantil va ser la preparació del Carnaval, on tota la classe feia una disfressa col·lectiva però la confecció requeia en les famílies. Això suposava un repte d’interculturalitat evident, ja que hi havia famílies de procedències molt diverses (Àsia, Colòmbia, Equador, Argentina, Bolívia i diversos llocs de la península), motiu pel qual molts pares no sabien català.

L’escola va prendre decisions inclusives clau. Primer, en l’àmbit de la comunicació, va utilitzar el castellà com a llengua pont per assegurar que cap família quedés exclosa per motius idiomàtics.

Segon, va atendre la inclusió socioeconòmica i de capacitat. Tot i que l’ideal era que cada família fes la disfressa a mà (la part artística), l’escola entenia que no tothom disposava del temps, els recursos o l’habilitat. Per tant, va oferir alternatives flexibles: es podia comprar o, fins i tot, es fomentava l’ajuda mútua entre famílies.

Al final, l’activitat artística va servir com a vehicle per teixir una xarxa de col·laboració i assegurar que cap infant, independentment del seu context familiar, cultural o econòmic, quedés fora del projecte comú.

-Conclusió grupal:

El que hem compartit l’Ana, l’Arnau i jo, la Maira, ens demostra que l’educació artística és una eina pedagògica de primer ordre per abordar la inclusió, la identitat i la interculturalitat. Veiem que, lluny de ser un simple complement estètic, les pràctiques artístiques són un llenguatge universal i un facilitador que pot desarmar barreres allà on altres mètodes pedagògics troben dificultats.

En conjunt, les pràctiques que hem posat en comú confirmen que l’educació artística, implementada amb una pedagogia conscient, és fonamental. Ens permet deconstruir estereotips, com vam veure en l’experiència de l’Ana, on el joc estructurat i l’assemblea es van fer servir per qüestionar activament les idees preconcebudes sobre el gènere.

Alhora, l’art ens permet integrar la diversitat ètnica, com en el cas de l’Arnau, on la música i l’expressió corporal van crear l’espai segur necessari perquè joves d’orígens diversos poguessin obrir-se i, fins i tot, compartir la seva pròpia cultura.

Finalment, l’art ens ajuda a cohesionar la comunitat educativa superant barreres estructurals, com en l’experiència de la Maira amb el Carnaval. En aquell cas, el projecte artístic va ser el vehicle per a la inclusió lingüística i per a la inclusió socioeconòmica.

L’art es revela, per tant, com un pilar essencial per construir l’escola veritablement inclusiva que volem.

Aquesta setmana he centrat l’observació en la llar i els habitants peluts que m’ofereixen una companyia tranquil·la. Compartir cinc fotografies (quatre moixos i un ca) i l’àudio del ronroneig m’ha fet reflexionar altra vegada sobre la importància de l’atenció en el dia a dia.

El ronroneig constant dels meus moixos s’ha convertit en un so de calma. Aquest soroll, que sovint passa desapercebut perquè hi estem acostumats, m’aporta una sensació simple d’estabilitat. És una petita freqüència de pau. Com ja vaig veure amb la lluna, trobo en la constància d’aquesta vibració una bellesa tranquil·la. Els quatre moixos, amb les seves mirades fixes i la seva calma, representen aquesta presència.

En contrast, la foto del meu ca és la d’una energia diferent: lleialtat activa, alegria i vitalitat pura. Entre la tranquil·litat felina i l’energia canina trobo el meu equilibri quotidià. Són ells els que actuen com una frontera invisible, un espai de transició constant entre l’estrès dels estudis i el treball, i el refugi de casa.

El meu afecte pels animals és el reconeixement d’una lliçó essencial: el valor de l’afecte constant i la bellesa dels detalls senzills. Aquesta observació la vull incorporar en la meva tasca docent, per fomentar l’observació sensible en els futurs alumnes i ajudar-los a valorar les diferents formes de ser i expressar-se.

https://drive.google.com/file/d/1OBAvloyQ8PxIu__YVBLElOYuOpkI42mu/view?usp=drive_link

Al llarg d’aquesta setmana m’he proposat observar amb calma tres moments quotidians: l’entrada al gimnàs, la meva rutina de treball i la posta de sol. Els he triat perquè volia aprofundir en els petits detalls que habitualment passen desapercebuts.

Quan vaig d’hora al gimnàs, m’agrada sentir el silenci, tot i que no dura gaire. Això em fa valorar més el dia a dia. M’he adonat que molts de nosaltres ens aixequem prest perquè ens espera tot un dia per davant, i que, si no ho feim, sembla que no tenim temps per a res. També he comprovat que normalment és un lloc ple de soroll, moviment i gent; però, quan és tan d’hora, tot i que hi ha persones, vaig sentir com si aquell buit fos també una mena de frontera entre l’activitat i el repòs, entre l’exigència física i la pausa necessària.

Per altra banda, durant el camí habitual de la feina cap a casa vaig mirar amb altres ulls el recorregut. Els carrers, les persones, el trànsit o fins i tot les ombres dels arbres em van fer notar els petits canvis que no acostumo a veure. Normalment estic amb el mòbil fent coses “importants”, com avançar feina o revisar tasques, però aquesta setmana vaig decidir que fos diferent. Aquest trajecte és, d’alguna manera, un espai de transició entre el món laboral i el personal, una frontera invisible que travesso sense adonar-me’n.

https://drive.google.com/drive/folders/1QqhH2P5lcpMIa9oUmf26VorNDXxhyyAJ?usp=drive_link

Aquesta primera setmana he observat moltes coses, però el que més m’ha cridat l’atenció ha estat la lluna. Sempre hi és, encara que de vegades no la puguem veure. Recordo que, quan era petita i sortia amb els meus pares a passejar de nit, ja fos caminant o en cotxe, sempre pensava que la lluna em perseguia. Em preguntava: “Com és possible que una cosa tan gran em vulgui seguir a mi?”.

Amb els anys va arribar un moment trist per a la meva família: la meva àvia va morir. Jo tenia dotze anys, i quan en tenia quinze vaig decidir fer-me un tatuatge d’una lluna, una estrella i la mar. Tot i que no m’agrada gaire anar a la platja per la sorra, les roques i els animals, el so de la mar i la presència de la lluna sempre m’han donat pau. Per a mi, aquell tatuatge simbolitza que la meva àvia continua acompanyant-me. Des dels setze anys, ja no només la porto al cor i a la memòria, sinó que la duc amb mi a tot arreu.

Des d’aleshores, cada vegada que observo la lluna descobreixo nous detalls. He après que les estrelles brillen més quan ens allunyem de les llums artificials, que la lluna també es pot veure de dia, i que el seu cicle mai s’atura: de nova a creixent, plena i minvant, torna a començar una vegada i una altra. Aquest moviment constant em recorda la vida mateixa, que també avança sense pausa.

Així mateix, el meu inici va ser un dijous i, des de llavors, les hores, els dies i les setmanes no han deixat de passar. Igual que la lluna, la vida té moments de llum i moments de foscor, però tots formen part del mateix procés. La lluna, amb els seus canvis, m’ensenya que cada etapa té la seva bellesa i que, com ella, podem brillar d’una manera diferent cada dia.

https://drive.google.com/drive/folders/1mOvKPlW2sZMOqOTkMky7MTO7dcOV7lBT?usp=drive_link (més…)

Bones a tots i totes!

Aquesta és la meva aportació. Gràcies per la vostra visualització i aportació per endavant.

https://youtu.be/oIe5gy58MII