Bones! Som el Grup I format per: Maira Alejandra Castañeda Suárez, Arnau Garcia Rael, Anna Sánchez Campoy, Sara Toribio López i Javier Tallon Duran, i aquesta és el nostre primer recull d’experiències i pràctiques d’interculturalitat relacionat amb l’assignatura d’educació artística que hem realitzat conjuntament.

• Ana: Porto sent monitora a una escola durant anys i he tingut la sort, com a mètode d’aprenentatge personal, d’anar de colònies amb els infants i mestres. 

Un moment, vam escoltar com un infant pregunta a una monitora perquè no tenia els pits grans si era una noia. Aquella tarda, professorat i monitors vam parlar que els infants que estudien al centre, és igual nacionalitat o cultura, fan comentaris sexistes, com “Si té els cabells llargs el seu nom ha de ser Martina, no Martí”. 

Posteriorment, claustre i menjador ens vam reunir per treballar el gènere a tots els àmbits de l’escola. 

Al menjador vam fer una activitat amb l’objectiu d’explicar que no hi ha jocs de nenes ni jocs de nens. La proposta de 1r, la qual va durar 30 minuts, el grup on era monitora, va ser crear espais on hi hagués “joguines de nens” i “joguines de nenes”. Vam separar els infants en 2 grups: nens i nenes. Els grups van passar pels diferents espais i finalment, vam generar una assemblea per tal de parlar sobre els següents temes: 

• M’ha agradat jugar amb totes les joguines? 
• Hi ha joguines de nens i de nenes? 
• La gent de tot el món pensa que hi ha joguines de nens i de nenes? 

• Arnau: Durant molts estius he treballat com a educador a un centre obert per a joves immigrants, 14-18 anys, en risc d’exclusió social d’un barri de Mataró, procedents de diferents països. Aquest grup es va crear per oferir un espai d’oci saludable i una educació en valors. Recordo un estiu que van començar dos joves d’origen marroquí, als quals els va costar una mica integrar-se en el grup. A l’hora de fer la programació, varen decidir fer cada setmana una temàtica concreta. En la setmana cultural van oferir diferents tallers, on hi havia el taller d’expressió corporal (es va dur a terme en dues sessions d’una hora i mitja). El taller consistia a moure diferents parts del cos a mesura que sonava la música, com cadascun preferís; l’única condició era respectar el ritme. Varem posar diferents estils i al final, van demanar escoltar cançons típiques dels seus països per ensenyar a la resta. Aquest taller va servir perquè els dos joves poguessin “deixar-se anar” amb el grup i comencessin a obrir-se més a la resta. Va ser una experiència molt enriquidora perquè el grup va aprofitar la diversitat que hi havia com una oportunitat d’aprendre i conèixer molt els uns dels altres.

• Maira: Una pràctica que recordo de l’etapa d’infantil va ser la preparació del Carnaval, on tota la classe feia una disfressa col·lectiva però la confecció requeia en les famílies. Això suposava un repte d’interculturalitat evident, ja que hi havia famílies de procedències molt diverses (Àsia, Colòmbia, Equador, Argentina, Bolívia i diversos llocs de la península), motiu pel qual molts pares no sabien català.

L’escola va prendre decisions inclusives clau. Primer, en l’àmbit de la comunicació, va utilitzar el castellà com a llengua pont per assegurar que cap família quedés exclosa per motius idiomàtics.

Segon, va atendre la inclusió socioeconòmica i de capacitat. Tot i que l’ideal era que cada família fes la disfressa a mà (la part artística), l’escola entenia que no tothom disposava del temps, els recursos o l’habilitat. Per tant, va oferir alternatives flexibles: es podia comprar o, fins i tot, es fomentava l’ajuda mútua entre famílies.

Al final, l’activitat artística va servir com a vehicle per teixir una xarxa de col·laboració i assegurar que cap infant, independentment del seu context familiar, cultural o econòmic, quedés fora del projecte comú.

-Conclusió grupal:

El que hem compartit l’Ana, l’Arnau i jo, la Maira, ens demostra que l’educació artística és una eina pedagògica de primer ordre per abordar la inclusió, la identitat i la interculturalitat. Veiem que, lluny de ser un simple complement estètic, les pràctiques artístiques són un llenguatge universal i un facilitador que pot desarmar barreres allà on altres mètodes pedagògics troben dificultats.

En conjunt, les pràctiques que hem posat en comú confirmen que l’educació artística, implementada amb una pedagogia conscient, és fonamental. Ens permet deconstruir estereotips, com vam veure en l’experiència de l’Ana, on el joc estructurat i l’assemblea es van fer servir per qüestionar activament les idees preconcebudes sobre el gènere.

Alhora, l’art ens permet integrar la diversitat ètnica, com en el cas de l’Arnau, on la música i l’expressió corporal van crear l’espai segur necessari perquè joves d’orígens diversos poguessin obrir-se i, fins i tot, compartir la seva pròpia cultura.

Finalment, l’art ens ajuda a cohesionar la comunitat educativa superant barreres estructurals, com en l’experiència de la Maira amb el Carnaval. En aquell cas, el projecte artístic va ser el vehicle per a la inclusió lingüística i per a la inclusió socioeconòmica.

L’art es revela, per tant, com un pilar essencial per construir l’escola veritablement inclusiva que volem.

Aquesta setmana he centrat l’observació en la llar i els habitants peluts que m’ofereixen una companyia tranquil·la. Compartir cinc fotografies (quatre moixos i un ca) i l’àudio del ronroneig m’ha fet reflexionar altra vegada sobre la importància de l’atenció en el dia a dia.

El ronroneig constant dels meus moixos s’ha convertit en un so de calma. Aquest soroll, que sovint passa desapercebut perquè hi estem acostumats, m’aporta una sensació simple d’estabilitat. És una petita freqüència de pau. Com ja vaig veure amb la lluna, trobo en la constància d’aquesta vibració una bellesa tranquil·la. Els quatre moixos, amb les seves mirades fixes i la seva calma, representen aquesta presència.

En contrast, la foto del meu ca és la d’una energia diferent: lleialtat activa, alegria i vitalitat pura. Entre la tranquil·litat felina i l’energia canina trobo el meu equilibri quotidià. Són ells els que actuen com una frontera invisible, un espai de transició constant entre l’estrès dels estudis i el treball, i el refugi de casa.

El meu afecte pels animals és el reconeixement d’una lliçó essencial: el valor de l’afecte constant i la bellesa dels detalls senzills. Aquesta observació la vull incorporar en la meva tasca docent, per fomentar l’observació sensible en els futurs alumnes i ajudar-los a valorar les diferents formes de ser i expressar-se.

https://drive.google.com/file/d/1OBAvloyQ8PxIu__YVBLElOYuOpkI42mu/view?usp=drive_link

Al llarg d’aquesta setmana m’he proposat observar amb calma tres moments quotidians: l’entrada al gimnàs, la meva rutina de treball i la posta de sol. Els he triat perquè volia aprofundir en els petits detalls que habitualment passen desapercebuts.

Quan vaig d’hora al gimnàs, m’agrada sentir el silenci, tot i que no dura gaire. Això em fa valorar més el dia a dia. M’he adonat que molts de nosaltres ens aixequem prest perquè ens espera tot un dia per davant, i que, si no ho feim, sembla que no tenim temps per a res. També he comprovat que normalment és un lloc ple de soroll, moviment i gent; però, quan és tan d’hora, tot i que hi ha persones, vaig sentir com si aquell buit fos també una mena de frontera entre l’activitat i el repòs, entre l’exigència física i la pausa necessària.

Per altra banda, durant el camí habitual de la feina cap a casa vaig mirar amb altres ulls el recorregut. Els carrers, les persones, el trànsit o fins i tot les ombres dels arbres em van fer notar els petits canvis que no acostumo a veure. Normalment estic amb el mòbil fent coses “importants”, com avançar feina o revisar tasques, però aquesta setmana vaig decidir que fos diferent. Aquest trajecte és, d’alguna manera, un espai de transició entre el món laboral i el personal, una frontera invisible que travesso sense adonar-me’n.

https://drive.google.com/drive/folders/1QqhH2P5lcpMIa9oUmf26VorNDXxhyyAJ?usp=drive_link

Aquesta primera setmana he observat moltes coses, però el que més m’ha cridat l’atenció ha estat la lluna. Sempre hi és, encara que de vegades no la puguem veure. Recordo que, quan era petita i sortia amb els meus pares a passejar de nit, ja fos caminant o en cotxe, sempre pensava que la lluna em perseguia. Em preguntava: “Com és possible que una cosa tan gran em vulgui seguir a mi?”.

Amb els anys va arribar un moment trist per a la meva família: la meva àvia va morir. Jo tenia dotze anys, i quan en tenia quinze vaig decidir fer-me un tatuatge d’una lluna, una estrella i la mar. Tot i que no m’agrada gaire anar a la platja per la sorra, les roques i els animals, el so de la mar i la presència de la lluna sempre m’han donat pau. Per a mi, aquell tatuatge simbolitza que la meva àvia continua acompanyant-me. Des dels setze anys, ja no només la porto al cor i a la memòria, sinó que la duc amb mi a tot arreu.

Des d’aleshores, cada vegada que observo la lluna descobreixo nous detalls. He après que les estrelles brillen més quan ens allunyem de les llums artificials, que la lluna també es pot veure de dia, i que el seu cicle mai s’atura: de nova a creixent, plena i minvant, torna a començar una vegada i una altra. Aquest moviment constant em recorda la vida mateixa, que també avança sense pausa.

Així mateix, el meu inici va ser un dijous i, des de llavors, les hores, els dies i les setmanes no han deixat de passar. Igual que la lluna, la vida té moments de llum i moments de foscor, però tots formen part del mateix procés. La lluna, amb els seus canvis, m’ensenya que cada etapa té la seva bellesa i que, com ella, podem brillar d’una manera diferent cada dia.

https://drive.google.com/drive/folders/1mOvKPlW2sZMOqOTkMky7MTO7dcOV7lBT?usp=drive_link (més…)

Bones a tots i totes!

Aquesta és la meva aportació. Gràcies per la vostra visualització i aportació per endavant.

https://youtu.be/oIe5gy58MII