Aquest registre és una peça sonora que explora com un mateix espai pot adquirir identitats diferents segons el moment i les persones que l’habiten. L’àudio comença amb els sons d’una obra en construcció, martells, cops, passos, eines i veus de treballadors, que representen l’espai buit, encara sense història ni emoció. Aquests sons, repetitius i mecànics, evoquen la frontera física: el límit material que delimita un lloc però que encara no té ànima.

A mesura que el temps avança, els sorolls industrials es transformen en una altra mena de sons: les veus d’una família, el so dels plats, rialles i passes quotidianes. El que abans era una estructura freda ara es converteix en una llar. L’espai s’omple de presència, de memòria i d’afecte. Aquesta transició sonora simbolitza com les persones donem significat als espais, convertint-los en llocs de convivència i identitat compartida.

Amb aquest treball he volgut reflexionar sobre com els entorns canvien segons la mirada i les experiències de qui els viu. Allò que en un moment era frontera o buit pot transformar-se en trobada i comunitat. Aquesta peça m’ha fet pensar que l’educació funciona de la mateixa manera, una aula pot ser només quatre parets, o bé un espai viu, ple de relacions i aprenentatges compartits. Quan hi habitem des del respecte i l’escolta, els límits físics i socials desapareixen, i el que queda és la possibilitat d’estar junts i de construir sentit col·lectivament.

Aquest registre està format per tres fotografies que simbolitzen diferents maneres d’entendre la frontera: una porta tancada, una porta oberta i una finestra. Amb aquesta sèrie he volgut explorar com ens relacionem amb la diferència i amb l’altre, i com sovint les fronteres no són només físiques o materials, sinó també emocionals, simbòliques i socials. Les portes i finestres que ens envolten cada dia es converteixen així en metàfores de la nostra actitud davant el món i de com escollim situar-nos davant el que és desconegut.

La porta tancada representa la resistència, la por o la indiferència. És aquell moment en què preferim mantenir-nos dins del nostre espai segur, sense mirar més enllà del que ja coneixem. La porta oberta, en canvi, simbolitza l’oportunitat d’escoltar, compartir i comprendre allò que és diferent. És un gest de confiança i d’obertura que ens permet establir vincles i reconèixer la diversitat com un valor. 

Finalment, la finestra es troba en un punt intermedi, permet observar sense entrar del tot, mirar amb curiositat però mantenint una certa distància. Representa la mirada reflexiva que ens acosta a l’altre sense perdre la pròpia identitat.

Aquestes imatges, preses en el meu entorn proper, mostren que les fronteres i les oportunitats de trobada conviuen en la quotidianitat. Fer aquest exercici m’ha ajudat a comprendre que obrir una porta pot ser un acte tan senzill com escoltar o mirar amb empatia. Com a futura mestra, entenc que l’educació ha de ser precisament això, un espai ple de portes obertes, on cada alumne trobi el seu lloc i on la diferència esdevingui font d’aprenentatge i convivència.

Des de molt petita, l’art ha format part de tot allò que faig i que sóc. No recordo cap etapa de la meva vida en què no hagi sentit la necessitat de crear, moure’m o expressar-me. Mentre altres infants jugaven amb nines o joguines, jo preferia el paper, les tisores, els retoladors i les pintures. Passava hores dibuixant, retallant i imaginant nous projectes. Aquella curiositat i ganes d’explorar amb les mans van ser el meu primer contacte amb el món artístic, molt abans de ser conscient del que significava l’art. Amb els anys, aquestes inquietuds es van anar transformant en diferents formes d’expressió com la dansa, el teatre i la música, tres camins que m’han acompanyat i ajudat a construir la meva identitat. Cada experiència artística ha estat una font d’aprenentatge, emoció i autodescobriment, i m’ha ajudat a entendre qui sóc i com vull comunicar-me amb el món.

La dansa ha estat sempre la meva manera més natural de comunicar-me. De petita m’agradava ballar lliurement a casa, inventant moviments sense cap pauta. Ballar era, per mi, una manera d’expressar sentiments que no sabia posar en paraules. A sisè de primària vaig començar a formar-me en una escola de dansa moderna, on vaig descobrir la tècnica, la disciplina i el treball en equip. Aquell espai es va convertir en una segona casa per a mi; passava hores assajant, preparant coreografies i compartint moments amb companyes que vivien la mateixa passió. Amb el temps vaig entendre que el moviment pot transmetre emocions tan profundes com la veu o la mirada. Ballar em va ensenyar a confiar en el meu cos, a expressar-me sense por i a valorar la diversitat d’expressions. També em va inculcar valors essencials com la constància, l’esforç i la cooperació. Quan ballo, sento que tot el que em preocupa desapareix per uns instants i només existeix el moviment, el ritme i la connexió amb el que sento. És una sensació de llibertat i plenitud que poques coses em proporcionen.

Amb els anys, la dansa també m’ha ensenyat que l’art pot ser una eina poderosa de comunicació i transformació. He participat en projectes on el moviment servia per expressar emocions col·lectives, per denunciar injustícies o simplement per celebrar la vida. Aquesta dimensió social de la dansa m’ha fet comprendre que l’art no és només un acte individual, sinó també una experiència compartida que pot unir persones molt diferents a través d’un llenguatge comú.

El teatre va aparèixer més endavant com una nova via per canalitzar la creativitat. A través de la interpretació vaig aprendre a posar-me en la pell dels altres, a comunicar emocions i a entendre perspectives diferents. Recordo la intensitat dels assajos, els nervis abans de sortir a escena i la satisfacció d’haver-me superat. El teatre em va ajudar a treballar la veu, el gest i la presència corporal, però sobretot em va donar confiança i seguretat. Tot i que amb el temps vaig haver de deixar-lo per motius d’estudi, va deixar una empremta profunda: vaig comprendre que les arts escèniques no són només entreteniment, sinó una manera poderosa de comunicar, educar i connectar amb les persones.

En el teatre vaig descobrir el valor del treball col·lectiu i la importància de l’escolta. Cada obra era un petit univers que només podia existir gràcies a la col·laboració i la confiança entre els actors. Aprendre a dependre dels altres, a improvisar i a adaptar-me a situacions noves em va preparar per moltes altres experiències vitals. També vaig entendre que la vulnerabilitat pot ser una fortalesa: quan et mostres tal com ets davant del públic, sense màscares, és quan realment connectes amb els altres.

La música, per la seva banda, ha estat sempre present en la meva vida com un espai d’intimitat i d’inspiració. De jove vaig aprendre a tocar la guitarra i el piano, i tot i no fer-ho de manera professional, aquests instruments s’han convertit en un refugi emocional. Quan toco, sento que entro en un espai propi on tot flueix. La música em connecta amb records i emocions que sovint no sé expressar amb paraules, m’ajuda a concentrar-me i a relaxar-me. M’agrada combinar-la amb altres formes artístiques, com la dansa o el dibuix, deixant que un art inspiri l’altre. Per a mi, la música és una forma de comunicació universal capaç d’unir persones molt diferents i, per això, considero que és també una eina educativa fonamental. A més, he comprovat que la música pot transformar l’ambient d’un espai, estimular la creativitat i fins i tot millorar l’estat d’ànim.

La creativitat ha estat una companya constant des de la infància. Mentre altres infants preferien joguines convencionals, jo buscava materials per crear, dibuixar o inventar coses noves. Aquella inclinació natural per les manualitats em va ensenyar la paciència, la concentració i la importància de mirar el món des d’una perspectiva pròpia. Ara, amb perspectiva, entenc que aquells moments van ser la meva primera educació artística informal. Sense adonar-me’n, estava aprenent valors, habilitats i sensibilitat estètica a través del joc creatiu i de l’experimentació lliure. Aquell aprenentatge espontani m’ha fet entendre que la creativitat no necessita grans recursos, només espais i temps per florir.

Durant la meva escolaritat, l’educació artística formal sovint va tenir un paper secundari. Les hores dedicades a la música o a les arts plàstiques eren poques i les activitats massa pautades. Tot i això, sempre hi vaig trobar una manera per explorar i expressar-me. Fora de l’aula, en canvi, vaig descobrir que l’art podia ser llibertat, emoció i descobriment personal. Les experiències viscudes en tallers, dansa i teatre m’han ensenyat molt més sobre mi mateixa que moltes altres assignatures. Aquesta diferència entre l’art “acadèmic” i l’art “viscut” m’ha fet entendre la importància de donar més espai a la creació lliure, a la imaginació i a l’expressió personal dins del sistema educatiu. Crec fermament que l’art no hauria de ser vist com un complement, sinó com un pilar essencial de l’aprenentatge integral.

Ara que em formo per ser mestra, comprenc que totes aquestes experiències han estat fonamentals per configurar la meva visió de l’educació. Per mi, l’art no és només una matèria: és una manera d’aprendre i de comunicar-se amb el món. Vull que els meus futurs alumnes trobin a l’aula el que jo vaig trobar en les meves vivències artístiques: llibertat per expressar-se, espai per equivocar-se i emoció per aprendre. L’art ensenya valors essencials com la cooperació, la sensibilitat, la paciència i la confiança en un mateix. El meu objectiu com a docent és crear un entorn on cada infant pugui descobrir la seva pròpia creativitat i desenvolupar una mirada curiosa, crítica i sensible cap al món.

Com a futura mestra, m’agradaria incorporar l’art com a eix transversal a totes les àrees. Per exemple, treballar la música i el ritme per aprendre llengua, o utilitzar la dramatització per comprendre millor la història i les emocions dels personatges. Crec que l’aprenentatge és molt més profund quan s’activa la part emocional i sensorial de l’infant. L’art permet aprendre fent, experimentant, creant, i això genera records més duradors i significatius. A més, pot ser una eina d’inclusió molt poderosa: tots els infants, independentment del seu nivell o les seves habilitats, poden trobar una manera d’expressar-se a través de l’art.

Mirant enrere, veig com totes aquestes experiències, dibuixar, ballar, interpretar o fer música, han configurat la meva identitat personal i professional. L’art m’ha ajudat a entendre’m, a comunicar-me i a connectar amb els altres, i per això vull que sigui també un pilar central en la meva manera d’ensenyar. Educar a través de l’art és educar des de l’emoció, la llibertat i la bellesa. És oferir als infants la possibilitat de descobrir-se i de créixer com a persones creatives, sensibles i reflexives.

En definitiva, l’art és el fil conductor de la meva vida, una manera de mirar el món amb curiositat, de donar sentit a les experiències i de transmetre valors que van més enllà del color, el so o el moviment. He après que l’art no és només allò que es veu, sinó tot allò que et transforma mentre el vius. Per això, la meva vocació com a mestra i com a persona està profundament lligada a aquesta manera d’entendre el món: des de la sensibilitat, la creativitat i la connexió humana que només l’art pot oferir.