En el lliurament d’avui he volgut jugar amb alguna cosa que no havia fet fins ara: la combinació d’imatge i so. He adjuntat 4 vídeos en què tant la imatge com el so són elements que descriuen el meu dia a dia. M’ha cridat l’atenció el fet que dos dels vídeos amb més soroll són precisament aquells en què estava compartint moments amb la meva gent i celebrant instants junts; en canvi, per exemple, al vídeo en què nevava, gris i sobri, no s’hi escolta cap tipus de soroll, només s’hi percep fred. El vídeo del meu xicot, en Luis, netejant, sens dubte és el meu preferit. Hi mostra la quotidianitat, aquelles coses que poden semblar simples a primera vista però que tenen un valor ple de detalls i que són especials. Recordo la seva imatge mentre entrava el sol per la finestra i ens permetíem el luxe d’estar en silenci.

Espero que us agradi; aquí teniu l’enllaç als vídeos!

https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1hRRypEd4tQFvhffcnet5aweRzq0AlmqJ

Una de les branques del meu arbre de l’art era la cuina. Crec que hi ha persones que consideren això un art i d’altres que no. A mi, personalment, cuinar en si no em sembla res increïble, però la gastronomia té aquest poder de convertir-se en art si tu vols.

Com he esmentat en algunesentregues anteriors, viure lluny de la meva terra em porta molta nostàlgia i, a través de la cuina, moltes vegades em sento una mica més a prop. Ahir diumenge vaig preparar el meu propi pa casolà, tal com el meu pare sol fer cada diumenge. En preparar-lo hi vaig posar molt d’afecte i records de com ell ho feia.

És increïble com les olors o el sabor et poden transportar a un lloc tan íntim de la teva memòria. Així que aquí teniu una imatge de la fogassa que vaig preparar ahir.

Espero que us agradi!!!

En aquesta entrega he volgut personalitzar-me a través del dibuix. I és que, ahir dia 16 d’octubre, va ser el dia del flamenc i per a moltes persones pot passar desapercebut, però per a mi no. Per a mi el flamenc és una cosa que duc dins i que és la màxima expressió d’art que existeix. Ja sigui a través del ball, el cant, la vestimenta, la pintura, la puresa, la passió… Estant fora m’he adonat de com trobo a faltar estar envoltada d’aquest art i gaudir de tot allò que l’envolta. En aquest dibuix he volgut representar-me amb el meu vestit vermell de flamenca, aquell que trobo a faltar veure a l’armari de casa meva. Espero amb ànsia sempre el mes d’abril, perquè sota el taronger florit d’abril em retrobi amb els meus amics per poder gaudir de l’art del flamenc, les rialles i tota la nostra cultura

Aquí teniu l’enllaç al Drive per si no veieu bé la imatge:

https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1KZCGGXKRaBqTL4ricG23RQJWrsWXuf9o

Claveles y geranios:

Miro por la ventana y me pregunto qué ha pasado,

¿Quién me ha robado este verano?

Sin darme cuenta, estoy de vuelta a estos inviernos eternos y pesados.

¿Dónde está mi Mediterráneo?

Ese que, con su sol, dibuja el paisaje de los amados.

¿Dónde han quedado las sobremesas, los amigos y los lagos?

Ahora solo me quedan días cortos y mucho frío en las manos,

esas por las que el tiempo se escurre entre los dedos

y cae al suelo como las gotas de este cielo.

Gracias que tengo a quien me tape en las noches de invierno

y me cure este anhelo.

La vida es eso: apreciar lo que se tiene cuando ya ha terminado.

¿Volverán esos días de mar, olas y cielos soleados?

Ojalá que vuelvan,

pienso mientras miro por esta ventana de cielos grisáceos.

Mientras tanto, resistiré,

manteniendo la primavera infinita dentro de mis manos,

como lo hacen, floreciendo en pleno noviembre,

mis claveles y geranios.