Publicat per

Registre 4: Passeig

Publicat per

Registre 4: Passeig

aig enregistrar aquest àudio mentre passejava tranquil·lament per la ciutat. Des del primer segon es noten els meus passos, secs i regulars, com si marquessin el compàs del trajecte. És un carrer on hi ha moviment, però no d’aquells que t’ofeguen; més aviat una vida quotidiana que flueix al teu costat. Mentre avanço, sento converses que apareixen i desapareixen segons qui tinc a prop. Algunes veus passen ràpidament, d’altres es queden un moment, potser perquè les persones caminen gairebé al…
aig enregistrar aquest àudio mentre passejava tranquil·lament per la ciutat. Des del primer segon es noten els meus passos,…

aig enregistrar aquest àudio mentre passejava tranquil·lament per la ciutat. Des del primer segon es noten els meus passos, secs i regulars, com si marquessin el compàs del trajecte. És un carrer on hi ha moviment, però no d’aquells que t’ofeguen; més aviat una vida quotidiana que flueix al teu costat.

Mentre avanço, sento converses que apareixen i desapareixen segons qui tinc a prop. Algunes veus passen ràpidament, d’altres es queden un moment, potser perquè les persones caminen gairebé al mateix ritme que jo. Són fragments curts, trossos de conversa que no arriben a formar una història completa, però que donen aquella sensació tan típica de carrer viu.

També s’hi barregen sons que qualsevol persona reconeixeria d’una ciutat: el brunzit llunyà dels cotxes, algun fregadís provocat pel mòbil o la roba, i aquella mena d’eco subtil que generen els edificis estrets. No hi ha música ni artificis; tot és tan natural com si hi fessis el mateix camí amb mi.

Al final, el que es recull és una escena quotidiana, simple però real: un trajecte a peu on l’entorn parla per si mateix i on les persones que hi passen, encara que no les vegi, hi deixen la seva petita empremta sonora.

https://drive.google.com/drive/folders/18BUgi2dAX4ZLIa4eODaWNgvPeVW1Gs57

Debat0el Registre 4: Passeig

No hi ha comentaris.

Publicat per

Registre 3: Cafeteria

Publicat per

Registre 3: Cafeteria

Escoltar aquest enregistrament és com tornar a viure un matí qualsevol dins la meva cafeteria. Hi reconec cada so: la màquina d’espresso bufant com si respirés, el dring suau de les tasses, les veus que s’encreuen amb aquella barreja de pressa i rutina. És el meu espai, i cada soroll m’hi arrossega una mica més. M’agrada pensar que aquests sons expliquen històries petites. La cadira que es mou potser és la d’aquell client que sempre demana el mateix cafè amb…
Escoltar aquest enregistrament és com tornar a viure un matí qualsevol dins la meva cafeteria. Hi reconec cada so:…

Escoltar aquest enregistrament és com tornar a viure un matí qualsevol dins la meva cafeteria. Hi reconec cada so: la màquina d’espresso bufant com si respirés, el dring suau de les tasses, les veus que s’encreuen amb aquella barreja de pressa i rutina. És el meu espai, i cada soroll m’hi arrossega una mica més.

M’agrada pensar que aquests sons expliquen històries petites. La cadira que es mou potser és la d’aquell client que sempre demana el mateix cafè amb un somriure mig adormit. El xiulet del vapor marca el ritme del dia, com un rellotge invisible. I les rialles del fons a vegades del personal, a vegades dels clients són la prova que aquest lloc té ànima.

Treballar en una cafeteria et fa entendre que el soroll no és enemic del silenci; és la seva altra cara. Hi ha una música secreta en tot això: en la rutina, en el moviment, en la convivència. Quan escolto l’àudio, recordo que aquest espai no és només meu perquè l’he creat, sinó perquè el visc cada dia amb la gent que el fa viu.

Aquest enregistrament em recorda que els llocs també tenen memòria sonora, i que la meva cafeteria parla constantment —amb el seu propi accent, ple de cafè, de companyia i de vida quotidiana.

https://drive.google.com/drive/folders/1vRMl06v3ZpjCyZUfW07ssr74xZFrlutf

Debat0el Registre 3: Cafeteria

No hi ha comentaris.

Publicat per

Registre 2 Timelapse

Publicat per

Registre 2 Timelapse

Aquella nit no buscava res en concret. Vaig agafar la càmera gairebé per inèrcia, vaig obrir la finestra i vaig deixar que gravés. El carrer era buit, silenciós, amb aquella calma que només existeix quan el món sembla haver apagat el volum. No imaginava que, en accelerar el temps, aquell silenci es convertiria en un riu vibrant: llums que corrien, ombres que ballaven, vides que es creuaven sense veure’s. Els cotxes passaven com llampecs que travessen la foscor. Els fars…
Aquella nit no buscava res en concret. Vaig agafar la càmera gairebé per inèrcia, vaig obrir la finestra i…

Aquella nit no buscava res en concret. Vaig agafar la càmera gairebé per inèrcia, vaig obrir la finestra i vaig deixar que gravés. El carrer era buit, silenciós, amb aquella calma que només existeix quan el món sembla haver apagat el volum. No imaginava que, en accelerar el temps, aquell silenci es convertiria en un riu vibrant: llums que corrien, ombres que ballaven, vides que es creuaven sense veure’s.

Els cotxes passaven com llampecs que travessen la foscor. Els fars deixaven rastres breus, com si el temps mateix s’esfilagarsés darrere d’ells. Les faroles, immòbils, feien de testimonis silenciosos; sempre al seu lloc, com velles guardians del barri. De tant en tant, una figura apareixia: algú que caminava amb pressa, algú que s’aturava un segon, potser pensant en res, potser somiant. I en aquell moviment constant, gairebé coreografiat, vaig sentir que el carrer respirava.

El timelapse té alguna cosa de mirall màgic. Condensa hores en segons i t’obliga a veure el que normalment passa desapercebut. El temps es contrau, i en aquest espai accelerat, cada cotxe, cada llum, cada ombra es converteixen en petites històries que es toquen i s’esvaeixen. Hi ha una mena de poesia oculta en aquest trànsit constant, com si la vida mateixa tingués el seu propi batec, només visible quan la mires de lluny.

Mentre observava el vídeo, vaig pensar en totes les vegades que havia travessat aquell carrer sense veure’l realment. Quantes vegades havia passat pel mateix tros d’asfalt sense adonar-me del seu ritme? Ara, a través de la càmera, hi descobria un ordre estrany, una harmonia entre el soroll i la quietud, entre la llum i la foscor. Els fars dels cotxes dibuixaven línies al vent, com si el temps deixés la seva signatura abans de desaparèixer.

https://drive.google.com/drive/folders/1xsCrjj5MFVF91FQXlgSrCpSF_ShRot8k

Debat1el Registre 2 Timelapse

  1. Maria Neus Carles Roqué says:

    Hola,

    Els teus registres parteixen d’una observació interessant sobre la relació entre llum, foscor i percepció urbana, però cal que el text del Folio vagi més enllà de la descripció literària. Les teves entrades se centren sobretot en el que veus i en com ho expliques, però falta reflexió sobre el procés de creació: com vas decidir què fotografiar o gravar, per què vas triar aquests enquadraments, quines dificultats has tingut o quines decisions artístiques has pres durant el treball. Aquest tipus de reflexió és essencial per entendre com construeixes la teva mirada i quin recorregut segueixes com a creador.

    Pel que fa al vídeo del segon registre, el timelapse és una bona elecció per representar el pas del temps i el moviment de la llum, però t’aconsello que un altre cop gravis en format horitzontal. Això facilitarà la visualització en diferents dispositius i donarà més coherència al conjunt de materials.

    També és important que activis l’Actifoli corresponent a l’activitat i lliuris correctament les entrades a l’aula virtual. D’aquesta manera, les teves publicacions quedaran registrades i podrem fer-ne el seguiment i retorn de manera adequada.

    Espero que aquest comentari t’ajudi a continuar avançant i aprofundint en el teu projecte. Endavant!

    Neus

Publicat per

Registre 1 Jaume Company

Publicat per

Registre 1 Jaume Company

Quan vaig sortir a fer fotos per a aquesta entrega, no sabia ben bé què buscava. Em van demanar que trobés límits i fronteres al meu entorn, i al principi pensava en murs, carreteres, barreres físiques. Però després de moltes nits caminant pel poble, amb la càmera a la mà i la brisa al rostre, vaig adonar-me que la frontera més poderosa no era cap d’aquestes: era la llum. O millor dit, el que la llum fa amb la foscor.…
Quan vaig sortir a fer fotos per a aquesta entrega, no sabia ben bé què buscava. Em van demanar…

Quan vaig sortir a fer fotos per a aquesta entrega, no sabia ben bé què buscava. Em van demanar que trobés límits i fronteres al meu entorn, i al principi pensava en murs, carreteres, barreres físiques. Però després de moltes nits caminant pel poble, amb la càmera a la mà i la brisa al rostre, vaig adonar-me que la frontera més poderosa no era cap d’aquestes: era la llum. O millor dit, el que la llum fa amb la foscor.

De nit, el poble canvia de pell. Els fanals dibuixen camins que abans no hi eren, els rètols dels comerços es converteixen en fars que et diuen “encara hi ha vida aquí”, i els cotxes que passen deixen traços de llum que s’esvaeixen com si fossin records. La il·luminació urbana crea petits oasis enmig de la foscor, i és en aquests punts on la frontera entre el que veiem i el que intuïm es torna més difusa.

Hi ha una mena de màgia estranya en tot això. Els llums dels carrers no només ens permeten veure-hi: també ens connecten. Fan que els espais siguin compartits, que el carrer sembli més proper, que la nit no faci tanta por. És curiós com una bombeta pot transformar una cantonada en un punt de trobada o fer que un carreró que de dia sembla qualsevol altra cosa, de nit es torni ple de caràcter.

Mentre feia les fotos, em vaig fixar en detalls que normalment passen desapercebuts: el reflex d’un neó a la vorera mullada, la llum groga d’un fanal que acarona la façana d’un edifici vell, les ombres que es projecten al terra com si tinguessin vida pròpia. A cada racó hi havia una petita frontera travessada, un lloc on la llum havia guanyat una batalla silenciosa a la foscor.

I és que la llum, més que una frontera, és un pont. Ens permet seguir caminant quan la nit ho cobreix tot, ens recorda que encara hi ha un camí, una direcció. No és perfecta —hi ha racons que queden fora, zones que encara es perden entre les ombres—, però potser això també forma part del seu encant.

En aquestes fotografies he volgut capturar aquesta sensació: la idea que la ciutat, quan s’il·lumina, trenca els seus propis límits. Que la foscor no és el final, sinó una invitació a mirar millor. A vegades, n’hi ha prou amb un fanal, un cotxe o una finestra oberta per descobrir que la frontera més gran que travessem cada nit és la que separa la por de la calma, el desconegut del que ja sentim com a nostre.

https://drive.google.com/drive/folders/1xsCrjj5MFVF91FQXlgSrCpSF_ShRot8k

Debat0el Registre 1 Jaume Company

No hi ha comentaris.

Publicat per

Relat amb l’educació artística.

Publicat per

Relat amb l’educació artística.

Quan penso en la meva escolaritat, no recordo tant les fórmules de matemàtiques ni les dates dels reis gots, sinó els colors, les cançons i les hores en què podia crear sense por d’equivocar-me. L’educació artística, en totes les seves formes, ha estat com un fil invisible que ha anat unint etapes de la meva vida. Un espai on, més que aprendre, he après a mirar, a escoltar i a sentir. Tot va començar a infantil, quan la pintura amb…
Quan penso en la meva escolaritat, no recordo tant les fórmules de matemàtiques ni les dates dels reis gots,…

Quan penso en la meva escolaritat, no recordo tant les fórmules de matemàtiques ni les dates dels reis gots, sinó els colors, les cançons i les hores en què podia crear sense por d’equivocar-me. L’educació artística, en totes les seves formes, ha estat com un fil invisible que ha anat unint etapes de la meva vida. Un espai on, més que aprendre, he après a mirar, a escoltar i a sentir.

Tot va començar a infantil, quan la pintura amb els dits era gairebé una matèria obligatòria. Recordo aquella sensació de taules plenes de pots de colors, fulls gegants i un silenci que només trencava el fregadís dels pinzells. La mestra ens deia que “no cal fer-ho perfecte”, però jo ja intentava dibuixar cares, cases i gats amb més detall del que podia. Encara que no ho sabés llavors, aquell era el meu primer contacte amb el que després entendria com a expressió visual.

Més endavant, a primària, les classes d’arts plàstiques eren una mena de respir dins de la rutina. M’agradava com la mestra, la Carme, ens feia parlar del que havíem fet: per què havíem triat aquell color, què volíem expressar. Jo sempre acabava parlant massa, però ella deia que “l’art és també explicar-se”. Fins i tot ens feia sortir al pati per observar la llum, les ombres i els colors de les fulles. Va ser aleshores quan vaig començar a mirar el món amb ulls de pintora, encara que jo no ho sabés.

La música va aparèixer a la meva vida gairebé al mateix temps que els colors. A primària, les flautes dolces i els cançoners escolars eren omnipresents. Però més enllà de les notes que costava encertar, hi havia alguna cosa màgica en el fet que tots toquessin junts, que l’escola sencera vibrés amb el mateix ritme. Encara recordo un festival de fi de curs on vam tocar “Imagine” de John Lennon amb flautes i percussió de tambors de plàstic. No sonava gens bé, però vam sentir que estàvem fent música de veritat.

A casa, la meva mare sempre posava música clàssica o jazz mentre cuinava. Jo la mirava de reüll i intentava seguir el ritme amb els dits a la taula. Aquella curiositat em va portar, anys més tard, a demanar classes de guitarra al centre cívic del barri. El primer dia, el professor em va dir: “No cal que toquis perfecte; toca amb ànima”. I així vaig aprendre que la música no és tècnica, sinó emoció.

A secundària les coses van canviar. Les classes d’art plàstic ja no eren tan lliures. Ens demanaven dibuixos més acadèmics: bodegons, retrats, perspectives. Al principi m’avorrien, però després vaig entendre que també hi havia art en la disciplina, que aprendre les regles era la millor manera de trencar-les després. Recordo especialment un projecte de quart d’ESO on vam haver de crear una obra inspirada en un sentiment. Jo vaig triar “la calma”. Vaig pintar un mar blau amb una petita barca al centre. Quan la professora el va veure, em va dir: “No hi ha res més difícil que transmetre calma. Ho has aconseguit”. Aquella frase es va quedar gravada dins meu. Va ser la primera vegada que algú validava el que jo sentia a través d’un quadre.

Pel que fa a la música, a secundària la cosa va anar per altres camins. El professor ens feia escoltar des de Mozart fins a Coldplay, i tot i que alguns companys es queixaven, jo ho trobava fascinant. Vam fer un projecte on havíem de compondre una petita peça amb instruments reciclats. El meu grup va fer servir ampolles d’aigua i una vella caixa de sabates. Vam riure molt, però el resultat no era dolent. Vam entendre que la música no depèn de l’instrument, sinó de la creativitat.

Paradoxalment, gran part de la meva educació artística no va passar a l’escola. Va passar als marges, fora d’horari, allà on la curiositat i la passió et porten sense que ningú t’ho obligui. Amb catorze anys vaig començar a sortir amb una amiga que feia fotografia. Em va ensenyar a mirar el món a través de la càmera, a buscar la llum, les textures, els detalls. Vam fer un blog on penjaven les nostres fotos i ens inventàvem històries darrere de cada imatge. Era una mena d’exercici literari i visual a la vegada. A poc a poc vaig entendre que l’art no és només una assignatura: és una manera de mirar la vida.

També vaig començar a anar a concerts petits, primer de grups locals i després de bandes més conegudes. Recordo el meu primer concert de rap, en una sala petita del barri. L’energia, les paraules i el ritme van ser una revelació. Allò també era art, potser no tan refinat com una simfonia, però igual de potent. Vaig comprendre que la cultura musical no només s’aprèn: es viu.

Quan vaig arribar al batxillerat, vaig haver de triar. Em deien que era millor fer un itinerari més pràctic, però jo vaig insistir a seguir el camí artístic. Volia continuar explorant aquest univers on tot és possible. A classe d’arts visuals vam treballar amb tècniques noves: collage, fotografia digital, instal·lacions. Em fascinava veure com cada alumne expressava una part diferent de si mateix. Allà no hi havia res correcte o incorrecte, només autenticitat.

A música, el nostre professor,un apassionat de la guitarra elèctrica,ens va fer descobrir el jazz, el blues i el heavy metal. Ens explicava que la música no és només escoltar, és comprendre el silenci entre les notes. I tenia raó. Aquell any vam organitzar un petit concert de fi de curs. Jo vaig tocar la guitarra i, tot i els nervis, vaig sentir una connexió estranya però intensa amb el públic. Era com si durant aquells minuts tot tingués sentit.

Amb el temps vaig entendre que l’educació artística no serveix només per aprendre a dibuixar o tocar, sinó per aprendre a pensar d’una altra manera. L’art t’ensenya a observar, a fer preguntes, a equivocar-te i tornar a començar. La música t’ensenya escolta, ritme, col·laboració i sensibilitat. He conegut professors que ensenyaven art com si fos una ciència exacta i d’altres que ho feien com si fos una aventura emocional. Tots, d’una manera o altra, van deixar empremta. Perquè l’art no s’imposa: es contagia.

Ara, quan miro enrere, veig que cada etapa, cada cançó i cada traç m’han ajudat a construir la meva manera d’entendre el món. L’educació artística m’ha donat molt més que habilitats: m’ha donat una veu. Una veu que potser no canta com un professional ni pinta com un geni, però que és meva, honesta i viva.

Encara avui, quan agafo un pinzell o una guitarra, torno a sentir aquella llibertat de la infància. Potser ja no pinto amb els dits ni toco “Imagine” amb una flauta desafinada, però dins meu encara hi ha aquella mateixa curiositat, aquella mateixa emoció de descobrir què puc crear. L’educació artística m’ha ensenyat que no cal fer art per ser artista. N’hi ha prou amb mirar el món amb curiositat, amb voler entendre’l, amb deixar-se tocar per la bellesa o pel soroll. Perquè, al cap i a la fi, l’art no és una assignatura, sinó una manera de viure.

Debat5el Relat amb l’educació artística.

  1. Mireia Marín Otero says:

    Hola Jaume Alexis,

    El teu relat m’ha fet recordar moltes coses de la meva infància, sobretot quan comentes que pintaves lliurement murals amb pots de pintura sense por a equivocar-te. Crec que l’art és tan real i bonic perquè té aquesta màgia de poder fer sense por a equivocar-te, perquè d’alguna manera quan fem art no tenim aquesta por i en canvi quan fem altres matèries sí que la tenim, en general.

    M’ha agradat molt i trobo que és molt bon consell el que et va donar el professor de guitarra.

    Un relat molt bonic, gràcies per compartir-lo!

     

  2. Maria says:

    Hola Jaume,
     

    m’ha agradat molt el teu relat. És molt interessant com lligues art i llibertat, tant en la música com en la pintura que són mitjans amb els que em sento més identificada. La fotografia, en canvi, és bastant aliena a mi i la manera en la qual parles de la llum i els diferents elements que hi juguen un paper és molt evocadora i mai hi havia pensat. Sempre l’havia considerat una cosa més tècnica i que potser per això oferia menys llibertat a l’artista, però veig que estava equivocada. Moltes gràcies per compartir-ho.

  3. Laia Moreno Atarés says:

    Hola, Jaume,

    M’he sentit molt identificada mentre llegia el teu relat. Sobretot amb la manera com expliques que l’art t’ha ajudat a mirar, escoltar i sentir d’una altra manera. També he connectat  molt amb el que dius sobre la curiositat, perquè crec que és la millor manera d’aprendre l’art, o més ben dit, d’aprendre a veure’l. El teu relat m’ha fet pensar en molts moments en què he trobat en l’art una forma d’expressar el que sento.

    Sobretot em quedo amb aquesta frase: “L’educació artística m’ha ensenyat que no cal fer art per ser artista.

    Gràcies per compartir una part de tu!

    Laia.

  4. Ana Sánchez Campoy says:

    Bona tarda Jaume,
    M’ha agradat molt quan dius que l’art no és només una assignatura, sinó una manera de viure. A més, tens tota la raó quan dius  que l’art pot formar part del dia a dia, encara que sigui de manera senzilla. Per últim, m’ha fet gràcia el que expliques del festival tocant la cançó “Imagine”, perquè jo també he viscut moments semblants amb infants i sé que, tot i que no surti perfecte, és molt especial i ho recordes tota la vida.
    Moltes gràcies per compartir la teva experiència amb l’art.
    Anna

  5. Laura Parreño Tienda says:

    M’ha agradat molt llegir el teu relat, perquè transmet una gran sensibilitat i una connexió molt autèntica amb l’art i amb tot el que t’ha aportat al llarg de la teva trajectòria educativa. Crec que has sabut reflectir molt bé com l’educació artística pot ser una eina per descobrir-se un mateix i entendre el món des d’una altra mirada.

    M’ha semblat especialment interessant com descrius el pas de la llibertat creativa de la infància a la rigidesa de la secundària, i com tot i això aconsegueixes trobar-hi un sentit i valorar-ne l’aprenentatge. Potser podries aprofundir una mica més en aquest punt, què creus que fa que el sistema educatiu perdi aquest esperit creatiu amb els anys?, ja que la teva experiència convida molt a reflexionar-hi.

    També m’ha agradat la idea final que “l’art no és una assignatura, sinó una manera de viure”, perquè resumeix molt bé el missatge del relat. En general, trobo que és un text molt ben estructurat, honest i inspirador.

    Felicitats!

Publicat per

Mapa cultural Jaume Company

Publicat per

Mapa cultural Jaume Company

  Hola a tothom! Us presento el meu mapa de pràctiques culturals i artístiques Aquí hi trobareu tot allò que em mou: des…
  Hola a tothom! Us presento el meu mapa de pràctiques culturals i artístiques Aquí hi trobareu tot allò que…

 

Hola a tothom! 
Us presento el meu mapa de pràctiques culturals i artístiques

Aquí hi trobareu tot allò que em mou: des de tardes plenes de pintura i música fins a nits de concerts de rap o sessions de cinema que em fan pensar més del compte.

Pintar em serveix per desconnectar del soroll del món (i embrutar-me una mica les mans, tot sigui dit).
La guitarra és el meu psicòleg amb cordes, i el teatre o el cinema són com viatges emocionals low cost: no surts del seient, però tornes sent una altra persona.

Amb aquest mapa no només vull ensenyar què faig, sinó com cada experiència cultural em transforma una mica. Perquè al final, la cultura no és només allò que m’agrada veure o escoltar que és tot allò que em fa sentir viu, curiós i una mica més humà.

Debat0el Mapa cultural Jaume Company

No hi ha comentaris.