Hola a tothom!

Amb aquesta sisena i última entrada de l’activitat 3 de l’assignatura d’Educació Artística he volgut tancar el procés recollint diferents registres que he anat enregistrant durant una petita escapada amb uns amics molt especials. Són amics de Vítoria, del País Basc, amb qui fa molts anys que mantenim una amistat molt forta, tot i que només ens veiem algunes vegades a l’any a causa de la distància. En aquesta ocasió hem fet una escapada en parelles a Andorra, un lloc on ells no hi havien estat mai, i m’ha fet molta il·lusió poder fer-los de guia i compartir amb ells espais, paisatges i moments.

Ha estat una escapada molt nadalenca, plena de llums, passejades i complicitat, que m’ha omplert d’alegria i m’ha despertat una il·lusió de Nadal que aquest any em costava trobar. Tot i així, també m’ha fet molt present que és un any complicat: és el primer Nadal sense el padrí a la torre, i això fa que aquesta època sigui emocionalment diferent.

D’aquesta experiència n’ha sorgit una petita reflexió que he escrit i gravat en forma de veu en off, amb la intenció d’acompanyar-la amb una recopilació d’imatges i vídeos en el producte final. Aquesta escapada m’ha ajudat a entendre la importància del moviment, dels canvis i de sortir de la rutina, no com una fugida, sinó com una part necessària del dia a dia. Sense aquest moviment, tampoc podríem valorar ni gaudir plenament de la calma i la seguretat que em dona tornar a la torre.

Link al Drive i als registres : https://drive.google.com/drive/folders/1FQ4DF36qWEIUmZNjVu7tn9WMMlG3lSP-

En aquesta entrada grupal volem continuar aprofundint en les experiències d’interculturalitat vinculades a l’educació artística que vam recollir al començament de l’activitat. Aquestes experiències parteixen de contextos educatius reals i propers, i tenen en comú la voluntat d’utilitzar l’art com a eina per promoure el respecte, la convivència i el reconeixement de la diversitat dins l’aula.

Quan vam fer el primer recull, moltes de les pràctiques ens semblaven adequades i positives, ja que donaven espai a diferents llengües, cultures, cossos o maneres de ser. No obstant això, a mesura que hem anat llegint els textos teòrics i coneixent nous referents artístics, hem començat a qüestionar aquesta primera mirada. Ens hem adonat que, tot i les bones intencions, algunes de les experiències es quedaven en una visió força superficial de la interculturalitat, centrada més en la celebració de la diferència que en la reflexió crítica sobre les desigualtats o els estereotips que també es poden reproduir a l’escola.

La recerca de referents artístics ha tingut un paper clau en aquest procés. Artistes com Frida Kahlo, Banksy, Valentina Villarroel, Mequitta Ahuja o Núria Güell ens han fet repensar què entenem per art i quin lloc pot ocupar dins l’educació. A través de pràctiques molt diverses, aquests referents ens han despertat preguntes i incomoditats, però també ens han obert noves maneres de mirar la diferència, el cos, el territori o les relacions de poder. Això ens ha portat a qüestionar alguns referents i pràctiques que fins ara consideràvem neutres o habituals, però que no incorporaven una mirada realment crítica.

Què passa quan el cos diu allò que la societat vol silenciar?
 (Frida Kahlo)

En el projecte de teatre, la revisió dels contes clàssics ja ens semblava un bon punt de partida. Detectar rols masclistes, absències i estereotips feia pensar que érem en el bon camí. Però quan vam començar a mirar-ho amb les ulleres de Kahlo, Ahuja o Paulino, tot es va desplaçar una mica. No és el mateix canviar el final de la Ventafocs que preguntar-se per què estem treballant, sempre, amb històries nascudes a Europa. I si, en comptes de retocar clàssics, donéssim espai a altres relats que conviuen a l’aula? I si els infants poguessin inventar històries noves que neixin de les seves vivències, dels seus records, de la seva manera d’habitar el món? D’aquí van sortir idees com personatges que no encaixen en cap model de princesa o heroi, o trames que parlen de migracions, famílies diverses o identitats que no sempre es deixen classificar tan fàcilment.

Sadurní, J. M. (2024, 17 de julio). Frida Kahlo, un icono del siglo XX. Historia National Geographic.https://historia.nationalgeographic.com.es/a/nacimiento-frida-kahlo-mito-siglo-xx_14468

Com podem reconstruir allò que la història ha intentat esborrar dels cossos i de les memòries?
 (Rosana Paulino)

El mural de les paraules boniques tenia una força especial: veure les llengües del centre barrejades al passadís creava un ambient d’orgull i respecte. Ara bé, quan vam descobrir la feina de Paulino o Neshat, vam començar a sentir aquestes paraules d’una altra manera. Una llengua no és només un so agradable; també és la història d’una àvia que no va poder estudiar en la seva llengua materna, o el record d’un viatge difícil, o fins i tot d’un moment en què algú s’ha sentit desplaçat per parlar “massa diferent”. Per això vam imaginar el mural com un espai que reculli històries petites: frases que expliquin un dia que parlar aquella llengua va fer mal, o un dia que va donar força. D’aquesta manera, el mural deixa de ser decoratiu i es converteix en una mena de mapa emocional i polític de l’escola.

Instituto Inhotim. (2019). Rosana Paulino. https://www.inhotim.org.br/artista/rosana-paulino/

Qui mira, des d’on mira i qui queda fora del relat quan imaginem l’altre?
 (Shirin Neshat)

El projecte “Un món de mirades” ens va remoure especialment. Fer fotografies per parlar de diversitat ja era potent, però quan ho vam posar en diàleg amb Neshat, Paulino i Ahuja, el terreny es va eixamplar de cop. Les artistes ens recorden que una foto no és mai innocent. Qui fa la foto? A qui mira? I des d’on mira? Potser una bona manera de reformular el projecte és deixar que cadascú decideixi com vol ser retratat, o que els textos que acompanyen les fotos no siguin només frases boniques, sinó preguntes que incomoden una mica, com ara: “Què veus quan em mires?” o “Què no veus de mi?”. Així, la fotografia deixa de ser un aparador i esdevé un espai de trobada i responsabilitat.

Guggenheim Museum. (n.d.). Shirin Neshat. https://www.guggenheim.org/artists/shirin-neshat

Com pot un mur convertir-se en una denúncia que travessa fronteres?
 (Banksy)

Quan pensem en les danses del món del festival de final de curs, ara les veiem amb uns altres ulls. En aquell moment, ens semblava una celebració preciosa: música, moviment, alegria. Tot plegat transmetia una energia compartida que encara recordem. Però després de llegir Banksy o Núria Güell, vam començar a fer-nos preguntes que abans no ens havien passat pel cap. Podem mostrar una dansa sense parlar de la història que porta darrere? Estem representant una cultura o una versió reduïda, pensada per fer-la agradable a un públic que potser no en coneix el context? Hem pensat què passa quan una dansa es treu del seu lloc d’origen i es converteix en espectacle escolar? D’aquí neix la idea d’incloure petites peces visuals o sonores que expliquin les arrels de les danses, les lluites que les han mantingut vives o les comunitats que les han creat. Són detalls que donen un altre sentit al qual es fa a l’escenari.

Grove Gallery. (2025, 15 de mayo). ¿Quién es Banksy? Grove Gallery. https://grovegallery.com/es-es/blogs/articles/who-is-banksy?srsltid=AfmBOork7ZlIRQF29cMFw3sAxu-cQfx9xV2amVZM0c0SQDK6SKjHwLRf

Què revelen les normes quan les posem a prova per mostrar-ne els límits i exclusions?
 (Núria Güell)

El pessebre del món és una experiència que moltes guardàvem amb estima. Representar el naixement des de cultures diferents ens semblava una manera de donar aire fresc a una tradició religiosa molt present al centre. Mirant-ho amb una perspectiva crítica, però, surt una altra lectura: quan sempre situem el relat cristià al centre i els altres com a versions adaptades, reforcem una jerarquia que no sempre es veu a primera vista. Les obres de Paulino o Kahlo ens van ajudar a veure que les imatges religioses poden carregar històries de desigualtat i dominació. D’aquí va sorgir la idea de pensar projectes on cada comunitat pugui compartir el seu propi relat d’origen, sense que cap d’ells funcioni com a model hegemònic. Això obre la porta a converses que sovint no tenen espai dins l’aula.

ADN Galeria. (s.d.). Núria Güell. https://www.adngaleria.com/ca/artists/36-nuria-guell/

Com es construeix la identitat quan el retrat deixa de copiar i comença a parlar?
 (Mequitta Ahuja)

Quan posàvem totes aquestes experiències damunt la taula, vam veure que tenien un fil comú: totes ens empenyien a deixar enrere una mirada de diversitat amable, però superficial, per entrar en una diversitat que pregunta, que remou i que dona veu a històries que sovint passen desapercebudes. Les artistes que hem treballat ens han obert camins que no són fàcils, però que donen sentit a la pràctica educativa. Representar, mirar, crear i ensenyar no són actes neutres; són decisions que afecten qui es veu reconegut i qui queda a les vores. I, un cop ho veus, la manera de fer escola canvia.

Aquesta revisió col·lectiva ha estat com un mirall que ens retorna una imatge més honesta de la nostra tasca. Ens ha fet repensar què transmetem, què volem que passi de veritat dins l’aula i quines veus volem que hi tinguin lloc. L’aula ja no és només un espai per aprendre continguts: és un espai per construir món. I aquest món el volem ple de matisos, de llums i ombres, de memòries que reclamen ser explicades, i sobretot de veus que durant massa temps han estat apagades.

Study for Ancestor, 2021

La vida con ella. (s. d.). Pintura. https://www.lavidaconella.com/tag/pintura/

Mequitta Ahuja. (s.d.). Artsy – artista Mequitta Ahuja. Artsy. https://www.artsy.net/artist/mequitta-ahuja

Com podem confrontar el passat per entendre qui som avui?

(Kara Walker)

Així com Kahlo, Paulino, Neshat, Banksy, Güell o Ahuja ens han fet repensar el relat dins l’aula, Walker ens convida a repensar la memòria històrica i les narratives culturals. Al final aquesta ens recorda que l’art pot ser una eina per poder crear contranarratives, també per qüestionar la història oficial i per poder donar veu a tots aquells que han estat marginats. I, un cop ho veiem, ens adonem que el fet de treballar amb històries que són difícils no és només un exercici crític, sinó que és també una manera de poder construir un espai educatiu que sigui molt més honest, més valent i més just.

Smarthistory. (2016, 6 de gener). Kara Walker, Darkytown Rebellion, 2001, cut paper and projection on wall, 4.3 × 11.3 m. Smarthistory. Recuperat el 7 de desembre de 2025, de https://smarthistory.org/kara-walker-darkytown-rebellion/

Després de relacionar les diferents activitats acomplides, entenem que la interculturalitat treballada des de l’art, no pot limitar-se a una celebració superficial. Cal aprofundir, com hem pogut fer a partir de les diferents visions dels artistes que hem seleccionat, és necessari reconèixer les desigualtats que també habiten a les aules, per així poder parlar-ne, fer-nos preguntes i trobar solucions. Un com hem descobert aquesta mirada crítica, ens és impossible retrocedir: l’aula, per nosaltres, ha deixat de ser només un lloc d’aprenentatge, i ha esdevingut un espai on es construeix memòria, identitat i justícia.

Alexis Company, Lidia Esteve, Andrea Hortal, Andrea Ortega i Íngrid Piñol

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES:

Jiménez, R. [Roberto]. (2020). Un docente revolucionario para la formación artística (decolonial) contemporánea. EARI. Educació Artística Revista de Investigació, 11, 114 – 138. https://ojs.uv.es/index.php/eari/article/view/15237

López Ruíz, S. [Sara]. (2022). Fitxes de referents artístics. [recurs d’aprenentatge]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC). http://referents-artistics.aula.uoc.edu/

Pascual Morán, A. [Anaida]. (2014). Apuntes y aportes para pensar y practicar una pedagogía de las diferencias. Pedagogía, 47(1), 10 30. https://revistas.upr.edu/index.php/educacion/article/view/16322

Rifà Valls, M. [Montserrat]. Perspectives decolonials i de gènere en educació artística per a l’escola primària [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya(FUOC). http://materials.campus.uoc.edu/daisy/Materials/PID_00293114/pdf/PID_00293114.pdf

Shifres, F.D. [Fabio Demian] i Gonnet, D. [Daniel]. (2015). Problematizando la herencia colonial en la educación musical. Epistemus. Revista De Estudios en Música, Cognición Y Cultura, 3(2), 51 – 67 https://revistas.unlp.edu.ar/Epistemus/article/view/2971

En aquesta cinquena entrega de l’activitat 3 de l’assignatura d’Educació Artística, he volgut anar una mica més enllà, i a part de registrar moments amb la família a la Torre, he decidit donar forma a un registre més íntim i expressiu, explorant diferents maneres de narrar allò que he viscut durant tot aquest procés. En aquesta ocasió he decidit gravar la meva pròpia veu llegint un petit text que he escrit, pensat per convertir-se en la veu en off del curtmetratge que presentaré en l’entrega final. M’interessava que aquesta narració tingués un to personal, gairebé confessió, perquè expliqués què he sentit mentre treballava, com ha anat evolucionant la meva mirada i quines emocions m’han anat acompanyant.

El treball m’ha portat a reflexionar sobre el moviment: per què em desplaço d’un lloc a un altre, què busco exactament en aquestes imatges que van canviant, què intento atrapar o entendre. A mesura que avançava, m’adonava que tot acabava tornant a un mateix punt central: la torre. Aquest espai és per a mi molt més que un element visual; és el símbol de casa, el lloc on realment em sento segura i acollida, envoltada de la família i de les persones que estimo. En aquestes dates de Nadal, la manca del padrí es fa especialment present, i aquesta sensació impregna també la narració, donant-li un to més emotiu i sincer. Aquesta veu en off vol convertir totes aquestes vivències en un fil conductor que doni sentit al curtmetratge i al meu procés creatiu.

Comparteixo també el link als registres d’aquesta entrega: https://drive.google.com/drive/folders/17cZ8aQrffQ6sJwZrmW4CaT_z14Pm18XX

En aquesta quarta entrega de registres de l’activitat 3 he decidit canviar una mica el format i experimentar amb el muntatge audiovisual. He fet una recopilació de vídeos curtets i un àudio amb la intenció de crear-ne un clip més llarg i coherent per a fer uba sequència per al muntatge del producte final de l’activitat.

El material que he enregistrat està basat en moments quotidians del meu dia a dia: el tràfic de la nit quan surto de la feina, les reunions a les quals he d’anar a Saragossa, el soroll del carrer que es filtra per  la finestra de l’oficina, la calma aparent del tren, els paisatges que passen per la finestra… Tot i així, darrere d’aquestes escenes hi ha sempre una mateixa idea: el moviment constant, la feina, l’estrès, la sensació de no parar mai.

Amb aquests registres vull reflectir aquesta dualitat entre la calma que sembla oferir l’entorn (sobretot en els trajectes en tren o en els paisatges llunyans) i el ritme intern accelerat que porta el dia a dia, des del començament fins al final de la jornada.

Comparteixo també l’enllaç als registres de l’activitat: https://drive.google.com/drive/folders/1WOV77g2cXjikJdULm3405gksgZZkmnou

Hola a tothom!

En aquesta tercera entrega dels registres de l’activitat d’educació artística, he tornat a capturar imatges, vídeos i moments viscuts a la torre durant el Dia de Tots Sants. Aquest any ha estat especialment significatiu per a mi i per a la meva família, ja que és el primer que passem sense el padrí. Tot i així, la torre continua sent un espai de pau i de serenor, molt allunyat del ritme accelerat de la ciutat.

Entre els registres visuals, hi ha un vídeo on només es veu el foc a terra. L’àudio no és rellevant: el que importa és la imatge, la dansa del foc que recorda el pas del temps, la calidesa de la llar i la continuïtat de la vida. Aquest hipnòtic foc, que mai no s’apaga del tot, simbolitza també la presència d’aquells que ja no hi són però que encara ens acompanyen.

A la torre, aquest any també hi ha noves vides: les gatetes han criat!   Veure créixer els gatets m’ha fet pensar en el cicle constant de la vida, en com, malgrat les pèrdues, sempre reneix alguna cosa nova. 

Amb aquesta tercera entrega, vull mostrar que, encara que el temps passi i les coses canviïn, la torre continua essent el meu lloc, aquell espai on sempre em retrobo amb mi mateixa i amb la meva gent. Reunir-nos en família, fins i tot amb l’absència d’algú estimat, em fa sentir més a prop de les persones que ja no hi són.

Link al Drive per a veure els registres:
https://drive.google.com/drive/folders/1qQHzPdDXvam4fEu-TyKj_U0ljSsM6bxV

Hola a tothom!

He decidit fer un reportatge documental de fotos i vídeos sobre el meu viatge a Londres, una ciutat que vaig visitar amb les meves amigues durant quatre dies. Des del primer moment em va fascinar el seu ritme intens, el moviment constant de la gent, la diversitat de cultures i la magnitud dels seus edificis i carrers. Londres em va transmetre una sensació de grandesa i de vitalitat que vaig voler capturar amb la càmera: el frenesi de la ciutat, les multituds, la pluja, els parcs plens d’esquirols i aquell ambient únic que la fa tan especial.

Alhora, mentre enregistrava tot això, no podia evitar pensar en la torre, la casa dels meus padrins, que per a mi sempre ha estat sinònim de calma i d’arrels. La contrasto amb Londres perquè simbolitza tot el contrari: el silenci i la quietud d’un espai familiar davant el soroll i la immensitat d’una gran ciutat. D’alguna manera, aquest projecte vol mostrar aquest equilibri entre dos mons —el de la calma i el del moviment— i com, fins i tot en un lloc tan llunyà com Londres, hi ha petits detalls, com la pluja o els parcs, que em recorden a casa.

Enllaç a la carpeta del Drive de l’aula amb els registres: https://drive.google.com/drive/folders/1I_d8EKx2QHR0G-Mn57bhf88vC_q037Nw

Hola a tothom!
A continuació, redacto la justificació dels primers registres de l’activitat 3:

En aquesta activitat m’agradaria fer una espècie de curtmetratge que recopili tots els registres que aniré fent durant l’activitat, titulat “Casa”, on ensenyaré i contrastaré diferents escenaris amb la casa de la meva família, o, com li diem nosaltres, “la Torre”. El meu objectiu és registrar diferents escenes del dia a dia, ensenyant el frenesí de la ciutat, i contrastar-les amb el cap de setmana, i la tranquil·litat del camp, tot això observant pel camí, el pas de les estacions, i veient com l’enrrenou de la ciutat no ens deixa gaudir dels petits detalls que ens ofereix la natura, i que són tan visibles en entorns com la Torre.
Tinc pensat gravar en escenaris, fora de la meva ciutat; alguna escapada que realitzaré pròximament, a la feina, al gimnàs… Però tornant sempre a casa.
De moment, els registres que trobareu al Drive, tenen lloc  a la Torre, on he decidit enregistrar l’hort en aquests moments d’octubre, ensenyant l’inici de la tardor, gravant sorolls com les fulles, el vent i la vegetació típica de Lleida, podreu veure les magranes i codonys més dolços del planeta, segons el meu critèri… També algun lloc significatiu per a mi relacionat amb la meva infància, ja que d’això tractarà el resultat final de l’activitat 3, de com, passi el que passi, a casa sempre trobo pau.

Espero que us agradi la idea. Quedo oberta a suggeriments i estaré atenta a les vostres opinions.

Moltes gràcies per la vostra atenció.

Comparteixo també l’enllaç al Drive dels primers registres:
https://drive.google.com/drive/folders/1l4kn3mQrRtK48oBdjIlvTqChl36jsHpT

Vaig néixer el dia 15 de maig de l’any 2001, al mig de la primavera, potser és per això que els colors m’han cridat sempre tant l’atenció.

No puc definir, exactament, quin va ser el dia que vaig començar a dibuixar, però estic segura que va ser el dia que vaig poder agafar un llapis.

De petita, m’encantava mirar la televisió, en especial els dibuixos animats que tractessin sobre fades o sirenes, com per exemple les Winx Club. Cada cop que s’acabava el capítol, corria a dibuixar als personatges.
Els meus pares van ser els primers a adonar-se que el dibuix era molt més que un passatemps per a mi, per aquest motiu van començar a regalar-me material de dibuix, com llibretes, molts colors, aquarel·les… Així va ser com vaig aprendre a pintar. El primer estil que vaig provar va ser el manga.

Aprendre a llegir va ser, per a mi, tota una revelació. Podia continuar veient les meves sèries preferides, tot i que no les estiguessin posant al televisor, podia veure les pel·lícules que volgués dins del meu cap, i a sobre amb una millor resolució i molt més detallat… Era tota una aventura trobar en les llibreries els llibres amb les il·lustracions més boniques. Recordo descobrir la saga de Geronimo Stilton i el regne de la fantasia, i també recordo a la meva mare renyar-me perquè em llegia els llibres en menys de tres  hores, d’una tirada, mentre que la meva àvia se’n reia i em regalava més llibres d’amagat.
Si ho recordo bé, també va ser en aquella època, quan la saga de Fairy Oak, d’Elisabetta Gnone, va convertir-se en una obsessió i vaig començar a dibuixar molts elements naturals, especialment flors.

Com és normal, durant l’etapa de l’educació primària, els companys celebràvem els aniversaris i tots ens fèiem regals, doncs a casa meva vam agafar el gustet de fer manualitats amb material reciclat per a regalar-ho. Guardo molts bons records d’aquelles tardes on el pare, la mare, la germana i jo ens passàvem hores fent manualitats a la terrassa. I diria, que fins i tot ho vam posar de moda.

Des dels sis anys fins als 12, vaig estar apuntada a l’extraescolar de ball de saló, aquí em va entrar el gustet per la dansa, i fins al dia d’avui, tot i que faci molt temps que vaig desapuntar-m’hi, cada dia tinc algun moment de dansa espontània per casa amb la música a tot volum. Mai he après a tocar cap instrument, més enllà de la flauta dolça durant l’ESO, vaig intentar aprendre a tocar la guitarra, però ara, entenc que jo soc més d’anar per lliure, inventar-me balls, històries i personatges, això d’aprendre’m una partitura, per més que intentés, no era el meu… Això no obstant, sóc ben tossuda, i tot i que no sàpiga afinar, m’encanta cantar, els meus veïns ho poden corroborar.

També durant aquells anys, vaig descobrir un llibre magnífic, Els colors oblidats, de Sílvia G. Guirado, un llibre que recollia diversos microrelats i unes il·lustracions preciosos, en aquell moment, vaig entendre que algun dia escriuria una novel·la. Podem dir, doncs, que aquell llibre va ser l’origen del meu somni, just per això, ara mateix, mentre escric això, l’estic veient a l’estanteria que tinc al davant.

Un cop a l’institut, vaig decidir deixar la dansa per apuntar-me a l’extraescolar de teatre. Allà vaig conèixer a gent molt diversa, això sí, tots ells artistes de diferents disciplines, hi havia cantants, ballarins, actors… Vaig gaudir moltíssim executant diverses obres, fins i tot em van seleccionar per a fer una obra de teatre que organitzava l’ajuntanment de Lleida per als alumnes de 3r de l’ESO, anomenada Max i Maxi. Per aquest motiu vaig voler inscriure’m al batxillerat artístic, però no vaig poder-hi entrar; tot i això, mai vaig deixar de banda l’art.

Durant el batxillerat, la meva família va passar per una situació complicada, i em vaig veure obligada a deixar el teatre. Però en comptes de desanimar-me, vaig veure en el dibuix i la lectura una possible solució, així que vaig començar a fer dibuixos per encàrrec, especialment retrats, fet que em va ajudar a millorar la meva tècnica.

En aquella època, la lectura també formava part del meu dia a dia, especialment la poesia. Per aquest motiu vaig començar a escriure el meu primer llibre, Poc més que pell, un projecte que després d’uns mesos vaig decidir abandonar. Durant aquella època, i a diferència de la majoria dels meus companys, vaig triar cursar l’assignatura optativa d’Història de l’Art, i la veritat és que mai me n’he penedit. Aquesta assignatura va ajudar-me a entendre les obres, a poder analitzar-les i interpretar-les d’una manera més tècnica i formal.

Quan vaig acabar el batxillerat, vaig dubtar en si fer un cicle superior d’Art o decantar-me cap a l’àmbit social. Però gràcies a haver-me dedicat durant un any a fer dibuixos per encàrrec, vaig entendre que no era la meva professió somiada, sinó el meu salvavides, la meva passió, i que justament per això no volia dedicar-m’hi. M’agrada bolcar els meus sentiments en un foli quan no sé explicar-los, però quan tinc l’obligació de fer un dibuix específic, rara vegada em queda bé…

Actualment, continuo dibuixant, llegint, escrivint, ballant i fins i tot cantant pràcticament cada dia. A més, des de fa un parell d’anys estic escrivint una novel·la de fantasia i aventura il·lustrada, que estic segura que publicaré aviat.

En conclusió, l’art no només ha format part de la meva vida, sinó que és una part molt gran de qui soc. M’apassiona com pot ajudar-nos en moments complicats, com ens ajuda a connectar els uns amb els altres, i el poderós, que és com a eina de comunicació.

L’art m’ha ajudat a apreciar els petits detalls de la vida, com una flor que floreix a la neu, o la llum del sol infiltrant-se entre les fulles dels arbres. També a valorar les grans construccions del planeta, des d’increïbles monuments com la Torre Eiffel, a edificis de forma peculiar de Holanda… He après que l’art ho engloba pràcticament tot, i només cal obrir una mica la ment per a ser capaç d’apreciar-lo. 

Hola a tots!

Com a resultat de la primera tasca de l’actitivitat 2 de l’assignatura d’Educació Artística, us comparteixo el meu mapa conceptual on us parlo de la meva novl·la.

Espero que us agradi!

Hola a tots!

Comparteixo amb vosaltres el meu vídeo com a resultat de l’activitat 1 de l’assignatura d’Educació Artística, responent aquestes qüestions.

a. Per a què crec que serveix l’Educació Artística?

b. Què espero de l’assignatura?

Si voleu saber una mica més de mi, a l’apartat de Folio, “Qui soc”, hi ha més informació redactada.

Moltes gràcies, espero que us agradi!