Publicat per 
Lliurament de l'activitat 5 …
Debat0el Autoavaluació i tancament
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Cris Papell Trilla
Publicat per
Lliurament de l'activitat 3 …
Debat0el Muntatge Final: El límit del passat
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Publicat per
Publicat per
En aquest registre he volgut transcendir la representació paisatgística per parlar de la desigualtat climàtica. Sovint, des de la ciutat, l’hivern i la neu es perceben com una estètica de postal, un oci temporal. Però observant el meu entorn, he entès que el fred actua com una frontera física implacable: no és un decorat, és una condició d’existència que modela la vida i la restringeix. He utilitzat la videopoesia per confrontar aquestes dues mirades: la “verge” (la del visitant que…
En aquest registre he volgut transcendir la representació paisatgística per parlar de la desigualtat climàtica. Sovint, des de la…
En aquest registre he volgut transcendir la representació paisatgística per parlar de la desigualtat climàtica. Sovint, des de la ciutat, l’hivern i la neu es perceben com una estètica de postal, un oci temporal. Però observant el meu entorn, he entès que el fred actua com una frontera física implacable: no és un decorat, és una condició d’existència que modela la vida i la restringeix.
He utilitzat la videopoesia per confrontar aquestes dues mirades: la “verge” (la del visitant que gaudeix del paisatge immaculat) i la de la “batalla” (la de l’habitant que ha de trencar el gel per sobreviure). El so de les passes trencant la crosta de neu marca el ritme d’aquesta resistència.
La part clau del registre és el final, on el focus passa de la immensitat blanca al detall d’una mà treballada. He volgut demostrar que la veritable memòria històrica d’aquest lloc no està escrita als llibres, sinó gravada a la pell de qui l’habita. Aquesta mà plena d’esquerdes és l’alteritat radical, és la prova física que la natura dona, però també desgasta.
El meu aprenentatge principal ha estat adonar-me que el cos és el territori final. Les arrugues no són signes de vellesa, sinó l’erosió del vent i el gel sobre la persona. La dificultat ha estat trobar les paraules justes per no caure en el victimisme, sinó per reivindicar la dignitat d’aquest mapa humà que, a diferència de la neu, no es fon amb el sol.
Fet amb: Canva. (s.d.). Canva [Aplicació web]. https://www.canva.com
Debat0el Registre 6: El Mapa del Fred
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
En aquest cinquè registre, he decidit canviar radicalment de llenguatge artístic. Per evitar la reiteració de la fotografia i el vídeo, he optat pel dibuix a mà alçada per representar conceptualment el conflicte de la despoblació. He il·lustrat una escena que sintetitza la desigualtat territorial: un home abandonant la seva llar rural, amb la maleta a la mà, sota l’ombra amenaçadora d’un complex industrial. He analitzat aquesta composició des de la noció de frontera i privilegi. Al dibuix, he situat…
En aquest cinquè registre, he decidit canviar radicalment de llenguatge artístic. Per evitar la reiteració de la fotografia i…
En aquest cinquè registre, he decidit canviar radicalment de llenguatge artístic. Per evitar la reiteració de la fotografia i el vídeo, he optat pel dibuix a mà alçada per representar conceptualment el conflicte de la despoblació. He il·lustrat una escena que sintetitza la desigualtat territorial: un home abandonant la seva llar rural, amb la maleta a la mà, sota l’ombra amenaçadora d’un complex industrial.
He analitzat aquesta composició des de la noció de frontera i privilegi. Al dibuix, he situat la indústria i els gratacels en una posició elevada i dominant, representen l’hegemonia urbana i el capital, el sistema que “fa ombra” al món rural. El poble de pedra, en canvi, apareix com l’alteritat marginada, l’espai que ha deixat de ser funcional per al sistema productiu. El cartell de “El Poble Despoblat” marca el límit final: el moment en què un territori deixa de ser un lloc per viure i esdevé un no-lloc. L’home no només marxa, sinó que és expulsat per aquesta pressió estructural.
La principal dificultat d’aquest registre ha estat, sens dubte, la meva manca d’habilitat i costum de dibuixar. Enfrontar-me al full en blanc sense dominar la tècnica m’ha fet sentir vulnerable i insegura. No obstant això, he après que aquesta imperfecció del traç aporta una honestedat crua al missatge. Utilitzar un llenguatge que no domino m’ha obligat a sintetitzar les idees, no calia un dibuix realista, sinó un que mostrés clarament la jerarquia de poder que buida els nostres pobles. El dibuix m’ha permès, a diferència de la foto, “mentir” amb la perspectiva per fer evident una veritat social: la indústria aixafant la tradició.
Eines i Recursos:
-
Edició: Bytedance Pte. Ltd. (2025). CapCut – Video Editor (Versió per a iOS) [Aplicació mòbil]. https://www.capcut.com/
-
Àudio: Bytedance Pte. Ltd. (2025). writing sounds with a pencil A (908648) [Arxiu d’àudio]. Biblioteca d’àudio de CapCut.
Debat0el Registre 5. L’exili il·lustrat: La frontera dibuixada
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
En aquest quart registre, faig un gir en la meva narrativa sobre la despoblació. Si en els meus treballs anteriors, les runes d’Escarlà, el silenci dels instruments i la denúncia del privilegi en els oficis perduts, analitzava la desigualtat estructural i les causes externes del buidament, aquí passo de la crítica sociològica a l’experiència existencial. He construït el vídeo a partir dels versos de Rainer Maria Rilke al Llibre d’hores (1905): “Deixa que tot et passi: la bellesa i el…
En aquest quart registre, faig un gir en la meva narrativa sobre la despoblació. Si en els meus treballs…
En aquest quart registre, faig un gir en la meva narrativa sobre la despoblació. Si en els meus treballs anteriors, les runes d’Escarlà, el silenci dels instruments i la denúncia del privilegi en els oficis perduts, analitzava la desigualtat estructural i les causes externes del buidament, aquí passo de la crítica sociològica a l’experiència existencial.
He construït el vídeo a partir dels versos de Rainer Maria Rilke al Llibre d’hores (1905): “Deixa que tot et passi: la bellesa i el terror”. Rilke escrivia això com un consell espiritual per acceptar la totalitat de la vida. Jo m’apropio d’aquestes paraules per descriure l’experiència física d’habitar aquests marges geogràfics.
El túnel fosc ja no és només una frontera de desigualtat econòmica (com veiem amb els artesans), sinó el llindar del “terror” del qual parla el poeta: l’aïllament, el fred i la vulnerabilitat davant la natura. Per contra, el banc solitari representa la “bellesa” punyent que només existeix gràcies a aquesta absència humana. He après que per entendre l’alteritat del món rural no n’hi ha prou amb denunciar-ne l’oblit, cal sentir-ne la duresa.
La principal dificultat ha estat gestionar la tensió entre la solemnitat del text de Rilke i la música. He decidit mantenir aquest contrast per tancar la frase del poeta: “Cap sentiment és definitiu”. La música actua com la força resilient que empeny a seguir caminant i deixant petjada, malgrat el terror del buit.
Bibliografia
Rilke, R. M. (2009). Llibre d’hores (J. Valls, Trad.). Edicions de 1984. (Obra original publicada el 1905).
Debat0el Registre 4: L’experiència del límit: Bellesa i Terror
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Publicat per
Publicat per
En aquest fotomuntatge digital, he volgut explorar visualment les nocions de diferència, alteritat i desigualtat, com a la resta de registres fets. Com a fons, he triat una imatge de la fàbrica siderúrgica de Völklingen (Völklinger Hütte) a Alemanya, que he trobar a Google. Aquesta estructura, avui Patrimoni de la Humanitat, representa el sistema de privilegi, és un monument al món industrialitzat, la producció en massa i el “progrés” que s’ha imposat com a norma. És la força que defineix què…
En aquest fotomuntatge digital, he volgut explorar visualment les nocions de diferència, alteritat i desigualtat, com a la resta…
En aquest fotomuntatge digital, he volgut explorar visualment les nocions de diferència, alteritat i desigualtat, com a la resta de registres fets.
Com a fons, he triat una imatge de la fàbrica siderúrgica de Völklingen (Völklinger Hütte) a Alemanya, que he trobar a Google. Aquesta estructura, avui Patrimoni de la Humanitat, representa el sistema de privilegi, és un monument al món industrialitzat, la producció en massa i el “progrés” que s’ha imposat com a norma. És la força que defineix què és “útil” i què ha de quedar “al marge”.
Sobre aquest fons opressiu, he superposat les tres escenes dels artesans. Aquestes són fotografies meves, fetes a la fira ramadera d’Àger i a la fira de la Girella de Pont de Suert. Ells (el cisteller, el sabater, la cardadora de llana) representen l’alteritat, són “l’altre” món, el del saber fer manual, local i preindustrial.
Els he mantingut en les seves pròpies bombolles, retallats i separats del fons, per visualitzar la frontera que els separa del sistema dominant. La meva intenció crítica es troba en l’ús selectiu del color. He deixat les persones (els artesans) en blanc i negre, convertint-los gairebé en fantasmes, tot i ser presents. En canvi, he saturat de vermell els elements naturals que els envolten, com els arbres i les plantes.
Amb això vull denunciar la nostra mirada selectiva, quan mirem aquestes escenes, ja no veiem la persona ni la seva realitat econòmica precària (el subjecte en grisalla). En lloc d’això, el nostre privilegi urbà ens fa enfocar només el “decorat” (l’arbre vermell), consumint la seva “autenticitat” com a simple oci o turisme.
Per això, el títol “L’ART DELS OFICIS PERDUTS” és irònic. El meu treball no celebra l’art que ells fan, critica “l’art” que nosaltres hem fet d’ells, convertir-los en una peça de museu, ignorant la seva lluita diària contra el mateix fons industrial monumentalitzat que els ha marginat.
Debat0el Registre 3: L’art dels oficis perduts
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Publicat per
Publicat per
Després d’explorar el concepte de frontera física amb les fotografies de les ruïnes, aquest segon registre utilitza el format audiovisual per aprofundir en la diferència i l’alteritat des del món del so. El vídeo, titulat “La música sempre ha estat present”, registra diversos instruments i aparells de reproducció musical. He observat que la música i els seus suports són una bona manera d’analitzar la desigualtat en l’accés a la cultura. L’orgue de grans dimensions de l’església representa l’alteritat del passat,…
Després d’explorar el concepte de frontera física amb les fotografies de les ruïnes, aquest segon registre utilitza el format…
Després d’explorar el concepte de frontera física amb les fotografies de les ruïnes, aquest segon registre utilitza el format audiovisual per aprofundir en la diferència i l’alteritat des del món del so. El vídeo, titulat “La música sempre ha estat present”, registra diversos instruments i aparells de reproducció musical.
He observat que la música i els seus suports són una bona manera d’analitzar la desigualtat en l’accés a la cultura. L’orgue de grans dimensions de l’església representa l’alteritat del passat, una forma d’accés a la música vinculada a una institució, l’església, i a un espai físicament limitat o, en el cas del poble abandonat, directament perdut.
En canvi, la ràdio antiga de fusta i la dels anys 70 mostren com la tecnologia va trencar aquesta frontera geogràfica. Aquests aparells van permetre que la música arribés a les cases més aïllades, democratitzant el so i fent que la cultura fos present fins i tot a les zones rurals que ara pateixen despoblació. Aquesta diferència en l’accés als mitjans culturals és un exemple de com la posició de privilegi, viure a la ciutat amb accés a concerts o al camp amb una simple ràdio, fa que les relacions no siguin horitzontals.
El que considerem una simple presència, la música, també pot ser un element de desigualtat. El contrast entre la grandesa de l’orgue i la senzillesa de la ràdio marca un límit entre les diferents formes de viure i experimentar la cultura.
La música de fons no només il·lustre les imatges, sinó que actua com el so de l’altre (aquells que ja no hi són), connectant visualment i sonorament aquest registre amb el silenci de les ruïnes del primer lliurament.
Debat1el Registre 2: La Música Com a Pont i Com a Manca
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Publicat per
Publicat per
Revisió de la meva educació artística, amb l’objectiu d’afavorir l’anàlisi crítica d’allò que m’ha portat a viure l’art al llarg de la meva vida. Lliurament de l'activitat 2 …
Revisió de la meva educació artística, amb l’objectiu d’afavorir l’anàlisi crítica d’allò que m’ha portat a viure l’art al…
Revisió de la meva educació artística, amb l’objectiu d’afavorir l’anàlisi crítica d’allò que m’ha portat a viure l’art al llarg de la meva vida.
Debat3el Relat de l’educació artística
- Anna Borràs Ros says:
Hola Cris! M’ha agradat molt la teva autobiografía artística.
He notat com al llarg del relat has experimentat com un “despertar”. De petita, a l’escola de monges, vas tenir poca llibertat, i a casa se’t va privar de practicar dansa però amb l’edat has pogut reconectar i has pogut experimentar amb llibertat i gaudi acompanyada del teu company. M’ha semblat un procés precios.
I pensó que com a Mestres que volem acompañar els infants haurem de tenir en compte dos aspectes primordials: Primer, mirar de no privar de llibertat, de no crear un malestar amb els nostres judicis i avaluacions. Segon, mirar d’ajudar a mantener intactes la curiositat i la creativitat innates pròpies de la infancia, perquè quant els infants que acompanyem siguin adults no hagin de reconectar amb la seva essència, sinó que puguin experimentar una continuitat des de la infancia.
També m’ha agradat la forma discursiva que has utilitzat, pensó que la forma seqüencial (com diuen Aiello, Irarte i Sassí, 2011) on presentes cronològicament els esdeveniments viscuts és molt visual i m’ha permès copsar el teu procés.
Per cert, jo també sóc una amant de la serra del Montsec! I m’he adonat que et segueixo a Instagram! Fa pocs dies vaig pujar a la Font Blanca i a l’Hostal Roig. I a l’estiu em banyo a Tórrec i a la Font Figuera. Em falta, però, aconseguir el vostre llibre.
Moltes gràcies per obrir-te a compartir amb tanta sensibilitat.
- Cris Papell Trilla says:
Hola Anna!
Moltes gràcies pels teus comentaris. Vaig creure, després de llegir el que ens van recomanar, que s’entén molt millor un relat d’aquest tipus quan hi ha aquest ordre.
Estic totalment d’acord en els dos aspectes que anomenes: no privar la llibertat i mantenir la curiositat i la creativitat. La curiositat és un dels pilars centrals de tota la pedagogia i l’obra de Gianni Rodari. Per a ell, la curiositat no era només un desig passiu de saber coses, sinó l’autèntic motor de la imaginació, de la creativitat i de l’aprenentatge. Et recomano llegir La Gramàtica de la Fantasia.
Quina il·lusió que ens segueixis per Instagram i que siguis una amant de la Serra del Montsec, perquè és la gran desconeguda. El llibre el pots aconseguir a qualsevol llibreria, no sé on vius, però en algunes Abacus el tenen.
Doncs qualsevol cosa que necessitis d’informació ens dius, sempre contestem quan ens envien missatges per Instagram, o et passo el meu telèfon. :)
Una abraçada.
- Andrea Hortal Jimenez says:
Hola Cris! :)
En primer lloc, moltíssimes gràcies pel teu relat, és genial! Volia dir-te que m’ha agradat molt com has explicat les teves primeres experiències que vas tenir amb l’art, i sobretot m’ha agradat molt la manera com has descrit la diferència que hi va haver entre el dibuix a l’escola i l’atracció que senties pel moviment i per la música. A la vegada, m’ha semblat molt interessant com expliques que, tot i que no vas poder anar a classes de dansa de petita, aquesta frustració que vas sentir et va fer prendre consciència sobre el fet de poder tenir accés a l’art depèn molt sovint del context i de les possibilitats, penso que és un aspecte molt realista que molts obliden.
Per un altre costat, també m’ha cridat l’atenció la part que comentes del descobriment de l’orgue, quan vas veure a un noi tocant amb les dues mans i el peu esquerre i vas dir “això és el que vull tocar!”, m’ha agradat, perquè m’ha transmès molt bé l’emoció que vas sentir de trobar un llenguatge artístic propi. A la vegada, trobo molt enriquidora la connexió que has fet entre la Història de l’Art al Batxillerat i el teu interès per l’arquitectura, així com també el vincle amb l’art i les emocions que descrius amb els musicals i el Ponte Vecchio, penso que has mostrat molt bé com l’art pot fer emocionar a una persona moltíssim.
Finalment, m’ha semblat molt inspirador el projecte de la Serra del Montsec i com combines la música, l’arquitectura i la recerca per així crear un projecte vital i que sigui creatiu, i demostrant que l’art pot ser una part molt central de la vida, encara que no sigui a nivell professional.
Moltes gràcies! :)
-Andrea
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Publicat per
Publicat per
Amb aquest mapa vull mostrar l’activitat artística que m’ha ocupat i m’ocupa intensament durant els últims 3 anys: la literatura de viatges. Lliurament de l'activitat 2 …
Amb aquest mapa vull mostrar l’activitat artística que m’ha ocupat i m’ocupa intensament durant els últims 3 anys: la…
Amb aquest mapa vull mostrar l’activitat artística que m’ha ocupat i m’ocupa intensament durant els últims 3 anys: la literatura de viatges.
Debat2el Mapa de pràctiques culturals i artístiques
- Marta Pericás Palmero says:
Hola, Cris!
Em pareix molt interessant la teva activitat artística, mai l’havia sentit anomenar. Em podries comentar com és que la vares descobrir i què és exactament el que fas? M’encanta!
- Cris Papell Trilla says:
Hola, Marta!
Doncs fa ja uns quants anys, vaig conèixer una noia que era d’Alòs de Balaguer, que per suposat no tenia ni idea d’on estava, i un dia vaig quedar amb ella al seu poble. Aquell dia vaig descobrir el congost de Mu (si no ho coneixes et recomano que hi vagis, és fantàstic) i em vaig meravellar. Junt amb la meva parella vam començar a descobrir tot el territori i veure que no hi havia informació digitalitzada i vam crear la web de serradelmontsec.cat on anàvem penjant petits articles sobre allò que descobríem. Arrel d’això, ens van contactar d’una editorial per escriure el llibre Serra del Montsec 101 propostes que es va publicar fa bora 2 anys.
La veritat és que estic molt feliç i la meva vida està al voltant de la Serra del Montsec, quan no treballo. ;)
Moltes gràcies per interessar-te!
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Publicat per
Publicat per
Per aquest primer registre, he escollit el tema de la despoblació a partir de l’observació d’un poble abandonat, Escarlà, que tinc molt a prop de casa. He observat que la ruïna no és només el resultat d’una manca de cura, sinó una frontera física i social palpable. La imatge de la porta de fusta trencada, amb l’any 1778 gravat, no només marca un límit entre el que va ser i el que és, sinó que també separa l’espai d’una alteritat…
Per aquest primer registre, he escollit el tema de la despoblació a partir de l’observació d’un poble abandonat, Escarlà,…
Per aquest primer registre, he escollit el tema de la despoblació a partir de l’observació d’un poble abandonat, Escarlà, que tinc molt a prop de casa.
He observat que la ruïna no és només el resultat d’una manca de cura, sinó una frontera física i social palpable. La imatge de la porta de fusta trencada, amb l’any 1778 gravat, no només marca un límit entre el que va ser i el que és, sinó que també separa l’espai d’una alteritat històrica, el rastre d’una comunitat que va viure i que va desaparèixer, deixant el seu llegat relegat al marge del present.
L’interior de l’església, amb el sostre esfondrat i el cel visible, il·lustra la trencadissa del límit entre l’espai privat-sagrat i el medi natural. La vegetació que envaeix les cases i les arcades de l’església, així com l’estructura de la façana de pedra amb els balcons buits, evidencien la victòria del temps i la natura sobre la presència humana.
Aquesta primera exploració m’ha permès aprendre a veure la despoblació com un eix de desigualtat territorial, on la història i el patrimoni queden al marge de les dinàmiques de desenvolupament. La principal dificultat ha estat evitar una visió purament descriptiva, buscant, en canvi, un enfocament crític que destaqués la tensió entre l’acció individual i la importància davant la regressió i el cicle de l’oblit.
Fotografies impressionants del poble d’Escarlà.
Debat0el Registre 1: Les ruïnes com a frontera del temps
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Hola Cris,
La teva proposta parteix d’una observació molt interessant i personal: la despoblació com a frontera física, social i simbòlica. En el primer registre aconsegueixes transmetre molt bé aquesta idea, no només per la tria de l’espai —el poble abandonat d’Escarlà—, sinó per com en parles. La justificació és clara, reflexiva i ben articulada; expliques les decisions visuals, els símbols que hi intervenen i fins i tot les dificultats del procés, cosa que dona solidesa al treball. A més, les fotografies tenen una bona qualitat i mostren sensibilitat en la mirada i en la composició.
Pel que fa al segon registre, tot i que la idea de treballar la frontera des del món del so és suggeridora, el resultat queda una mica desconnectat de la intenció que expliques. Si vols explorar la diferència i l’alteritat a través del so, seria important que aquesta diferència es pogués percebre realment en el vídeo. Ara mateix, la música que hi has incorporat no dialoga amb les imatges, i això fa que el conjunt no acabi de funcionar com a peça audiovisual. També és molt breu (uns 23 segons), i només hi apareixen quatre imatges fixes; podries aprofitar el format vídeo per generar més continuïtat o ritme visual. Et recomano reflexionar sobre quin llenguatge artístic s’ajusta millor al que vols explorar.
Recorda que és imprescindible citar tot el material que no sigui propi. Si la música que has utilitzat prové d’un banc de sons, encara que sigui gratuït, cal especificar-ne la font i l’autor. En cas que la peça sonora s’hagi generat amb alguna aplicació d’intel·ligència artificial, també s’ha d’indicar clarament quin recurs s’ha fet servir i com s’ha produït. Aquesta transparència és fonamental per reconèixer la procedència del material i garantir la coherència i l’autoria del treball.
Espero que aquest comentari t’ajudi a continuar avançant i aprofundint en el teu projecte. Endavant!
Neus