El vídeo parteix de l’observació del meu entorn quotidià a través d’un gest senzill i recurrent: el passeig nocturn amb el meu gos. Aquest hàbit, aparentment trivial, m’ha permès explorar de manera atenta com canvia la percepció de l’espai segons l’època de l’any, les presències humanes i les condicions sonores i lumíniques del moment.

Durant els mesos d’estiu, el barri on visc es transforma radicalment. Els carrers esdevenen un escenari turístic on predominen les veus foranes, les terrasses plenes i un ritme accelerat que altera la relació dels veïns amb l’espai públic. L’excés de soroll i de moviment genera una sensació de desplaçament simbòlic: els habitants habituals passem a ocupar un segon pla dins del nostre propi territori.

Amb l’arribada de la tardor, aquest mateix entorn canvia. Les nits són més silencioses i el passeig es converteix en una experiència íntima i contemplativa. La lluna plena i la llum tènue dels fanals creen una atmosfera que convida a redescobrir el paisatge urbà des d’una altra mirada. Els sons substitueixen el soroll constant de l’estiu i obren un espai per a la reflexió.

Aquesta observació sostinguda en el temps m’ha fet prendre consciència de com els espais urbans no són neutres, sinó que estan condicionats per dinàmiques socials, econòmiques i temporals. El turisme massiu, per exemple, redefineix els límits entre l’espai públic i el privat, entre qui pertany i qui només transita. La presència o absència de gent modifica no només l’ús dels espais, sinó també la seva identitat simbòlica i afectiva.

El vídeo resultant busca transmetre aquesta dualitat a través de la combinació d’imatge i so. La llum de la lluna, el moviment del gos i el silenci del barri funcionen com a metàfores de la recuperació d’un espai que havia estat transformat per la pressió turística. D’aquesta manera, el projecte es converteix en una exploració visual i sonora de les tensions entre calma i soroll, apropiació i pèrdua, presència i absència.

En definitiva, el procés m’ha permès desenvolupar una mirada crítica sobre el meu entorn proper, entenent que observar-lo de manera continuada i conscient pot revelar no només transformacions físiques, sinó també socials i simbòliques que sovint passen desapercebudes.

En aquesta primera observació he decidit centrar-me en l’espai on practico flamenc. He realitzat diverses fotografies de la sala, com el mirall, el terra de fusta, la insonorització de la sala i els quadres que hi ha. Aquest espai m’ha fet reflexionar sobre el límit entre el cos quotidià i el cos expressiu, entre allò que som fora de la classe i en el que ens convertim quan som dins d’aquest espai.

Considero que l’aula de flamenc és una frontera física i emocional. Quan entro per la porta, deixo enrere la rutina, l’estrès, les responsabilitats i entro en un espai que em permet desconnexió i alhora concentració. Quan ens posem davant del mirall, cadascuna de les balladores es deixa anar, imita, aprèn, observa i també compara. Si ho analitzem, trobo que en aquest moment apareix la diferència, cadascuna de nosaltres amb diferents tècniques corporals i d’expressió, però també d’edat, de gènere i d’origen, i aquesta diversitat genera alteritat. Si ens endinsem en el el flamenc té els seus orígens en arrels gitanes i populars, per tant podríem dir que ens confronta amb una cultura que no és pròpiament nostra, però que abracem des del respecte i l’admiració.

Amb aquest anàlisi he après que l’espai físic pot actuar com una frontera simbòlica, un lloc que ens transforma. Haig de reconèixer que m’ha costat aprendre a mirar i observar l’espai amb distància crítica, ja que per a mi és un entorn habitual i molt proper emocionalment. Aquest exercici m’ha ajudat a prendre consciència de com, dins d’aquest espai de creació, les fronteres entre identitats, cossos i veus poden ser també punts de connexió i aprenentatge compartit.

Enllaç:

https://drive.google.com/drive/folders/1ZCotX7BX2d6oDC4e6Mzy_C7kFWjlr1vY