En l’últim registre no em van acabar de satisfer les fotografies per mostrar la meva ciutat. Així doncs, vaig decidir agafar la càmera analògica antiga, que té més de 50 anys perquè era del meu avi, i comprar un carret en blanc i negre per fotografiar els carrers per on em vaig criar. Però, per temes laborals, no vaig poder baixar a Barcelona a gastar el carret, i he hagut de tirar les 36 fotografies a l’entorn on visc ara. No era la meva intenció retratar la natura en blanc i negre, però ha sigut un exercici molt plaent per mi.

És veritat que pensant en el muntatge final d’aquesta activitat, hauria d’haver enregistrat més àudios i vídeos, i així ho faré en el proper registre, però aprofitant el motiu d’aquesta assignatura, em vaig animar a tornar a jugar amb la càmera analògica que feia tant de temps que no tocava. Estava empolsinada i els objectius brutíssims. Ja no li funciona el sensor de llum i vaig haver d’ajustar el diafragma i la velocitat d’obturació de memòria. Al revelar el carret em vaig sorprendre força d’haver afinat prou amb la quantitat de llum que arribava a la pel·lícula. Tot i així, algunes han quedat cremades i d’altres molt fosques, però aquestes no les he pujat al drive: Registre 3 (Aquí teniu el link)

Per relacionar aquest registre amb el contingut dels altres, m’agradaria acabar dient que veient les fotografies, és un pecat fotografiar la natura amb els colors grisencs de la ciutat. Vist l’efecte que m’ha provocat veure el meu entorn en blanc i negre, he pensat que potser si pintéssim la ciutat amb més colors, segurament, seria una mica més agradable.

Bon dia, companys/es.

En aquest tercer registre he volgut incorporar, la música, les festes populars i les tradicions, com a element d’identitat i expressió cultural dels pobles. Bellvitge i la seva comissió de festes organitza diferents actes culturals, i té en compte, les diferents procedències i maneres d’expressió dels seus veïns/es. El vídeo mostra activitats infantils, castanyeres, infants disfressats amb motius de Haloween… tot plegat en un ambient en què la convivència i l’expressió musical i el ball envaeix tots els infants de la plaça. En aquest sentit, i com es fa esment de (Hadad y Gómes, 2007, citat a Kremer et al., 2018, p. 65) :

“…És la producción identitaria atravesada por “circuitos globales [que] traspasando fronteras, volviendo porosos los tabiques nacionales o étnicos, haciendo que cada grupo pueda abastecerse de repertorios nacionales o étnicos, […] influyen, modifican y/o moldean la identidad grupal”

Així doncs, la seva festa major incorpora trobades geganteres, correfocs, exposicions, teatres, activitats infantils, però també, per exemple, danses tradicionals del món, amb la representació del Perú, Paraguai i Bolívia, entre altres actes que representen i fan visible l’expressió cultural com a tret d’identitat dels pobles. Com es descriu a (Kremer et al., 2018), quan les persones poden sentir-se “dintre” d’un territori, no se senten amenaçades, sinó segures i protegides, i més forta serà, d’aquesta manera, la seva identitat.

Referències bibliogàfiques:

Kremer, L. [Liliana], Vanoli, F. [Fernando], Caillouette, J. [Jacques], Doré, C. [Chantal], Vatz Laaroussi, M. [Michèle], Yáñez Canal, C. [Carlos], Campos-Flores, L. [Linamar] i Segura, G. [Gisella]. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. A C. [Carlos] Yáñez Canal (ed.) Entre-lugares de las culturas (p. 57-81). Editorial Universidad Nacional de Colombia. https://fadmon.unal.edu.co/fileadmin/user_upload/investigacion/centro_editorial/libros/entre_lugares_de_la_cultura.pdf

https://drive.google.com/drive/folders/1Sio6_9m2QcMx2VeCpvTSZxcEI6Jbh7Vc?usp=drive_link

En aquest tercer registre he volgut observar el flamenc a través dels seus elements. He fet fotografies de les meves castanyoles, bata de cola, mantón, sabates, abanico, cajón i la guitarra. Aquests objectes, que en les imatges semblen adormits, inmòbils i silenciosos, en realitat contenen una gran energia acumulada. Si poguessin parlar, es podria veure a través d’ells tot el moviment que porten acumulat, la suor, les emocions i la meva identitat quan els utilitzo.

El que m’ha interessat especialment és com aquests elements funcionen com a símbols d’identitat i pertinença. Cadascun d’ells tenen una funció i una manera pròpia dins del llenguatge del flamenc. La bata de cola amplia el gest, el mantón es converteix en una prolongació del cos, les castanyoles marquen el temps amb precisió, la guitarra dona cos al ritme compartit, etc. També podem veure aquests objectes com fronteres visibles, perquè qui els utilitza ens mostra que forma part d’aquesta comunitat, en canvi qui observa des de fora, no en forma.

He après que el material també pot expressar alteritat. Els objectes ens uneixen, però també marquen diferències com per exemple en l’experiència, on cadascuna de les persones que els utilitzem podem tenir diverses formes d’expressió i funcionament a l’hora d’utilitzar-les. Fer aquestes fotografies m’ha ajudat a fixar-me en detalls que normalment no es valoren. Majoritàriament, no donem importància a coses com el desgast d’unes sabates o el tacte d’un mantó, però darrere d’aquests objectes hi ha moltes hores de pràctica, esforç i emoció. He après a valorar la seva utilitat i la història que acumulen amb el temps.

El més difícil ha estat mirar aquests elements més enllà de la seva bellesa exterior i intentar entendre tot el que representen. Mostren la identitat de qui els fa servir, el treball que hi ha darrere i la connexió que creen entre nosaltres dins de la classe. Cada objecte explica una part de la nostra experiència compartida en el flamenc.

Enllaç:

https://drive.google.com/drive/folders/1WrtYnPaydkpDR2_DPthAJIhuu4BNwyL8

El carrer de Sants i Creu Coberta, conegut popularment com un dels carrers comercials més llargs d’Europa, és molt més que un seguit de botigues: és un paisatge social on es reflecteixen diferents maneres d’entendre el barri, les tradicions, el consum i la vida quotidiana.
De forma indirecta, els aparadors reflecteixen desigualtats i transformacions. Com podem veure a les imatges, una sabateria de tota la vida comparteix vorera amb una gran cadena de telefonia, i una petita merceria continua resistint a la vora de franquícies de gran renom. En aquest carrer hi conviuen dues realitats oposades: la proximitat i la globalització.
Aquests aparadors dibuixen fronteres invisibles, on els vidres ja no són només elements arquitectònics, sinó fronteres simbòliques que separen els veïns dels clients, és a dir, la vida local del consum global i accelerat.
Aquesta diferència afecta la identitat del barri. La globalització està fent desaparèixer els comerços de proximitat, i amb ells, part de la memòria i de l’ànima del carrer.
En definitiva, el carrer de Sants, amb els seus quilòmetres d’aparadors, és un mirall urbà: reflecteix la barreja de passat i present, de tradició i modernitat, de convivència i desigualtat. Els aparadors no només mostren productes: mostren realitats socials que conviuen, es reflecteixen i, sovint, es miren sense tocar-se.

https://drive.google.com/drive/folders/1bUZhDWPBGYLu0GFSWdecwbNEDsCMESEN?usp=drive_link

Al llarg d’aquesta setmana m’he proposat observar amb calma tres moments quotidians: l’entrada al gimnàs, la meva rutina de treball i la posta de sol. Els he triat perquè volia aprofundir en els petits detalls que habitualment passen desapercebuts.

Quan vaig d’hora al gimnàs, m’agrada sentir el silenci, tot i que no dura gaire. Això em fa valorar més el dia a dia. M’he adonat que molts de nosaltres ens aixequem prest perquè ens espera tot un dia per davant, i que, si no ho feim, sembla que no tenim temps per a res. També he comprovat que normalment és un lloc ple de soroll, moviment i gent; però, quan és tan d’hora, tot i que hi ha persones, vaig sentir com si aquell buit fos també una mena de frontera entre l’activitat i el repòs, entre l’exigència física i la pausa necessària.

Per altra banda, durant el camí habitual de la feina cap a casa vaig mirar amb altres ulls el recorregut. Els carrers, les persones, el trànsit o fins i tot les ombres dels arbres em van fer notar els petits canvis que no acostumo a veure. Normalment estic amb el mòbil fent coses “importants”, com avançar feina o revisar tasques, però aquesta setmana vaig decidir que fos diferent. Aquest trajecte és, d’alguna manera, un espai de transició entre el món laboral i el personal, una frontera invisible que travesso sense adonar-me’n.

https://drive.google.com/drive/folders/1QqhH2P5lcpMIa9oUmf26VorNDXxhyyAJ?usp=drive_link

Els dimecres a la tarda, solia quedar amb les meves amigues per jugar a futbol al parc de sota de casa meva. És un parc obert durant el dia, amb vida, amb gossos passejant, però té una frontera invisible: la incertesa de l’hora del tancament. El parc sempre s’ha obert cap a les nou del matí, però cada dia el tanquen a una hora diferent, a vegades a les set, d’altres abans, i mai sabíem si podríem acabar l’entrenament de futbol. Aquest fet va fer que ens canséssim d’aquell parc, i vam deixar d’anar.

Aquest espai públic, que hauria de ser de tothom, és un lloc amb límits canviants i arbitraris, on la llibertat d’ús depèn d’una clau o d’un horari incert. Durant el dia, hi transiten veïns, infants i també persones sense llar que troben un lloc per descansar. Però arriba la nit i el parc deixa de ser públic i aquestes persones són expulsades d’aquest refugi.

A través del meu vídeo, he volgut ensenyar aquesta frontera invisible, que determina qui pot gaudir de l’espai i qui queda exclòs. Considero que els límits no sempre són físics, a vegades són horaris, claus o decisions que marquen diferències respecte a la participació i la inclusió dins del barri.

https://drive.google.com/file/d/1p9rat5JTL5jBhKOkR0zQjSm8tZi8awXM/view?usp=drive_link

Hola a tothom!

He decidit fer un reportatge documental de fotos i vídeos sobre el meu viatge a Londres, una ciutat que vaig visitar amb les meves amigues durant quatre dies. Des del primer moment em va fascinar el seu ritme intens, el moviment constant de la gent, la diversitat de cultures i la magnitud dels seus edificis i carrers. Londres em va transmetre una sensació de grandesa i de vitalitat que vaig voler capturar amb la càmera: el frenesi de la ciutat, les multituds, la pluja, els parcs plens d’esquirols i aquell ambient únic que la fa tan especial.

Alhora, mentre enregistrava tot això, no podia evitar pensar en la torre, la casa dels meus padrins, que per a mi sempre ha estat sinònim de calma i d’arrels. La contrasto amb Londres perquè simbolitza tot el contrari: el silenci i la quietud d’un espai familiar davant el soroll i la immensitat d’una gran ciutat. D’alguna manera, aquest projecte vol mostrar aquest equilibri entre dos mons —el de la calma i el del moviment— i com, fins i tot en un lloc tan llunyà com Londres, hi ha petits detalls, com la pluja o els parcs, que em recorden a casa.

Enllaç a la carpeta del Drive de l’aula amb els registres: https://drive.google.com/drive/folders/1I_d8EKx2QHR0G-Mn57bhf88vC_q037Nw

En aquest segon registre m’he centrat en el so i el ritme del taconeig volent representar una metàfora del procès d’aprenentatge. Un procès que passa pel límit entre el soroll i la música, la frontera entre professora i alumna, i la diferència entre saber i sentir.

He enregistrat diferents moments de la classe quan treballem tècnica de peus. Durant aquesta part de la classe sempre seguim la mateixa estructura: en primer lloc, la professora ens marca el compàs amb la veu, després ho fa afegint el so amb els peus, i finalment ho integrem amb la música. En el vídeo, he volgut mostrar aquest pas del silenci al so compartit, de la incertesa inicial a la força col·lectiva del ritme.

Aquest procés m’ha fet reflexionar sobre la frontera entre saber i sentir. Al principi només imitem, sense entendre del tot el que fem; els nostres passos són dispersos, irregulars, molt lents, sense compàs, i constantment seguim a la professora. Però a mesura que practiquem, el cos comença a entendre allò que la ment només memoritza, i ja no executem uns simples passos per imitació o memorització, sinó que expressem el que el nostre cos ha interioritzat, escoltem el compàs i som capaces d’introduir els peus seguint aquest. És en aquest moment quan el ritme, es converteix en una forma d’expressió.

També trobo important destacar la frontera que hi ha entre l’expertesa de la professora i la inexperiència de nosaltres com alumnes. El compàs que ella canta és una guia, però també és un repte, perquè passem per moments de por, vergonya, manca de confiança, etc. i ella ens convida a travessar aquests límits que nosaltres mateixes ens posem. Finalment, amb esforç i amb constància, acabem produint un so que al principi semblava impossible poder arribar a aconseguir.

Portant a terme aquest registre, he après que el so és una forma d’empoderament: quan aconseguim que els nostres peus sonin amb força i precisió, deixem de ser només aprenents i ens convertim en part activa d’una tradició viva com és el flamenc. Trenquem la diferència entre alumna i professora, perquè ara ja totes formem part del mateix so.

Enllaç:

https://drive.google.com/drive/folders/1uJEWWaZagTr9cC6otoQRcAvi_iJE0JZp

El barri de Bellvitge va ser construït entorn dels anys seixanta en resposta als moviments migratoris de mà d’obra que venien de la resta de comunitats autònomes en cerca d’una oportunitat de vida. Un barri molt característic pel que fa a les seves edificacions, blocs molt alts, alineats, amb habitatges funcionals, no gaire grans, per donar resposta als milers de famílies que venien a treballar a Catalunya.

Aquest barri ha protagonitzat des dels seus inicis un fort moviment veïnal i social per a la construcció de parcs, escoles i serveis públics, que en un primer moment no es van tenir en compte. Un barri on les carreteres, el camp i les vies del tren marcaven clarament les fronteres respecte del nucli de Barcelona ciutat.

Des de fa uns anys, es va construir un hotel de cinc estrelles en ple centre del barri de Bellvitge, estratègicament ubicat, precisament per ampliar l’oferta hotelera de Barcelona ciutat en determinats moments que quedava desbordada.

El contrast entre els edificis i l’hotel, amb la seva cúpula i el seu restaurant de luxe, mostra com els límits inclouen i exclouen, com a pocs metres de distància, aquests límits separen grups, persones, classes socials i cultures, tal com fa esment Kremer et al., (2018).

A més, les imatges, mostren una altra edificació, una ermita del segle. XI que contrasta radicalment amb les edificacions i l’hotel de luxe. Una ermita amb un valor patrimonial que va representar i representa un sentiment religiós i de pertinença a una comunitat.  El  contrast de cultures, ara present al barri de Bellvitge, es fa sentir amb un mural que caracteritza la plaça de la cultura i què formarà part d’un proper registre: “Esforç, acollida i lluita. Bellvitge és Bellvitge”, acord amb un barri culturalment divers.

Espero que us agradi!

Montserrat.

https://drive.google.com/drive/folders/1Sin1I7gcEIVmYgN74qj8XjJadGWWnAXs?usp=drive_link

En aquest registre audiovisual nocturn, el meu objectiu ha estat observar i analitzar l’entorn proper amb un enfocament crític i reflexiu. El vídeo mostra un passeig amb el meu gos per un barri turístic, on es perceben elements característics com alguns cotxes de lloguer i carrers tranquils, indicatius del final de la temporada turística. Tot i la presència d’elements que podrien suggerir activitat i moviment, l’ambient és pausat, cosa que permet centrar-se en els detalls visuals que habitualment passen desapercebuts.

Des d’una mirada educativa, aquest registre ofereix oportunitats per explorar com l’entorn físic i social pot ser un recurs per a l’educació artística a primària. L’observació atenta de l’espai urbà —arquitectura, il·luminació, mobiliari urbà i senyals de presència humana— pot estimular la capacitat dels infants per fixar-se en detalls visuals, desenvolupant la seva percepció i sensibilitat estètica. La tranquil·litat del barri facilita l’anàlisi dels contrastos entre espais més densos i més buits, afavorint la reflexió sobre com l’entorn influeix en la nostra experiència i en la construcció de significats artístics.

Aquest registre visual mostra com els límits i fronteres es manifesten en elements tangibles, com ara barreres físiques, delimitacions dels carrers i organització de l’espai, i en elements intangibles, com la sensació de calma i ordre. La presència d’alteritat i diferència es pot explorar en la coexistència de la vida quotidiana local i el turisme, encara que sigui en moments de baixa activitat. Aquesta reflexió crítica permet als infants aprendre a veure més enllà del que és immediat, identificant detalls i relacions espacials que normalment passen desapercebuts.

En termes de llenguatge artístic, el vídeo s’aprofita de la composició visual: la il·luminació nocturna, els angles de càmera i els moviments del passeig creen una narrativa implícita sobre la vida urbana i les seves dinàmiques. Això pot inspirar activitats a primària com dibuixar l’entorn, representar-lo amb materials diferents o crear històries a partir de l’observació directa, fomentant la creativitat i la reflexió crítica dels alumnes.

En conclusió, aquest registre nocturn evidencia com la pràctica reflexiva i l’observació crítica del propi entorn poden enriquir l’educació artística a primària. Permet comprendre com els espais quotidians poden convertir-se en fonts d’inspiració, com identificar detalls que normalment passen desapercebuts i com utilitzar els llenguatges visuals per expressar experiències personals. El valor principal del registre no resideix en la perfecció tècnica del vídeo, sinó en el procés d’aprenentatge, l’anàlisi crítica de l’entorn i la capacitat de transformar l’observació en creació artística.