Publicat per

Registre 3: Escaparats que separen

Publicat per

Registre 3: Escaparats que separen

El carrer de Sants i Creu Coberta, conegut popularment com un dels carrers comercials més llargs d’Europa, és molt més que un seguit de botigues: és un paisatge social on es reflecteixen diferents maneres d’entendre el barri, les tradicions, el consum i la vida quotidiana. De forma indirecta, els aparadors reflecteixen desigualtats i transformacions. Com podem veure a les imatges, una sabateria de tota la vida comparteix vorera amb una gran cadena de telefonia, i una petita merceria continua resistint…
El carrer de Sants i Creu Coberta, conegut popularment com un dels carrers comercials més llargs d’Europa, és molt…

El carrer de Sants i Creu Coberta, conegut popularment com un dels carrers comercials més llargs d’Europa, és molt més que un seguit de botigues: és un paisatge social on es reflecteixen diferents maneres d’entendre el barri, les tradicions, el consum i la vida quotidiana.
De forma indirecta, els aparadors reflecteixen desigualtats i transformacions. Com podem veure a les imatges, una sabateria de tota la vida comparteix vorera amb una gran cadena de telefonia, i una petita merceria continua resistint a la vora de franquícies de gran renom. En aquest carrer hi conviuen dues realitats oposades: la proximitat i la globalització.
Aquests aparadors dibuixen fronteres invisibles, on els vidres ja no són només elements arquitectònics, sinó fronteres simbòliques que separen els veïns dels clients, és a dir, la vida local del consum global i accelerat.
Aquesta diferència afecta la identitat del barri. La globalització està fent desaparèixer els comerços de proximitat, i amb ells, part de la memòria i de l’ànima del carrer.
En definitiva, el carrer de Sants, amb els seus quilòmetres d’aparadors, és un mirall urbà: reflecteix la barreja de passat i present, de tradició i modernitat, de convivència i desigualtat. Els aparadors no només mostren productes: mostren realitats socials que conviuen, es reflecteixen i, sovint, es miren sense tocar-se.

https://drive.google.com/drive/folders/1bUZhDWPBGYLu0GFSWdecwbNEDsCMESEN?usp=drive_link

Debat0el Registre 3: Escaparats que separen

No hi ha comentaris.

Publicat per

Registre 2

Publicat per

Registre 2

Al llarg d’aquesta setmana m’he proposat observar amb calma tres moments quotidians: l’entrada al gimnàs, la meva rutina de treball i la posta de sol. Els he triat perquè volia aprofundir en els petits detalls que habitualment passen desapercebuts. Quan vaig d’hora al gimnàs, m’agrada sentir el silenci, tot i que no dura gaire. Això em fa valorar més el dia a dia. M’he adonat que molts de nosaltres ens aixequem prest perquè ens espera tot un dia per davant,…
Al llarg d’aquesta setmana m’he proposat observar amb calma tres moments quotidians: l’entrada al gimnàs, la meva rutina de…

Al llarg d’aquesta setmana m’he proposat observar amb calma tres moments quotidians: l’entrada al gimnàs, la meva rutina de treball i la posta de sol. Els he triat perquè volia aprofundir en els petits detalls que habitualment passen desapercebuts.

Quan vaig d’hora al gimnàs, m’agrada sentir el silenci, tot i que no dura gaire. Això em fa valorar més el dia a dia. M’he adonat que molts de nosaltres ens aixequem prest perquè ens espera tot un dia per davant, i que, si no ho feim, sembla que no tenim temps per a res. També he comprovat que normalment és un lloc ple de soroll, moviment i gent; però, quan és tan d’hora, tot i que hi ha persones, vaig sentir com si aquell buit fos també una mena de frontera entre l’activitat i el repòs, entre l’exigència física i la pausa necessària.

Per altra banda, durant el camí habitual de la feina cap a casa vaig mirar amb altres ulls el recorregut. Els carrers, les persones, el trànsit o fins i tot les ombres dels arbres em van fer notar els petits canvis que no acostumo a veure. Normalment estic amb el mòbil fent coses “importants”, com avançar feina o revisar tasques, però aquesta setmana vaig decidir que fos diferent. Aquest trajecte és, d’alguna manera, un espai de transició entre el món laboral i el personal, una frontera invisible que travesso sense adonar-me’n.

https://drive.google.com/drive/folders/1QqhH2P5lcpMIa9oUmf26VorNDXxhyyAJ?usp=drive_link

Debat1el Registre 2

  1. Maria Neus Carles Roqué says:

    Hola,
    En primer lloc, el teu primer registre és molt sensible i personal; transmets molt bé el vincle emocional amb la lluna i la teva àvia. Hi ha una mirada poètica que dona profunditat a la teva reflexió, i això és molt positiu.
    Ara bé, he vist que en el segon registre no tens l’Actifoli ben activat, i per això no apareix correctament entre les entrades de l’activitat. Revisa-ho si us plau, perquè si no està marcat, no queda registrat amb la resta de lliuraments de l’activitat i és difícil de poder-hi accedir per consultar, tant pels companys de l’aula com pel professorat. També és important que les captures i registres siguin actuals. Pots incloure alguna imatge o referència del passat si és rellevant, però sempre ha d’estar clarament indicada i justificada. Les captures d’ara són essencials per mostrar el teu procés de reflexió present.
    Pel que fa al llenguatge artístic, fins ara has treballat només amb la fotografia. Et recomano que experimentis amb altres llenguatges (vídeo, so, text poètic, dibuix…) per descobrir quin t’ajuda millor a expressar allò que vols transmetre. No es tracta només de provar per provar, sinó de reflexionar sobre quin llenguatge artístic és més adient per comunicar la teva idea o emoció. A més, les justificacions del Folio tendeixen a ser descriptives. Intenta incorporar més reflexió sobre el procés artístic: per què has triat aquestes imatges, què t’han fet pensar, quines emocions o idees has volgut transmetre, o com ha evolucionat la teva manera de mirar.
    Finalment, en el segon registre hi ha massa poques captures; revisa les indicacions de l’enunciat del Folio per assegurar-te que el volum i la varietat de materials siguin adequats.
    Espero que aquest comentari t’ajudi a continuar avançant i aprofundint en el teu projecte. Endavant!
    Neus

Publicat per

Registre 2: Els límits del parc

Publicat per

Registre 2: Els límits del parc

Els dimecres a la tarda, solia quedar amb les meves amigues per jugar a futbol al parc de sota de casa meva. És un parc obert durant el dia, amb vida, amb gossos passejant, però té una frontera invisible: la incertesa de l’hora del tancament. El parc sempre s’ha obert cap a les nou del matí, però cada dia el tanquen a una hora diferent, a vegades a les set, d’altres abans, i mai sabíem si podríem acabar l’entrenament de…
Els dimecres a la tarda, solia quedar amb les meves amigues per jugar a futbol al parc de sota…

Els dimecres a la tarda, solia quedar amb les meves amigues per jugar a futbol al parc de sota de casa meva. És un parc obert durant el dia, amb vida, amb gossos passejant, però té una frontera invisible: la incertesa de l’hora del tancament. El parc sempre s’ha obert cap a les nou del matí, però cada dia el tanquen a una hora diferent, a vegades a les set, d’altres abans, i mai sabíem si podríem acabar l’entrenament de futbol. Aquest fet va fer que ens canséssim d’aquell parc, i vam deixar d’anar.

Aquest espai públic, que hauria de ser de tothom, és un lloc amb límits canviants i arbitraris, on la llibertat d’ús depèn d’una clau o d’un horari incert. Durant el dia, hi transiten veïns, infants i també persones sense llar que troben un lloc per descansar. Però arriba la nit i el parc deixa de ser públic i aquestes persones són expulsades d’aquest refugi.

A través del meu vídeo, he volgut ensenyar aquesta frontera invisible, que determina qui pot gaudir de l’espai i qui queda exclòs. Considero que els límits no sempre són físics, a vegades són horaris, claus o decisions que marquen diferències respecte a la participació i la inclusió dins del barri.

https://drive.google.com/file/d/1p9rat5JTL5jBhKOkR0zQjSm8tZi8awXM/view?usp=drive_link

Debat1el Registre 2: Els límits del parc

  1. Maria Neus Carles Roqué says:

    Hola Alba,

    Els teus registres mostren una mirada molt sensible i observadora sobre l’espai quotidià i les fronteres invisibles que el conformen. Tant a la rambla com al parc, has sabut identificar contrastos molt potents i els has convertit en reflexions sobre com convivim dins la ciutat. Aquesta capacitat per veure allò que normalment passa desapercebut és una bona base per construir una mirada artística pròpia.

    Tot i això, cal que en els pròxims registres aprofundeixis més en la dimensió artística i processual del teu treball. Les entrades del Folio se centren sobretot en la descripció del que observes o del que vols transmetre, però seria molt interessant que expliquessis com decideixes enregistrar-ho, per què tries determinades imatges o enquadraments, quines emocions et genera, o si hi ha hagut alguna dificultat o descobriment en el procés. Aquestes reflexions donen més profunditat i coherència a la teva proposta.

    Pel que fa als llenguatges artístics, és important que continuïs experimentant. En el segon registre, per exemple, comentes una situació molt interessant —la frontera invisible dels horaris del parc—, però potser el vídeo no és el mitjà que millor transmet aquesta idea. Hauries pogut explorar altres formats, com un registre sonor o un petit podcast, on la veu o el silenci transmetessin aquesta incertesa; o bé una il·lustració o còmic que mostri visualment el tancament de l’espai i la problemàtica que això genera. Reflexionar sobre quin llenguatge t’ajuda més a comunicar allò que vols expressar és una part clau del projecte.

    Espero que aquest comentari t’ajudi a continuar avançant i aprofundint en el teu projecte. Endavant!

    Neus

Publicat per

Registres 2

Publicat per

Registres 2

Hola a tothom! He decidit fer un reportatge documental de fotos i vídeos sobre el meu viatge a Londres, una ciutat que vaig visitar amb les meves amigues durant quatre dies. Des del primer moment em va fascinar el seu ritme intens, el moviment constant de la gent, la diversitat de cultures i la magnitud dels seus edificis i carrers. Londres em va transmetre una sensació de grandesa i de vitalitat que vaig voler capturar amb la càmera: el frenesi…
Hola a tothom! He decidit fer un reportatge documental de fotos i vídeos sobre el meu viatge a Londres,…

Hola a tothom!

He decidit fer un reportatge documental de fotos i vídeos sobre el meu viatge a Londres, una ciutat que vaig visitar amb les meves amigues durant quatre dies. Des del primer moment em va fascinar el seu ritme intens, el moviment constant de la gent, la diversitat de cultures i la magnitud dels seus edificis i carrers. Londres em va transmetre una sensació de grandesa i de vitalitat que vaig voler capturar amb la càmera: el frenesi de la ciutat, les multituds, la pluja, els parcs plens d’esquirols i aquell ambient únic que la fa tan especial.

Alhora, mentre enregistrava tot això, no podia evitar pensar en la torre, la casa dels meus padrins, que per a mi sempre ha estat sinònim de calma i d’arrels. La contrasto amb Londres perquè simbolitza tot el contrari: el silenci i la quietud d’un espai familiar davant el soroll i la immensitat d’una gran ciutat. D’alguna manera, aquest projecte vol mostrar aquest equilibri entre dos mons —el de la calma i el del moviment— i com, fins i tot en un lloc tan llunyà com Londres, hi ha petits detalls, com la pluja o els parcs, que em recorden a casa.

Enllaç a la carpeta del Drive de l’aula amb els registres: https://drive.google.com/drive/folders/1I_d8EKx2QHR0G-Mn57bhf88vC_q037Nw

 

 

 

Debat1el Registres 2

  1. Maria Neus Carles Roqué says:

    Hola Íngrid,

    El teu projecte és molt complet i coherent des del primer registre, i es veu que hi ha una planificació clara del conjunt. La idea de construir un curtmetratge titulat “Casa” que unifiqui tots els registres és molt bona: li dona sentit narratiu al procés i permet llegir el projecte com una exploració sobre el lloc, la identitat i la memòria personal.

    M’agrada especialment com contraposes dos espais vitals —la Torre i la ciutat (en aquest cas, Londres)—, i com a partir d’aquí articules una reflexió sobre la calma i el moviment, el silenci i el soroll, el lloc conegut i l’espai estrany. Aquesta dualitat és un eix conceptual molt potent i, a més, connecta amb la idea de frontera emocional i simbòlica que treballem a l’assignatura.

    Les teves justificacions tenen una veu pròpia, molt natural i alhora reflexiva. Hi ha moments en què es percep una mirada poètica i aquesta sensibilitat afegeix profunditat al projecte, perquè no només documentes els espais, sinó que els interpretes des de l’experiència viscuda.

    De cara als propers registres, t’animo a seguir experimentant amb altres llenguatges artístics, més enllà del vídeo i la fotografia —potser jugant amb el so, la veu, la paraula o altres formes visuals que et permetin ampliar la teva expressivitat. Seria també recomanable enregistrar els vídeos en format horitzontal, ja que et facilitarà molt el muntatge final i la visualització.

    Espero que aquest comentari t’ajudi a continuar avançant i aprofundint en el teu projecte. Endavant!

    Neus

Publicat per

“El procès d’aprenentatge del so del taconeig”

Publicat per

“El procès d’aprenentatge del so del taconeig”

En aquest segon registre m’he centrat en el so i el ritme del taconeig volent representar una metàfora del procès d’aprenentatge. Un procès que passa pel límit entre el soroll i la música, la frontera entre professora i alumna, i la diferència entre saber i sentir. He enregistrat diferents moments de la classe quan treballem tècnica de peus. Durant aquesta part de la classe sempre seguim la mateixa estructura: en primer lloc, la professora ens marca el compàs amb la…
En aquest segon registre m’he centrat en el so i el ritme del taconeig volent representar una metàfora del…

En aquest segon registre m’he centrat en el so i el ritme del taconeig volent representar una metàfora del procès d’aprenentatge. Un procès que passa pel límit entre el soroll i la música, la frontera entre professora i alumna, i la diferència entre saber i sentir.

He enregistrat diferents moments de la classe quan treballem tècnica de peus. Durant aquesta part de la classe sempre seguim la mateixa estructura: en primer lloc, la professora ens marca el compàs amb la veu, després ho fa afegint el so amb els peus, i finalment ho integrem amb la música. En el vídeo, he volgut mostrar aquest pas del silenci al so compartit, de la incertesa inicial a la força col·lectiva del ritme.

Aquest procés m’ha fet reflexionar sobre la frontera entre saber i sentir. Al principi només imitem, sense entendre del tot el que fem; els nostres passos són dispersos, irregulars, molt lents, sense compàs, i constantment seguim a la professora. Però a mesura que practiquem, el cos comença a entendre allò que la ment només memoritza, i ja no executem uns simples passos per imitació o memorització, sinó que expressem el que el nostre cos ha interioritzat, escoltem el compàs i som capaces d’introduir els peus seguint aquest. És en aquest moment quan el ritme, es converteix en una forma d’expressió.

També trobo important destacar la frontera que hi ha entre l’expertesa de la professora i la inexperiència de nosaltres com alumnes. El compàs que ella canta és una guia, però també és un repte, perquè passem per moments de por, vergonya, manca de confiança, etc. i ella ens convida a travessar aquests límits que nosaltres mateixes ens posem. Finalment, amb esforç i amb constància, acabem produint un so que al principi semblava impossible poder arribar a aconseguir.

Portant a terme aquest registre, he après que el so és una forma d’empoderament: quan aconseguim que els nostres peus sonin amb força i precisió, deixem de ser només aprenents i ens convertim en part activa d’una tradició viva com és el flamenc. Trenquem la diferència entre alumna i professora, perquè ara ja totes formem part del mateix so.

Enllaç:

https://drive.google.com/drive/folders/1uJEWWaZagTr9cC6otoQRcAvi_iJE0JZp

Debat1el “El procès d’aprenentatge del so del taconeig”

  1. Maria Neus Carles Roqué says:

    Hola Marta,

    La teva proposta és molt interessant i amb un potencial expressiu enorme. Has triat una temàtica —l’espai del flamenc com a lloc de transformació i d’aprenentatge compartit— que encaixa perfectament amb els conceptes de límit, frontera, diferència i alteritat. Es percep una reflexió profunda sobre el cos com a territori simbòlic i sobre com l’experiència artística pot generar connexió i trencar jerarquies, especialment en la relació alumna-professora que descrius amb tanta sensibilitat.

    Els teus textos són molt rics, amb una mirada crítica i poètica alhora, i els registres visuals i sonors que has presentat ajuden a entendre molt bé el teu procés. És especialment valuós com en el segon registre explores la frontera entre el soroll i la música, i com el ritme esdevé una metàfora del procés d’aprenentatge i empoderament.

    De cara als propers registres, t’animo a seguir experimentant amb altres llenguatges artístics, més enllà del vídeo i la fotografia —potser jugant amb el so, la veu, la paraula o altres formes visuals que et permetin ampliar la teva expressivitat. Seria també recomanable enregistrar els vídeos en format horitzontal, ja que et facilitarà molt el muntatge final i la visualització. Pel que fa al vídeo “La transformació” del primer registre, on hi ha una imatge estàtica, no he entès perquè has volgut fer un vídeo d’aquesta imatge sense so.

    Estàs fent una feina molt coherent i personal, amb una mirada que combina passió, consciència i anàlisi crítica. Continua en aquesta línia, perquè la teva manera d’entendre el flamenc com a espai de trobada i transformació és realment inspiradora.

    Espero que aquest comentari t’ajudi a continuar avançant i aprofundint en el teu projecte. Endavant!

    Neus

Publicat per

Registres 2

Publicat per

Registres 2

El barri de Bellvitge va ser construït entorn dels anys seixanta en resposta als moviments migratoris de mà d’obra que venien de la resta de comunitats autònomes en cerca d’una oportunitat de vida. Un barri molt característic pel que fa a les seves edificacions, blocs molt alts, alineats, amb habitatges funcionals, no gaire grans, per donar resposta als milers de famílies que venien a treballar a Catalunya. Aquest barri ha protagonitzat des dels seus inicis un fort moviment veïnal i…
El barri de Bellvitge va ser construït entorn dels anys seixanta en resposta als moviments migratoris de mà d’obra…

El barri de Bellvitge va ser construït entorn dels anys seixanta en resposta als moviments migratoris de mà d’obra que venien de la resta de comunitats autònomes en cerca d’una oportunitat de vida. Un barri molt característic pel que fa a les seves edificacions, blocs molt alts, alineats, amb habitatges funcionals, no gaire grans, per donar resposta als milers de famílies que venien a treballar a Catalunya.

Aquest barri ha protagonitzat des dels seus inicis un fort moviment veïnal i social per a la construcció de parcs, escoles i serveis públics, que en un primer moment no es van tenir en compte. Un barri on les carreteres, el camp i les vies del tren marcaven clarament les fronteres respecte del nucli de Barcelona ciutat.

Des de fa uns anys, es va construir un hotel de cinc estrelles en ple centre del barri de Bellvitge, estratègicament ubicat, precisament per ampliar l’oferta hotelera de Barcelona ciutat en determinats moments que quedava desbordada.

El contrast entre els edificis i l’hotel, amb la seva cúpula i el seu restaurant de luxe, mostra com els límits inclouen i exclouen, com a pocs metres de distància, aquests límits separen grups, persones, classes socials i cultures, tal com fa esment Kremer et al., (2018).

A més, les imatges, mostren una altra edificació, una ermita del segle. XI que contrasta radicalment amb les edificacions i l’hotel de luxe. Una ermita amb un valor patrimonial que va representar i representa un sentiment religiós i de pertinença a una comunitat.  El  contrast de cultures, ara present al barri de Bellvitge, es fa sentir amb un mural que caracteritza la plaça de la cultura i què formarà part d’un proper registre: “Esforç, acollida i lluita. Bellvitge és Bellvitge”, acord amb un barri culturalment divers.

Espero que us agradi!

Montserrat.

https://drive.google.com/drive/folders/1Sin1I7gcEIVmYgN74qj8XjJadGWWnAXs?usp=drive_link

Debat1el Registres 2

  1. Maria Neus Carles Roqué says:

    Hola Montserrat,

    Els teus registres mostren una mirada molt sensible i compromesa amb el context social i urbà del barri de Bellvitge, posant en relleu com els espais físics poden esdevenir fronteres socials, culturals i econòmiques. Has sabut vincular molt bé la teva observació quotidiana amb una lectura crítica del territori, connectant les transformacions urbanes amb la identitat i la memòria col·lectiva dels seus habitants. Aquesta mirada arrelada i reflexiva és un dels punts forts del teu treball.

    Tot i això, cal que a les entrades del Folio incorporis una reflexió més artística i processual. Explica com decideixes què registrar, amb quin llenguatge artístic decideixes fer-ho i per què  o quins elements busques per transmetre la idea de frontera o desigualtat, i com et situa personalment aquest exercici d’observació. Aquest tipus d’anàlisi ajudarà a entendre millor el teu procés de creació, no només el resultat final.

    Fins ara has treballat exclusivament amb fotografia; t’animo a explorar altres llenguatges artístics que puguin aportar noves dimensions al teu discurs. El vídeo, la poesia, el dibuix, els registres sonors, per exemple, et poden permetre reflexionar artísticament i donar més profunditat al teu treball. 

    Revisa també la configuració de privacitat de la teva entrada del primer registre, ja que no és visible des de l’Àgora dels Folios. Assegura’t que els companys i el professorat puguin accedir-hi per compartir-hi comentaris i mirades diverses.

    Espero que aquest comentari t’ajudi a continuar avançant i aprofundint en el teu projecte. Endavant!

    Neus

Publicat per

Registre 2

Publicat per

Registre 2

En aquest registre audiovisual nocturn, el meu objectiu ha estat observar i analitzar l’entorn proper amb un enfocament crític i reflexiu. El vídeo mostra un passeig amb el meu gos per un barri turístic, on es perceben elements característics com alguns cotxes de lloguer i carrers tranquils, indicatius del final de la temporada turística. Tot i la presència d’elements que podrien suggerir activitat i moviment, l’ambient és pausat, cosa que permet centrar-se en els detalls visuals que habitualment passen desapercebuts.…
En aquest registre audiovisual nocturn, el meu objectiu ha estat observar i analitzar l’entorn proper amb un enfocament crític…

En aquest registre audiovisual nocturn, el meu objectiu ha estat observar i analitzar l’entorn proper amb un enfocament crític i reflexiu. El vídeo mostra un passeig amb el meu gos per un barri turístic, on es perceben elements característics com alguns cotxes de lloguer i carrers tranquils, indicatius del final de la temporada turística. Tot i la presència d’elements que podrien suggerir activitat i moviment, l’ambient és pausat, cosa que permet centrar-se en els detalls visuals que habitualment passen desapercebuts.

Des d’una mirada educativa, aquest registre ofereix oportunitats per explorar com l’entorn físic i social pot ser un recurs per a l’educació artística a primària. L’observació atenta de l’espai urbà —arquitectura, il·luminació, mobiliari urbà i senyals de presència humana— pot estimular la capacitat dels infants per fixar-se en detalls visuals, desenvolupant la seva percepció i sensibilitat estètica. La tranquil·litat del barri facilita l’anàlisi dels contrastos entre espais més densos i més buits, afavorint la reflexió sobre com l’entorn influeix en la nostra experiència i en la construcció de significats artístics.

Aquest registre visual mostra com els límits i fronteres es manifesten en elements tangibles, com ara barreres físiques, delimitacions dels carrers i organització de l’espai, i en elements intangibles, com la sensació de calma i ordre. La presència d’alteritat i diferència es pot explorar en la coexistència de la vida quotidiana local i el turisme, encara que sigui en moments de baixa activitat. Aquesta reflexió crítica permet als infants aprendre a veure més enllà del que és immediat, identificant detalls i relacions espacials que normalment passen desapercebuts.

En termes de llenguatge artístic, el vídeo s’aprofita de la composició visual: la il·luminació nocturna, els angles de càmera i els moviments del passeig creen una narrativa implícita sobre la vida urbana i les seves dinàmiques. Això pot inspirar activitats a primària com dibuixar l’entorn, representar-lo amb materials diferents o crear històries a partir de l’observació directa, fomentant la creativitat i la reflexió crítica dels alumnes.

En conclusió, aquest registre nocturn evidencia com la pràctica reflexiva i l’observació crítica del propi entorn poden enriquir l’educació artística a primària. Permet comprendre com els espais quotidians poden convertir-se en fonts d’inspiració, com identificar detalls que normalment passen desapercebuts i com utilitzar els llenguatges visuals per expressar experiències personals. El valor principal del registre no resideix en la perfecció tècnica del vídeo, sinó en el procés d’aprenentatge, l’anàlisi crítica de l’entorn i la capacitat de transformar l’observació en creació artística.

 

Debat1el Registre 2

  1. Maria Neus Carles Roqué says:

    Hola Marta,

    He revisat els teus dos registres i es veu que hi ha una idea de base interessant —el passeig nocturn com a moment d’observació de l’entorn—, però el treball encara necessita més implicació personal i concreció. Les justificacions que has escrit al Folio són correctes formalment, però resulten força generals i costen de relacionar amb el teu procés real d’experimentació. Cal que els textos expliquin millor què observes, per què ho tries i com ho vius tu, no tant des d’un llenguatge teòric o distant.

    Has optat només pel format vídeo, i això limita una mica el potencial expressiu del projecte. Et recomano que provis d’incorporar altres llenguatges —fotografia, àudio o text breu— per donar més matisos a la teva mirada. També seria important que els vídeos fossin horitzontals, ja que així et serà molt més fàcil treballar amb el material de cara al multiregistre final.

    Pel que fa al so, el segon vídeo no en té. Si és una decisió intencionada, explica-ho, però si no ho és, et suggeriria afegir l’ambient sonor, ja que pot ajudar molt a transmetre l’atmosfera que descrius en el text.

    Finalment, vigila bé què vols mostrar: entenc que el gos és el fil conductor del projecte, però en les imatges gairebé només se’l veu a ell, i el context —que sembla ser l’objecte principal d’anàlisi— queda en segon terme. Pensa com pots utilitzar la seva presència com a element que introdueix o acompanya la mirada, però sense que eclipsi el teu entorn.

    En conjunt, tens un punt de partida amb sentit, però cal que el desenvolupis amb una mirada més propera, que realment sorgeixi de la teva experiència i observació directa.

    Espero que aquest comentari t’ajudi a continuar avançant i aprofundint en el teu projecte. Endavant!

    Neus

Publicat per

Registre 2: La Música Com a Pont i Com a Manca

Publicat per

Registre 2: La Música Com a Pont i Com a Manca

Després d’explorar el concepte de frontera física amb les fotografies de les ruïnes, aquest segon registre utilitza el format audiovisual per aprofundir en la diferència i l’alteritat des del món del so. El vídeo, titulat “La música sempre ha estat present”, registra diversos instruments i aparells de reproducció musical. He observat que la música i els seus suports són una bona manera d’analitzar la desigualtat en l’accés a la cultura. L’orgue de grans dimensions de l’església representa l’alteritat del passat,…
Després d’explorar el concepte de frontera física amb les fotografies de les ruïnes, aquest segon registre utilitza el format…

Després d’explorar el concepte de frontera física amb les fotografies de les ruïnes, aquest segon registre utilitza el format audiovisual per aprofundir en la diferència i l’alteritat des del món del so. El vídeo, titulat “La música sempre ha estat present”, registra diversos instruments i aparells de reproducció musical.

He observat que la música i els seus suports són una bona manera d’analitzar la desigualtat en l’accés a la cultura. L’orgue de grans dimensions de l’església representa l’alteritat del passat, una forma d’accés a la música vinculada a una institució, l’església, i a un espai físicament limitat o, en el cas del poble abandonat, directament perdut.

En canvi, la ràdio antiga de fusta i la dels anys 70 mostren com la tecnologia va trencar aquesta frontera geogràfica. Aquests aparells van permetre que la música arribés a les cases més aïllades, democratitzant el so i fent que la cultura fos present fins i tot a les zones rurals que ara pateixen despoblació. Aquesta diferència en l’accés als mitjans culturals és un exemple de com la posició de privilegi, viure a la ciutat amb accés a concerts o al camp amb una simple ràdio, fa que les relacions no siguin horitzontals.

El que considerem una simple presència, la música, també pot ser un element de desigualtat. El contrast entre la grandesa de l’orgue i la senzillesa de la ràdio marca un límit entre les diferents formes de viure i experimentar la cultura.

La música de fons no només il·lustre les imatges, sinó que actua com el so de l’altre (aquells que ja no hi són), connectant visualment i sonorament aquest registre amb el silenci de les ruïnes del primer lliurament.

La Música Sempre ha estat Present

Debat1el Registre 2: La Música Com a Pont i Com a Manca

  1. Maria Neus Carles Roqué says:

    Hola Cris,

    La teva proposta parteix d’una observació molt interessant i personal: la despoblació com a frontera física, social i simbòlica. En el primer registre aconsegueixes transmetre molt bé aquesta idea, no només per la tria de l’espai —el poble abandonat d’Escarlà—, sinó per com en parles. La justificació és clara, reflexiva i ben articulada; expliques les decisions visuals, els símbols que hi intervenen i fins i tot les dificultats del procés, cosa que dona solidesa al treball. A més, les fotografies tenen una bona qualitat i mostren sensibilitat en la mirada i en la composició.

    Pel que fa al segon registre, tot i que la idea de treballar la frontera des del món del so és suggeridora, el resultat queda una mica desconnectat de la intenció que expliques. Si vols explorar la diferència i l’alteritat a través del so, seria important que aquesta diferència es pogués percebre realment en el vídeo. Ara mateix, la música que hi has incorporat no dialoga amb les imatges, i això fa que el conjunt no acabi de funcionar com a peça audiovisual. També és molt breu (uns 23 segons), i només hi apareixen quatre imatges fixes; podries aprofitar el format vídeo per generar més continuïtat o ritme visual. Et recomano reflexionar sobre quin llenguatge artístic s’ajusta millor al que vols explorar. 

    Recorda que és imprescindible citar tot el material que no sigui propi. Si la música que has utilitzat prové d’un banc de sons, encara que sigui gratuït, cal especificar-ne la font i l’autor. En cas que la peça sonora s’hagi generat amb alguna aplicació d’intel·ligència artificial, també s’ha d’indicar clarament quin recurs s’ha fet servir i com s’ha produït. Aquesta transparència és fonamental per reconèixer la procedència del material i garantir la coherència i l’autoria del treball.

    Espero que aquest comentari t’ajudi a continuar avançant i aprofundint en el teu projecte. Endavant!

    Neus

Publicat per

Registre 1

Publicat per

Registre 1

Aquesta primera setmana he observat moltes coses, però el que més m’ha cridat l’atenció ha estat la lluna. Sempre hi és, encara que de vegades no la puguem veure. Recordo que, quan era petita i sortia amb els meus pares a passejar de nit, ja fos caminant o en cotxe, sempre pensava que la lluna em perseguia. Em preguntava: “Com és possible que una cosa tan gran em vulgui seguir a mi?”. Amb els anys va arribar un moment trist…
Aquesta primera setmana he observat moltes coses, però el que més m’ha cridat l’atenció ha estat la lluna. Sempre…

Aquesta primera setmana he observat moltes coses, però el que més m’ha cridat l’atenció ha estat la lluna. Sempre hi és, encara que de vegades no la puguem veure. Recordo que, quan era petita i sortia amb els meus pares a passejar de nit, ja fos caminant o en cotxe, sempre pensava que la lluna em perseguia. Em preguntava: “Com és possible que una cosa tan gran em vulgui seguir a mi?”.

Amb els anys va arribar un moment trist per a la meva família: la meva àvia va morir. Jo tenia dotze anys, i quan en tenia quinze vaig decidir fer-me un tatuatge d’una lluna, una estrella i la mar. Tot i que no m’agrada gaire anar a la platja per la sorra, les roques i els animals, el so de la mar i la presència de la lluna sempre m’han donat pau. Per a mi, aquell tatuatge simbolitza que la meva àvia continua acompanyant-me. Des dels setze anys, ja no només la porto al cor i a la memòria, sinó que la duc amb mi a tot arreu.

Des d’aleshores, cada vegada que observo la lluna descobreixo nous detalls. He après que les estrelles brillen més quan ens allunyem de les llums artificials, que la lluna també es pot veure de dia, i que el seu cicle mai s’atura: de nova a creixent, plena i minvant, torna a començar una vegada i una altra. Aquest moviment constant em recorda la vida mateixa, que també avança sense pausa.

Així mateix, el meu inici va ser un dijous i, des de llavors, les hores, els dies i les setmanes no han deixat de passar. Igual que la lluna, la vida té moments de llum i moments de foscor, però tots formen part del mateix procés. La lluna, amb els seus canvis, m’ensenya que cada etapa té la seva bellesa i que, com ella, podem brillar d’una manera diferent cada dia.

https://drive.google.com/drive/folders/1mOvKPlW2sZMOqOTkMky7MTO7dcOV7lBT?usp=drive_link (més…)

Debat0el Registre 1

No hi ha comentaris.

Publicat per

L’eco del que no soc

Publicat per

L’eco del que no soc

Exploració del món; els objectes, les persones, jo… Ens veiem irreals, fals. Tot sembla formar part d’un escenari equilibrat, però buit, com si visquéssim dins una cúpula invisible. Vigilada. Controlada. El temps no avança, tot i que avança massa ràpid per notar-ho. No reconec les meves mans, el meu cos, semblo espectadora de les meves decisions. A través de la finestra observo un carrer amb poca activitat; la nit em mostra reflexos. Seran “glitchs”? El fanal no es mou, veritat?…
Exploració del món; els objectes, les persones, jo… Ens veiem irreals, fals. Tot sembla formar part d’un escenari equilibrat,…

Exploració del món; els objectes, les persones, jo… Ens veiem irreals, fals. Tot sembla formar part d’un escenari equilibrat, però buit, com si visquéssim dins una cúpula invisible. Vigilada. Controlada. El temps no avança, tot i que avança massa ràpid per notar-ho. No reconec les meves mans, el meu cos, semblo espectadora de les meves decisions.

A través de la finestra observo un carrer amb poca activitat; la nit em mostra reflexos. Seran “glitchs”? El fanal no es mou, veritat? Per un segon pensava que es podia moure. Recordo dues persones a la cafeteria, què fan soles?

Durant la creació d’aquesta primera part he après a reflectir els detalls que la meva ment veu diàriament, i he pogut transmetre la meva percepció, com em fa sentir. La dificultat més gran ha estat la manca de medis per portar-ho a cap, trobar pàgines per editar el vídeo i trobar música que s’adeqüés al que jo volia. Aquesta idea m’està agradant molt.

L’anàlisi que he portat a cap s’ha basat en l’observació de l’entorn i l’anàlisi de la meva pròpia percepció del cos i la identitat, com a part del meu entorn social i físic. He combinat registres visuals amb música per reflectir la despersonalització, des de la fredor.

Enllaç del vídeo: https://drive.google.com/drive/folders/1e3gvz73dh80gWHLNtcRYam3I_OWni4zv?usp=drive_link

Debat1el L’eco del que no soc

  1. Maria Neus Carles Roqué says:

    Hola Mireia,

    Els teus registres mostren una mirada molt introspectiva i sensible, amb una clara voluntat d’explorar la relació entre percepció, identitat i entorn. El primer registre destaca especialment per la seva potència conceptual i estètica: aconsegueixes crear una atmosfera inquietant i poètica alhora, on el vídeo i la música es combinen per transmetre la desconnexió i la despersonalització que descrius. Aquesta manera de mirar el món des de dins, amb una atenció al detall i una sensibilitat per l’estranyesa del quotidià, és un dels punts més forts del teu treball.

    Tot i això, és imprescindible que referenciïs tot el material que no sigui propi, especialment la música que acompanya el vídeo. Encara que provingui d’un banc de sons gratuït o d’una plataforma oberta, cal citar-ne l’origen, i si l’has generada amb una aplicació d’intel·ligència artificial, també s’ha d’indicar. Aquesta transparència forma part del procés artístic i és essencial per mantenir la coherència i la integritat del projecte.

    Pel que fa al segon registre, les fotografies no acaben de transmetre amb força allò que expliques al text. Potser et podria ajudar explorar un altre llenguatge artístic —com el dibuix, el collage, el vídeo o fins i tot un registre sonor o poètic— que permeti expressar millor aquesta sensació de buit i distància. També podries treballar més l’edició o el tractament visual de les imatges per reforçar el missatge emocional que vols comunicar.

    El segon registre no és accessible des de l’Àgora dels Folios, potser la tens amb la visibilitat configurada com a privada. Revisa-ho per tal que tothom la pugui consultar.

    Espero que aquest comentari t’ajudi a continuar avançant i aprofundint en el teu projecte. Endavant!

    Neus