El mapa que presento es basa en un collage de fotografies pròpies que formen part de la meva relació actual amb l’art. He escollit la fotografia com a disciplina central perquè és la manera que tinc d’aturar el temps, observar el que m’envolta i guardar moments que tenen significat per a mi.

Les imatges seleccionades tenen en comú el mar, però cadascuna expressa una mirada diferent. La primera fotografia romantitza l’atardecer, mostrant la calma i la sensació de pausa que trobo quan contemplo el paisatge. La segona reflecteix el mar blau de Menorca en contrast amb la blancor de les construccions de Binibeca, un espai que em transmet llum, identitat i memòria.

El meu primer “solo trip” un record en imatges i sons

Avui m’agradaria parlar del meu primer viatge tota sola. Va ser fa poc i vaig escollir Ámsterdam. Sempre havia tingut ganes d’anar-hi, però no coincidia amb ningú i vaig decidir anar sola. Quan caminant sola per carrers desconeguts estàs més alerta, i també et fixes en coses que potser xerrant amb la teva amiga no ho haguessis fet. Per exemple, el silenci d’un poble pesquer en temporada no turística. El color de les cases amb un cel negre de fons. La bellesa d’una foto típica de postal, sense que hi hagi cap persona posant. O per exemple anar caminant i trobar-te el xivarri d’una festa holandesa. M’agrada saber que aquests records només els he viscut jo i són meus.

Des de ben petita he estat rodejada d’art. Des del meu avi tocant la guitarra als sopars familiars fins a la meva germana gran tacada de pintura ensenyant-me la seva nova obra. Sempre he tingut clar que volia estar sobre un escenari i formar-me en teatre musical, gaudint dels teatres, la música en directe i l’actuació ha sigut el meu pa de cada dia. A més de formació una passió. Quan vaig descobrir que podia compaginar la música amb l’ensenyament, dues de les meves vocacions, vaig trobar el meu camí professional. Veure als més petits colpejant instruments de percussió fins a una alumna antiga arribar a una nota molt alta. A part de gaudir del meu temps lliure visitant museus. Crec que hi ha tantes possibilitats de trobar art a tot arreu que mai et pots avorrir d’ell.

Quan penso en la meva escolaritat, no recordo tant les fórmules de matemàtiques ni les dates dels reis gots, sinó els colors, les cançons i les hores en què podia crear sense por d’equivocar-me. L’educació artística, en totes les seves formes, ha estat com un fil invisible que ha anat unint etapes de la meva vida. Un espai on, més que aprendre, he après a mirar, a escoltar i a sentir.

Tot va començar a infantil, quan la pintura amb els dits era gairebé una matèria obligatòria. Recordo aquella sensació de taules plenes de pots de colors, fulls gegants i un silenci que només trencava el fregadís dels pinzells. La mestra ens deia que “no cal fer-ho perfecte”, però jo ja intentava dibuixar cares, cases i gats amb més detall del que podia. Encara que no ho sabés llavors, aquell era el meu primer contacte amb el que després entendria com a expressió visual.

Més endavant, a primària, les classes d’arts plàstiques eren una mena de respir dins de la rutina. M’agradava com la mestra, la Carme, ens feia parlar del que havíem fet: per què havíem triat aquell color, què volíem expressar. Jo sempre acabava parlant massa, però ella deia que “l’art és també explicar-se”. Fins i tot ens feia sortir al pati per observar la llum, les ombres i els colors de les fulles. Va ser aleshores quan vaig començar a mirar el món amb ulls de pintora, encara que jo no ho sabés.

La música va aparèixer a la meva vida gairebé al mateix temps que els colors. A primària, les flautes dolces i els cançoners escolars eren omnipresents. Però més enllà de les notes que costava encertar, hi havia alguna cosa màgica en el fet que tots toquessin junts, que l’escola sencera vibrés amb el mateix ritme. Encara recordo un festival de fi de curs on vam tocar “Imagine” de John Lennon amb flautes i percussió de tambors de plàstic. No sonava gens bé, però vam sentir que estàvem fent música de veritat.

A casa, la meva mare sempre posava música clàssica o jazz mentre cuinava. Jo la mirava de reüll i intentava seguir el ritme amb els dits a la taula. Aquella curiositat em va portar, anys més tard, a demanar classes de guitarra al centre cívic del barri. El primer dia, el professor em va dir: “No cal que toquis perfecte; toca amb ànima”. I així vaig aprendre que la música no és tècnica, sinó emoció.

A secundària les coses van canviar. Les classes d’art plàstic ja no eren tan lliures. Ens demanaven dibuixos més acadèmics: bodegons, retrats, perspectives. Al principi m’avorrien, però després vaig entendre que també hi havia art en la disciplina, que aprendre les regles era la millor manera de trencar-les després. Recordo especialment un projecte de quart d’ESO on vam haver de crear una obra inspirada en un sentiment. Jo vaig triar “la calma”. Vaig pintar un mar blau amb una petita barca al centre. Quan la professora el va veure, em va dir: “No hi ha res més difícil que transmetre calma. Ho has aconseguit”. Aquella frase es va quedar gravada dins meu. Va ser la primera vegada que algú validava el que jo sentia a través d’un quadre.

Pel que fa a la música, a secundària la cosa va anar per altres camins. El professor ens feia escoltar des de Mozart fins a Coldplay, i tot i que alguns companys es queixaven, jo ho trobava fascinant. Vam fer un projecte on havíem de compondre una petita peça amb instruments reciclats. El meu grup va fer servir ampolles d’aigua i una vella caixa de sabates. Vam riure molt, però el resultat no era dolent. Vam entendre que la música no depèn de l’instrument, sinó de la creativitat.

Paradoxalment, gran part de la meva educació artística no va passar a l’escola. Va passar als marges, fora d’horari, allà on la curiositat i la passió et porten sense que ningú t’ho obligui. Amb catorze anys vaig començar a sortir amb una amiga que feia fotografia. Em va ensenyar a mirar el món a través de la càmera, a buscar la llum, les textures, els detalls. Vam fer un blog on penjaven les nostres fotos i ens inventàvem històries darrere de cada imatge. Era una mena d’exercici literari i visual a la vegada. A poc a poc vaig entendre que l’art no és només una assignatura: és una manera de mirar la vida.

També vaig començar a anar a concerts petits, primer de grups locals i després de bandes més conegudes. Recordo el meu primer concert de rap, en una sala petita del barri. L’energia, les paraules i el ritme van ser una revelació. Allò també era art, potser no tan refinat com una simfonia, però igual de potent. Vaig comprendre que la cultura musical no només s’aprèn: es viu.

Quan vaig arribar al batxillerat, vaig haver de triar. Em deien que era millor fer un itinerari més pràctic, però jo vaig insistir a seguir el camí artístic. Volia continuar explorant aquest univers on tot és possible. A classe d’arts visuals vam treballar amb tècniques noves: collage, fotografia digital, instal·lacions. Em fascinava veure com cada alumne expressava una part diferent de si mateix. Allà no hi havia res correcte o incorrecte, només autenticitat.

A música, el nostre professor,un apassionat de la guitarra elèctrica,ens va fer descobrir el jazz, el blues i el heavy metal. Ens explicava que la música no és només escoltar, és comprendre el silenci entre les notes. I tenia raó. Aquell any vam organitzar un petit concert de fi de curs. Jo vaig tocar la guitarra i, tot i els nervis, vaig sentir una connexió estranya però intensa amb el públic. Era com si durant aquells minuts tot tingués sentit.

Amb el temps vaig entendre que l’educació artística no serveix només per aprendre a dibuixar o tocar, sinó per aprendre a pensar d’una altra manera. L’art t’ensenya a observar, a fer preguntes, a equivocar-te i tornar a començar. La música t’ensenya escolta, ritme, col·laboració i sensibilitat. He conegut professors que ensenyaven art com si fos una ciència exacta i d’altres que ho feien com si fos una aventura emocional. Tots, d’una manera o altra, van deixar empremta. Perquè l’art no s’imposa: es contagia.

Ara, quan miro enrere, veig que cada etapa, cada cançó i cada traç m’han ajudat a construir la meva manera d’entendre el món. L’educació artística m’ha donat molt més que habilitats: m’ha donat una veu. Una veu que potser no canta com un professional ni pinta com un geni, però que és meva, honesta i viva.

Encara avui, quan agafo un pinzell o una guitarra, torno a sentir aquella llibertat de la infància. Potser ja no pinto amb els dits ni toco “Imagine” amb una flauta desafinada, però dins meu encara hi ha aquella mateixa curiositat, aquella mateixa emoció de descobrir què puc crear. L’educació artística m’ha ensenyat que no cal fer art per ser artista. N’hi ha prou amb mirar el món amb curiositat, amb voler entendre’l, amb deixar-se tocar per la bellesa o pel soroll. Perquè, al cap i a la fi, l’art no és una assignatura, sinó una manera de viure.

Hola a tothom! 
Us presento el meu mapa de pràctiques culturals i artístiques

Aquí hi trobareu tot allò que em mou: des de tardes plenes de pintura i música fins a nits de concerts de rap o sessions de cinema que em fan pensar més del compte.

Pintar em serveix per desconnectar del soroll del món (i embrutar-me una mica les mans, tot sigui dit).
La guitarra és el meu psicòleg amb cordes, i el teatre o el cinema són com viatges emocionals low cost: no surts del seient, però tornes sent una altra persona.

Amb aquest mapa no només vull ensenyar què faig, sinó com cada experiència cultural em transforma una mica. Perquè al final, la cultura no és només allò que m’agrada veure o escoltar que és tot allò que em fa sentir viu, curiós i una mica més humà.

Bona nit companys,

Presento el meu mapeig. He volgut plasmar i expressar amb paraules el que sento amb cadascuna de les pràctiques culturals i artístiques amb les quals estic relacionada. Al mig podreu observar-me representada amb un avatar.

Ho poso en dos formats diferents perquè us sigui més còmode visualitzar-ho.

Des de molt petita, l’art ha format part de tot allò que faig i que sóc. No recordo cap etapa de la meva vida en què no hagi sentit la necessitat de crear, moure’m o expressar-me. Mentre altres infants jugaven amb nines o joguines, jo preferia el paper, les tisores, els retoladors i les pintures. Passava hores dibuixant, retallant i imaginant nous projectes. Aquella curiositat i ganes d’explorar amb les mans van ser el meu primer contacte amb el món artístic, molt abans de ser conscient del que significava l’art. Amb els anys, aquestes inquietuds es van anar transformant en diferents formes d’expressió com la dansa, el teatre i la música, tres camins que m’han acompanyat i ajudat a construir la meva identitat. Cada experiència artística ha estat una font d’aprenentatge, emoció i autodescobriment, i m’ha ajudat a entendre qui sóc i com vull comunicar-me amb el món.

La dansa ha estat sempre la meva manera més natural de comunicar-me. De petita m’agradava ballar lliurement a casa, inventant moviments sense cap pauta. Ballar era, per mi, una manera d’expressar sentiments que no sabia posar en paraules. A sisè de primària vaig començar a formar-me en una escola de dansa moderna, on vaig descobrir la tècnica, la disciplina i el treball en equip. Aquell espai es va convertir en una segona casa per a mi; passava hores assajant, preparant coreografies i compartint moments amb companyes que vivien la mateixa passió. Amb el temps vaig entendre que el moviment pot transmetre emocions tan profundes com la veu o la mirada. Ballar em va ensenyar a confiar en el meu cos, a expressar-me sense por i a valorar la diversitat d’expressions. També em va inculcar valors essencials com la constància, l’esforç i la cooperació. Quan ballo, sento que tot el que em preocupa desapareix per uns instants i només existeix el moviment, el ritme i la connexió amb el que sento. És una sensació de llibertat i plenitud que poques coses em proporcionen.

Amb els anys, la dansa també m’ha ensenyat que l’art pot ser una eina poderosa de comunicació i transformació. He participat en projectes on el moviment servia per expressar emocions col·lectives, per denunciar injustícies o simplement per celebrar la vida. Aquesta dimensió social de la dansa m’ha fet comprendre que l’art no és només un acte individual, sinó també una experiència compartida que pot unir persones molt diferents a través d’un llenguatge comú.

El teatre va aparèixer més endavant com una nova via per canalitzar la creativitat. A través de la interpretació vaig aprendre a posar-me en la pell dels altres, a comunicar emocions i a entendre perspectives diferents. Recordo la intensitat dels assajos, els nervis abans de sortir a escena i la satisfacció d’haver-me superat. El teatre em va ajudar a treballar la veu, el gest i la presència corporal, però sobretot em va donar confiança i seguretat. Tot i que amb el temps vaig haver de deixar-lo per motius d’estudi, va deixar una empremta profunda: vaig comprendre que les arts escèniques no són només entreteniment, sinó una manera poderosa de comunicar, educar i connectar amb les persones.

En el teatre vaig descobrir el valor del treball col·lectiu i la importància de l’escolta. Cada obra era un petit univers que només podia existir gràcies a la col·laboració i la confiança entre els actors. Aprendre a dependre dels altres, a improvisar i a adaptar-me a situacions noves em va preparar per moltes altres experiències vitals. També vaig entendre que la vulnerabilitat pot ser una fortalesa: quan et mostres tal com ets davant del públic, sense màscares, és quan realment connectes amb els altres.

La música, per la seva banda, ha estat sempre present en la meva vida com un espai d’intimitat i d’inspiració. De jove vaig aprendre a tocar la guitarra i el piano, i tot i no fer-ho de manera professional, aquests instruments s’han convertit en un refugi emocional. Quan toco, sento que entro en un espai propi on tot flueix. La música em connecta amb records i emocions que sovint no sé expressar amb paraules, m’ajuda a concentrar-me i a relaxar-me. M’agrada combinar-la amb altres formes artístiques, com la dansa o el dibuix, deixant que un art inspiri l’altre. Per a mi, la música és una forma de comunicació universal capaç d’unir persones molt diferents i, per això, considero que és també una eina educativa fonamental. A més, he comprovat que la música pot transformar l’ambient d’un espai, estimular la creativitat i fins i tot millorar l’estat d’ànim.

La creativitat ha estat una companya constant des de la infància. Mentre altres infants preferien joguines convencionals, jo buscava materials per crear, dibuixar o inventar coses noves. Aquella inclinació natural per les manualitats em va ensenyar la paciència, la concentració i la importància de mirar el món des d’una perspectiva pròpia. Ara, amb perspectiva, entenc que aquells moments van ser la meva primera educació artística informal. Sense adonar-me’n, estava aprenent valors, habilitats i sensibilitat estètica a través del joc creatiu i de l’experimentació lliure. Aquell aprenentatge espontani m’ha fet entendre que la creativitat no necessita grans recursos, només espais i temps per florir.

Durant la meva escolaritat, l’educació artística formal sovint va tenir un paper secundari. Les hores dedicades a la música o a les arts plàstiques eren poques i les activitats massa pautades. Tot i això, sempre hi vaig trobar una manera per explorar i expressar-me. Fora de l’aula, en canvi, vaig descobrir que l’art podia ser llibertat, emoció i descobriment personal. Les experiències viscudes en tallers, dansa i teatre m’han ensenyat molt més sobre mi mateixa que moltes altres assignatures. Aquesta diferència entre l’art “acadèmic” i l’art “viscut” m’ha fet entendre la importància de donar més espai a la creació lliure, a la imaginació i a l’expressió personal dins del sistema educatiu. Crec fermament que l’art no hauria de ser vist com un complement, sinó com un pilar essencial de l’aprenentatge integral.

Ara que em formo per ser mestra, comprenc que totes aquestes experiències han estat fonamentals per configurar la meva visió de l’educació. Per mi, l’art no és només una matèria: és una manera d’aprendre i de comunicar-se amb el món. Vull que els meus futurs alumnes trobin a l’aula el que jo vaig trobar en les meves vivències artístiques: llibertat per expressar-se, espai per equivocar-se i emoció per aprendre. L’art ensenya valors essencials com la cooperació, la sensibilitat, la paciència i la confiança en un mateix. El meu objectiu com a docent és crear un entorn on cada infant pugui descobrir la seva pròpia creativitat i desenvolupar una mirada curiosa, crítica i sensible cap al món.

Com a futura mestra, m’agradaria incorporar l’art com a eix transversal a totes les àrees. Per exemple, treballar la música i el ritme per aprendre llengua, o utilitzar la dramatització per comprendre millor la història i les emocions dels personatges. Crec que l’aprenentatge és molt més profund quan s’activa la part emocional i sensorial de l’infant. L’art permet aprendre fent, experimentant, creant, i això genera records més duradors i significatius. A més, pot ser una eina d’inclusió molt poderosa: tots els infants, independentment del seu nivell o les seves habilitats, poden trobar una manera d’expressar-se a través de l’art.

Mirant enrere, veig com totes aquestes experiències, dibuixar, ballar, interpretar o fer música, han configurat la meva identitat personal i professional. L’art m’ha ajudat a entendre’m, a comunicar-me i a connectar amb els altres, i per això vull que sigui també un pilar central en la meva manera d’ensenyar. Educar a través de l’art és educar des de l’emoció, la llibertat i la bellesa. És oferir als infants la possibilitat de descobrir-se i de créixer com a persones creatives, sensibles i reflexives.

En definitiva, l’art és el fil conductor de la meva vida, una manera de mirar el món amb curiositat, de donar sentit a les experiències i de transmetre valors que van més enllà del color, el so o el moviment. He après que l’art no és només allò que es veu, sinó tot allò que et transforma mentre el vius. Per això, la meva vocació com a mestra i com a persona està profundament lligada a aquesta manera d’entendre el món: des de la sensibilitat, la creativitat i la connexió humana que només l’art pot oferir.

Bona nit,

Amb moltes ganes de compartir amb vosaltres el meu relat.

Espero que us faci entendre la meva trajèctoria i estic segura que molts de vosaltres us sentireu identificats.

Hola a tots i totes!

A continuació veureu un “mapa” visual on s’aprecia quin és el meu camí actual sobre les disciplines artístiques. No soc molt recurrent i no li he fet massa cas al llarg de la meva vida al meu sentit artístic, però us mostro com de vegades vull reflectir coses que no em deixen veure. A més, com a públic, solc recorre a la música. La que més m’agrada es la Rosalia. Aqui podeu veure una cançó que em fa recordar el meu germà, qui fa anys que no veig.

Referències

ROSALÍA (2022, 18 de març). ROSALÍA – G3 N15 (Official Audio) [vídeo en línia]. Youtube. Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=XlNtBPvPUTM&list=RDXlNtBPvPUTM&start_radio=1