Aquest vídeo neix d’un contrast que he viscut en primera persona: el pas de viure a Barcelona a viure al camp. No és només un canvi de localització, sinó un canvi de ritme, de mirada i de manera d’habitar el món.

A la ciutat, el temps corre de pressa, l’espai s’estreny i el silenci gairebé no existeix. Vivim molt a prop els uns dels altres, però això no sempre vol dir sentir-nos acompanyats. L’urbanisme ens marca: ens fa caminar de pressa, no mirar el cel i reservar-nos la calma com si fos un luxe. Els límits que construïm no són neutres: expulsen vides que no encaixen en el nostre model de ciutat.

En canvi, al bosc, hi ha una quietud aparent que et permet respirar. És una vida que no crida, que, però que s’imposa.

Viure al camp m’ha donat una cosa que a la ciutat no tenia: espai. Espai mental, emocional i creatiu. Allà em sentia accelerada, desconnectada de mi mateixa. Aquí, la natura em regula, posa límits diferents, com que les activitats van marcades pel sol, la nit i el clima. M’ofereix el silenci necessari perquè pugui imaginar, observar i cantar, com en el vídeo.

Aquest vídeo no pretén idealitzar cap entorn, tot i que ho fa, però per fer visible com m’ha condicionat a mi, a la meva manera de sentir, de viure i de ser.

Però sóc conscient, que tot funciona per contrast. Si aquest vídeo l’hagués fet algú que desitgés sortir del món rural i viure en una gran ciutat, la història canviaria.

Link al vídeo