Aquest multiregristre final neix de la meva experiència personal amb el flamenc i del procés d’observació i reflexió que he anat fent al llarg de tots els registres presentats a l’activitat 3. No he volgut fer un recull cronològic dels registres realitzats, sinó una reelaboració crítica que mostra el meu procés d’aprenentatge i transformació al llarg de l’activitat. A través d’imatges, sons i veu en off, he volgut explicar com el flamenc forma part del meu dia a dia i com, a partir d’aquesta pràctica artística, he pogut pensar els conceptes de límit, frontera, diferència i alteritat des d’un lloc proper.

El vídeo comença amb un espai buit i unes sabates soles. Aquest inici representa un moment de pausa, de silenci, abans que passi res. Per a mi, aquest buit és una frontera clara: encara no estic ballant, però tot està a punt de començar. A continuació apareixo mirant-me al mirall amb roba de carrer, mostrant el meu jo quotidià, abans de transformar-me. Aquest moment em fa pensar en com el cos pot canviar segons el context i com, a vegades, necessitem travessar certs límits per expressar-nos.

El moment d’obrir el calaix, buscar les sabates i els complements és molt significatiu per a mi. No és només preparar roba, sinó decidir entrar en un altre estat. Aquest gest senzill es converteix en una frontera simbòlica entre la vida quotidiana i el flamenc. Quan em cordo les sabates i em miro al mirall amb la roba de flamenc posada, sento que el cos ja està preparat per expressar-se d’una altra manera.

Les escenes ballant a l’aula mostren el procés d’aprenentatge, amb tot el que comporta: repetir, equivocar-se, insistir. Aquí és on apareix clarament la diferència entre cossos i ritmes. No totes aprenem igual ni al mateix temps, però el compàs ens ajuda a trobar un espai compartit. He entès que la diferència no és un problema, sinó una part natural del procés col·lectiu.

El flamenc també surt de l’aula i entra a casa meva. Ballar en un espai íntim m’ha fet veure que aquest art no necessita sempre un escenari. Forma part de mi i apareix quan el cos ho necessita. El diploma del curs simbolitza el reconeixement d’un camí recorregut, però també m’ha fet pensar que l’aprenentatge real no es pot resumir en un paper.

El muntatge finalitza de manera circular tornant al silenci i tancant el calaix. Guardar les sabates no significa acabar, sinó integrar tot el que s’ha viscut. El flamenc no desapareix, sinó que queda incorporat al cos. Aquest projecte m’ha ajudat a entendre les fronteres no com barreres que separen, sinó com espais de pas que em transformen. A través del flamenc he après a mirar la diferència i l’alteritat amb més consciència, respecte i sensibilitat, tant cap als altres com cap a mi mateixa. Ara veig la frontera no com una línia fixa, sinó com un espai de transformació on la diferència i l’alteritat poden esdevenir fonts d’aprenentatge i creixement personal.

Tal com assenyalen Kremer et al. (2018), pensar les fronteres com a barreres i com a ponts permet entendre millor els processos socioculturals. En el meu cas, el flamenc esdevé un pont que connecta tradició i experiència personal, diferència i comunitat.

Enllaç drive:

https://drive.google.com/drive/folders/1fV7i2jpuuJo1ORCNKplK9mkaRc4hmsrF