El gest d’agafar la corretja i sentir el renou de les claus a la porta de casa constitueix el meu ritual de pas personal. No es tracta només de sortir a l’exterior, sinó de decidir creuar el llindar cap a un estat de consciència compartida amb un altre ésser. Aquest acte senzill es converteix en una frontera simbòlica entre la rigidesa de la meva vida quotidiana i el món sensorial del meu gos. Quan obro la porta i el veig esperar amb impaciència, sento que el meu cos i la meva ment es preparen per habitar l’espai de manera diferent, deixant enrere les estructures del temps humà per entrar en un temps orgànic i present.

Les escenes al camp verd, on el veig córrer sense fre, representen la dissolució dels límits. En aquest espai obert, la frontera entre la civilització i la natura s’esvaeix, i la seva carrera desenfrenada es converteix en una expressió de llibertat absoluta que qüestiona les meves pròpies barreres mentals. En aquest punt del procés, l’alteritat es fa palesa: ell no corre per arribar a un destí, sinó pel pur plaer de ser-hi. Aquesta diferència de propòsits no és un obstacle, sinó un mirall que em permet mirar l’altre amb una sensibilitat renovada, entenent que la seva manera de percebre l’entorn enriqueix la meva pròpia realitat. El camp esdevé així un territori de pas on la seva energia i el meu acte de contemplació es fusionen.

La compilació de vídeos dels nostres passejos diaris actua com el registre d’un procés d’aprenentatge constant. Aquí és on es manifesta clarament la negociació entre cossos, ritmes i interessos. No caminem de la mateixa manera ni ens aturem pels mateixos estímuls, però el compàs del camí ens ajuda a trobar un espai compartit. He entès que aquesta diferència no és un problema a resoldre, sinó una part fonamental del vincle. El passeig diari es converteix en un pont que connecta dues existències distintes, on la repetició i la constància del caminar junts simbolitzen el reconeixement d’un camí recorregut que cap diploma o document podria resumir. L’aprenentatge real es troba en la quotidianitat de la trobada amb l’altre.

El muntatge finalitza de manera circular, tornant al silenci de la llar i tancant novament la porta. Guardar la corretja i treure’s les sabates no significa acabar el vincle, sinó integrar tot el que s’ha viscut i après a l’exterior. El recorregut no desapareix, sinó que queda incorporat al cos i a la memòria compartida. Aquest projecte m’ha ajudat a entendre les fronteres no com barreres que separen l’humà de l’animal, sinó com espais de transformació que ens fan créixer. He après a mirar l’alteritat amb més consciència i respecte, veient la línia que ens divideix no com una separació fixa, sinó com un lloc de diàleg i aprenentatge mutu. Tal com assenyalen Kremer et al. (2018), pensar les fronteres com a ponts permet entendre millor els processos socioculturals i personals, convertint la diferència en una font de riquesa i transformació vital. 

Referències bibliogràfiques

Kremer, A., Kruszewska, J., & Szostak, A. (2018). Borders and bridges: Social and cultural processes in a changing world. Editorial Acadèmica.

Enllaç:

https://drive.google.com/drive/folders/1mH-tQdfPs9vqPePD41xc3myGBPQLe4Z7?usp=drive_link