El gest d’agafar la corretja i sentir el renou de les claus a la porta de casa constitueix el meu ritual de pas personal. No es tracta només de sortir a l’exterior, sinó de decidir creuar el llindar cap a un estat de consciència compartida amb un altre ésser. Aquest acte senzill es converteix en una frontera simbòlica entre la rigidesa de la meva vida quotidiana i el món sensorial del meu gos. Quan obro la porta i el veig esperar amb impaciència, sento que el meu cos i la meva ment es preparen per habitar l’espai de manera diferent, deixant enrere les estructures del temps humà per entrar en un temps orgànic i present.

Les escenes al camp verd, on el veig córrer sense fre, representen la dissolució dels límits. En aquest espai obert, la frontera entre la civilització i la natura s’esvaeix, i la seva carrera desenfrenada es converteix en una expressió de llibertat absoluta que qüestiona les meves pròpies barreres mentals. En aquest punt del procés, l’alteritat es fa palesa: ell no corre per arribar a un destí, sinó pel pur plaer de ser-hi. Aquesta diferència de propòsits no és un obstacle, sinó un mirall que em permet mirar l’altre amb una sensibilitat renovada, entenent que la seva manera de percebre l’entorn enriqueix la meva pròpia realitat. El camp esdevé així un territori de pas on la seva energia i el meu acte de contemplació es fusionen.

La compilació de vídeos dels nostres passejos diaris actua com el registre d’un procés d’aprenentatge constant. Aquí és on es manifesta clarament la negociació entre cossos, ritmes i interessos. No caminem de la mateixa manera ni ens aturem pels mateixos estímuls, però el compàs del camí ens ajuda a trobar un espai compartit. He entès que aquesta diferència no és un problema a resoldre, sinó una part fonamental del vincle. El passeig diari es converteix en un pont que connecta dues existències distintes, on la repetició i la constància del caminar junts simbolitzen el reconeixement d’un camí recorregut que cap diploma o document podria resumir. L’aprenentatge real es troba en la quotidianitat de la trobada amb l’altre.

El muntatge finalitza de manera circular, tornant al silenci de la llar i tancant novament la porta. Guardar la corretja i treure’s les sabates no significa acabar el vincle, sinó integrar tot el que s’ha viscut i après a l’exterior. El recorregut no desapareix, sinó que queda incorporat al cos i a la memòria compartida. Aquest projecte m’ha ajudat a entendre les fronteres no com barreres que separen l’humà de l’animal, sinó com espais de transformació que ens fan créixer. He après a mirar l’alteritat amb més consciència i respecte, veient la línia que ens divideix no com una separació fixa, sinó com un lloc de diàleg i aprenentatge mutu. Tal com assenyalen Kremer et al. (2018), pensar les fronteres com a ponts permet entendre millor els processos socioculturals i personals, convertint la diferència en una font de riquesa i transformació vital. 

Referències bibliogràfiques

Kremer, A., Kruszewska, J., & Szostak, A. (2018). Borders and bridges: Social and cultural processes in a changing world. Editorial Acadèmica.

Enllaç:

https://drive.google.com/drive/folders/1mH-tQdfPs9vqPePD41xc3myGBPQLe4Z7?usp=drive_link

Veure’l córrer pel camp verd és, per a mi, la representació visual de la llibertat sense condicions. En aquest espai obert, el cos es deslliura de les corretges i de les normes del carrer per entrar en un estat pur de moviment. No hi ha un objectiu, només l’impuls de sentir la terra i la velocitat.

Aquesta cursa no és només un exercici físic, sinó una frontera simbòlica entre el món habitat i la natura més íntima. Aquí, la diferència entre la seva manera d’habitar el món i la meva es fa evident: ell no corre per arribar enlloc, sinó per ser-hi plenament. En observar-lo, entenc que la llibertat no és l’absència de límits, sinó la capacitat de moure’s amb total consciència i alegria dins de l’espai compartit. Aquest camp esdevé un espai de transformació on jo també aprenc a mirar sense la rigidesa del temps humà.

Enllaç:

https://drive.google.com/drive/folders/1Ppn7BhSxSf8oCjp0Hn6NbezvtfX_Mp-4?usp=drive_link

Aquest multiregristre final neix de la meva experiència personal amb el flamenc i del procés d’observació i reflexió que he anat fent al llarg de tots els registres presentats a l’activitat 3. No he volgut fer un recull cronològic dels registres realitzats, sinó una reelaboració crítica que mostra el meu procés d’aprenentatge i transformació al llarg de l’activitat. A través d’imatges, sons i veu en off, he volgut explicar com el flamenc forma part del meu dia a dia i com, a partir d’aquesta pràctica artística, he pogut pensar els conceptes de límit, frontera, diferència i alteritat des d’un lloc proper.

El vídeo comença amb un espai buit i unes sabates soles. Aquest inici representa un moment de pausa, de silenci, abans que passi res. Per a mi, aquest buit és una frontera clara: encara no estic ballant, però tot està a punt de començar. A continuació apareixo mirant-me al mirall amb roba de carrer, mostrant el meu jo quotidià, abans de transformar-me. Aquest moment em fa pensar en com el cos pot canviar segons el context i com, a vegades, necessitem travessar certs límits per expressar-nos.

El moment d’obrir el calaix, buscar les sabates i els complements és molt significatiu per a mi. No és només preparar roba, sinó decidir entrar en un altre estat. Aquest gest senzill es converteix en una frontera simbòlica entre la vida quotidiana i el flamenc. Quan em cordo les sabates i em miro al mirall amb la roba de flamenc posada, sento que el cos ja està preparat per expressar-se d’una altra manera.

Les escenes ballant a l’aula mostren el procés d’aprenentatge, amb tot el que comporta: repetir, equivocar-se, insistir. Aquí és on apareix clarament la diferència entre cossos i ritmes. No totes aprenem igual ni al mateix temps, però el compàs ens ajuda a trobar un espai compartit. He entès que la diferència no és un problema, sinó una part natural del procés col·lectiu.

El flamenc també surt de l’aula i entra a casa meva. Ballar en un espai íntim m’ha fet veure que aquest art no necessita sempre un escenari. Forma part de mi i apareix quan el cos ho necessita. El diploma del curs simbolitza el reconeixement d’un camí recorregut, però també m’ha fet pensar que l’aprenentatge real no es pot resumir en un paper.

El muntatge finalitza de manera circular tornant al silenci i tancant el calaix. Guardar les sabates no significa acabar, sinó integrar tot el que s’ha viscut. El flamenc no desapareix, sinó que queda incorporat al cos. Aquest projecte m’ha ajudat a entendre les fronteres no com barreres que separen, sinó com espais de pas que em transformen. A través del flamenc he après a mirar la diferència i l’alteritat amb més consciència, respecte i sensibilitat, tant cap als altres com cap a mi mateixa. Ara veig la frontera no com una línia fixa, sinó com un espai de transformació on la diferència i l’alteritat poden esdevenir fonts d’aprenentatge i creixement personal.

Tal com assenyalen Kremer et al. (2018), pensar les fronteres com a barreres i com a ponts permet entendre millor els processos socioculturals. En el meu cas, el flamenc esdevé un pont que connecta tradició i experiència personal, diferència i comunitat.

Enllaç drive:

https://drive.google.com/drive/folders/1fV7i2jpuuJo1ORCNKplK9mkaRc4hmsrF