En aquest últim registre he observat una pintada situada al meu barri. Al costat d’una escola, els infants han escrit un missatge que diu: “Les fronteres són ferides a la terra. Cap persona és il·legal”. Aquest missatge està escrit en diverses llengües com l’àrab, el xinès, el rus, el francès i altres. Aquest element em va cridar molt l’atenció, per això l’he volgut registrar, m’ha cridat l’atenció que s’hagi escrit això on cada dia entren i surten infants, famílies i docents amb realitats molt diverses.

L’anàlisi s’ha centrat en el contingut del missatge i també en la seva forma de transmetre’s. El fet que estigui escrit en diferents llengües visibilitza la diversitat cultural i lingüística del nostre entorn i, també, mostra les fronteres simbòliques que se solen establir entre les persones.

El missatge escrit al mur, qüestiona la idea de frontera com a límit natural i la redefineix com una ferida. La presència de llengües que normalment no tenen visibilitat en els espais públics ajuda a reforçar aquesta idea i també a donar veu a certs col·lectius que solen quedar al marge.

Considero que a través d’aquest registre he après a mirar amb més atenció els missatges visuals que formen part del nostre entorn quotidià i a entendre’ls com a formes d’expressió política i social. He reflexionat sobre com l’escola és un espai clau per qüestionar aquestes fronteres i també treballar diferents valors com la inclusió i la justícia social.

https://drive.google.com/drive/folders/1F0TyowzwE0WaJ1xJ5J1B-IND_zWDphg3?usp=drive_link

En aquest últim registre he volgut centrar-me en el moment previ a ballar, quan preparo el meus vestuari i els complements que utilitzo tant als assajos com a les actuacions. He enregistrat un vídeo a casa, obrint el calaix i l’armari on guardo les faldilles, les sabates, les flors, les arracades i les peinetes. Aquest espai íntim m’ha permès reflexionar sobre el límit entre la vida quotidiana i l’escena.

Preparar-me no és només una acció pràctica, sinó un ritual personal. Cada peça té un significat i em connecta amb experiències viscudes, amb l’esforç i amb la responsabilitat de representar un art amb tanta càrrega cultural. En aquest moment prenc consciència del meu cos, de la meva actitud i de l’emoció amb què sortiré a ballar.

Aquest registre m’ha fet pensar en la frontera identitària: el pas de qui soc en la meva intimitat a qui soc quan ballo flamenc. No deixo de ser jo, però em transformo. El vestuari actua com un pont que em permet entrar en un altre estat, més expressiu i exposat.

He après que els límits no sempre són visibles ni rígids; a vegades són moments, gestos o decisions personals. La dificultat ha estat mostrar aquest procés tan íntim amb una mirada reflexiva. Tot i això, aquest últim registre vol demostrar una vegada més que el flamenc no comença a l’escenari, sinó molt abans, en el silenci i la preparació interior.

Enllaç: 
https://drive.google.com/drive/folders/1tlvZ044PYDm_ipTZSFk6rmzZvs7LAQkE

En el lliurament d’avui he volgut jugar amb alguna cosa que no havia fet fins ara: la combinació d’imatge i so. He adjuntat 4 vídeos en què tant la imatge com el so són elements que descriuen el meu dia a dia. M’ha cridat l’atenció el fet que dos dels vídeos amb més soroll són precisament aquells en què estava compartint moments amb la meva gent i celebrant instants junts; en canvi, per exemple, al vídeo en què nevava, gris i sobri, no s’hi escolta cap tipus de soroll, només s’hi percep fred. El vídeo del meu xicot, en Luis, netejant, sens dubte és el meu preferit. Hi mostra la quotidianitat, aquelles coses que poden semblar simples a primera vista però que tenen un valor ple de detalls i que són especials. Recordo la seva imatge mentre entrava el sol per la finestra i ens permetíem el luxe d’estar en silenci.

Espero que us agradi; aquí teniu l’enllaç als vídeos!

https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1hRRypEd4tQFvhffcnet5aweRzq0AlmqJ

Bon dia!

Aquest és l’últim registre i l’última oportunitat per mostrar l’art d’una manera diferent. En aquest registre utilitzaré fotos, però m’agradaria centrar l’atenció en els colors.

Sense dir d’on es tracta i només veient els colors típics, s’entén de quin lloc estic parlant. Aquest pont de desembre vaig anar a un lloc on les seves cases acolorides, la seva barana blanca típica i els colors de la tardor en la seva naturalesa; criden molt l’atenció. Veient les fotografies trobo que és un lloc molt pintoresc, mai millor dit, i que a més utilitzen els colors per diferents coses. Les cases són de colors vistosos perquè es vegin des del mar i es reconeguin els pobles pesquers. Per tant, l’art s’ha fet servir d’una forma molt específica. La forma de la barana i el color és reconeixible arreu del món. També vull destacar el dibuix impressionant de la platja on es mostra l’art en màxim esplendor. Un complement d’una platja buida pel fred que acompanya a un paisatge increïble.

Com a reflexió final, m’ha encantat aquest projecte perquè només amb una petita reflexió a cada registre, es poden veure diferents perspectives de l’art, i que hi ha més de les que veiem a simple vista.

En aquest registre final he volgut posar la mirada en una forma d’alteritat sovint invisibilitzada: la dels animals que habiten a l’entorn rural on visc i que no tenen cabuda en els espais urbans. He dibuixat una gallina, una salamandra, el vol d’una papallona, una arna i una merla; espècies prou resistents i comunes, però que la seva absència a la ciutat no és casual, sinó conseqüència directa d’un model d’ocupació de l’espai que prioritza les necessitats humanes per sobre de qualsevol altra forma de vida. Aquests límits funcionen com a barreres que exclouen determinades vides, reforçant una relació no horitzontal ni democràtica amb l’entorn.

Per altra banda, he dibuixat una escena d’un cotxe de nit al mig d’un bosc. La seva presència, sol i aparentment perdut enmig del bosc; la seva llum artificial il·lumina alguns arbres, però alhora altera l’espai i en trenca la nit fosca. Volia transmetre una tensió simbòlica:  el cotxe representa una mobilitat humana que travessa territoris aliens sense qüestionar-se els impactes que genera, convertint el bosc en un espai de pas i no de convivència.

Aquest registre m’ha permès ampliar la noció d’alteritat més enllà de l’humà i repensar com construïm límits que expulsen formes de vida que no encaixen en el nostre model de ciutat. Dibuixos d’animals

Hola a tothom!

Amb aquesta sisena i última entrada de l’activitat 3 de l’assignatura d’Educació Artística he volgut tancar el procés recollint diferents registres que he anat enregistrant durant una petita escapada amb uns amics molt especials. Són amics de Vítoria, del País Basc, amb qui fa molts anys que mantenim una amistat molt forta, tot i que només ens veiem algunes vegades a l’any a causa de la distància. En aquesta ocasió hem fet una escapada en parelles a Andorra, un lloc on ells no hi havien estat mai, i m’ha fet molta il·lusió poder fer-los de guia i compartir amb ells espais, paisatges i moments.

Ha estat una escapada molt nadalenca, plena de llums, passejades i complicitat, que m’ha omplert d’alegria i m’ha despertat una il·lusió de Nadal que aquest any em costava trobar. Tot i així, també m’ha fet molt present que és un any complicat: és el primer Nadal sense el padrí a la torre, i això fa que aquesta època sigui emocionalment diferent.

D’aquesta experiència n’ha sorgit una petita reflexió que he escrit i gravat en forma de veu en off, amb la intenció d’acompanyar-la amb una recopilació d’imatges i vídeos en el producte final. Aquesta escapada m’ha ajudat a entendre la importància del moviment, dels canvis i de sortir de la rutina, no com una fugida, sinó com una part necessària del dia a dia. Sense aquest moviment, tampoc podríem valorar ni gaudir plenament de la calma i la seguretat que em dona tornar a la torre.

Link al Drive i als registres : https://drive.google.com/drive/folders/1FQ4DF36qWEIUmZNjVu7tn9WMMlG3lSP-