Aquesta setmana, arran de la necessitat de definir millor la meva línia de recerca, he decidit canviar el llenguatge expressiu. En lloc d’una fotografia estàtica, presento un vídeo que captura el moviment de les meves mans escrivint al portàtil. Aquest gest, aparentment mecànic, és per a mi la representació física d’una frontera.

El meu entorn social està format per amigues filòlogues, majors que jo (33, 29 anys), mentre que jo, amb 19 anys i a segon de carrera, em comunico amb elles en anglès, la meva tercera llengua. El vídeo mostra l’acte de teclejar, i no és casualitat: és en l’escriptura on em sento més vulnerable. A l’hora de parlar amb elles, tot i que també percebo la diferència, tinc una capacitat de fluïdesa que em permet defensar-me. Però escrivint, la sensació és diferent. Topo amb un límit més rígid: la manca dels automatismes de la meva llengua materna. Sento que la meva personalitat es transforma lleugerament; em percebo més lenta i exposada davant de la seva expertesa. Aquesta és la meva experiència de l’alteritat: reconèixer-me a mi mateixa com a “altra” a través de la llengua escrita.

No obstant això, com assenyalen Kremer et al. (2018), la frontera pot ser barrera o pont. En el meu cas, l’anglès actua com un pont paradoxal. Malgrat la por a l’error i la diferència d’experiència vital, aquest límit lingüístic ens força a una sinceritat brutal. Ens expliquem vivències, desitjos i preocupacions amb una honestedat que ens uneix, esborrant la distància generacional i permetent-nos connectar des de la maduresa.

Aquesta reflexió connecta directament amb la meva futura tasca docent. La por que sento jo davant la pàgina en blanc en anglès és la mateixa por a l’avaluació que sent un alumne davant d’un contingut nou. Aquest registre m’ha servit per entendre que, com a mestra, el meu objectiu no serà eliminar les fronteres del coneixement, sinó donar mètodes als alumnes perquè, malgrat la incertesa, puguin creuar-les i assolir l’èxit educatiu.

https://drive.google.com/file/d/1OBAvloyQ8PxIu__YVBLElOYuOpkI42mu/view?usp=drive_link

Fa els últims dies que estic malalta i no he pogut sortir gaire al carrer, així que he hagut de buscar a casa una manera de continuar treballant la idea de límit i frontera. D’aquesta manera, he escoltat el meu entorn amb una atenció diferent, i he construït un registre sonor de dos minuts, captant el contrast de la vida domèstica i el paisatge acústic del carrer.

Durant el primer minut es poden sentir els sons de casa meva mentre es feien diferents tasques quotidianes: la campana extractora, el soroll de recollir el rentavaixelles, la rentadora en marxa i el so del robot aspirador. Aquests sons els acostumo a viure com un fons automàtic, i cap al minut 1:10, apareix fins i tot el soroll de les potes del gos caminant pel parquet, un detall espontani i recorda que a les llars hi ha moltes petites presències invisibles.

Cap al minut 1:20, el registre canvia i passa a l’exterior, aquí el so és diferent: ocells, trànsit… M’ha cridat l’atenció com, malgrat la proximitat física, aquests sons tenen un ritme i una energia molt diferents del que passa a dins.

A través d’aquest contrast m’ha ajudat a entendre que la frontera entre interior i exterior, a banda de ser arquitectònica, també és sonora. El límit físic és el vidre de la finestra que separa dues realitats acústiques que conviuen al mateix temps, però que no es barregen. Aquest registre m’ha demostrat que fins i tot dins de casa es poden trobar diferències quan t’atures a escoltar-les.

https://drive.google.com/file/d/1mkFG-1HHcJiaJD0ZCl-KuhFMZe4dEOcH/view?usp=drive_link

Una de les branques del meu arbre de l’art era la cuina. Crec que hi ha persones que consideren això un art i d’altres que no. A mi, personalment, cuinar en si no em sembla res increïble, però la gastronomia té aquest poder de convertir-se en art si tu vols.

Com he esmentat en algunesentregues anteriors, viure lluny de la meva terra em porta molta nostàlgia i, a través de la cuina, moltes vegades em sento una mica més a prop. Ahir diumenge vaig preparar el meu propi pa casolà, tal com el meu pare sol fer cada diumenge. En preparar-lo hi vaig posar molt d’afecte i records de com ell ho feia.

És increïble com les olors o el sabor et poden transportar a un lloc tan íntim de la teva memòria. Així que aquí teniu una imatge de la fogassa que vaig preparar ahir.

Espero que us agradi!!!

Les fotografies que he recuperat de l’estiu passat, plenes de vegetació i llum suau, reflecteixen el temps amb què les vaig fer. Sense presses, contemplativament. A la ciutat mai m’he parat a fotografiar res. Només a les persones conegudes. Aquesta és una altra diferència que he notat amb el canvi de localització. Abans, el més important era buscar temps per la sociabilització i l’oci. Viure al bosc em permet destinar dies pensant en l’entorn. 

L’àudio enregistrat des de la finestra ho confirma (Registre 4) A primer cop d’orella sembla que no hi passa res, però si escoltem amb atenció hi sentim el vent, un avió que vola a deu quilòmetres d’altura pel cel, un ocell que travessa l’aire, alguns gossos llunyans… Aquesta aparent quietud és, en realitat, vida que s’expressa d’una altra manera.

Aquest entorn ha transformat el meu estat d’ànim. A la ciutat em sentia constantment accelerada, envoltada d’estímuls i una sensació de desconnexió amb mi mateixa. La natura s’ha convertit en un espai que regula, i em dona perspectiva; un contrapunt necessari per comprendre com els entorns que habitem marquen la nostra manera de sentir i de ser.