Avui m’agradaria parlar de com fan servir l’art per celebrar festivitats. Com Barcelona s’omple de música i llums per crear un esperit nadalenc. Un sentiment de festa i família i una cara nova a la ciutat que tan acostumats estem de veure. Les nadales que se senten pels carrers, els establiments plens de decoració, els pumpkin spice latte de les cafeteries que fan que l’olor de canyella es quedi impregnat en l’aire. Les casetes d’arbres de Nadal que ens regalen olor de pi i festa. Com també s’utilitza a Halloween i les festes majors. Com aquestes decoracions assenyalen un inici d’etapa. Però em vull centrar en les llums, aquestes que fan que la gent es reuneixi davant de la casa Batlló, per veure un joc de llums i música nadalenca. Per sentir aquest esperit de nou que ens regala aquesta època màgica. I es que utilitzem l’art per integrar aquest sentiment dins nostre i em fa la sensació que com més il·luminat estigui el cel i els carrers de Barcelona millor serà aquest Nadal.

En aquest registre he volgut enfocar-me en l’expressió del rostre, un lienzo on és representa l’emoció directa del flamenc. M’he observat mentre escolto i ballo diferents coreografies dels diferents “pals” del flamenc (alegries, buleries, tangos, sevillanes, solea, etc.), i m’he adonat de com cada cançó transforma l’expressió de la meva cara. Quan el ritme és intens la meva cara expressa força, quan no tinc una part molt interioritzada o encara l’estic aprenent, la meva expressió es de concentració; quan la música es més suau expresso sensibilitat. També he observat que faig diferents gestos en funció del que sento en el moment: tensió, passió, orgull, etc.

Observar aquestes imatges m’ha fet confirmar el que jo ja sabia, que el flamenc és una forma d’expressar emocions que sovint no podem dir amb paraules, però que molts cops no fa falta cap paraula per parlar. Cada rostre mostra una part interna, l’expressió interior és universal i cada ballarina viu el flamenc d’una manera diferent, però al mateix temps totes compartim una mateixa intensitat emocional.

Aquest exercici m’ha fet ser més conscient de com la cara pot convertir-se en un espai de frontera entre el que sentim i el que mostrem. Gràcies a aquest registre he après a valorar el rostre com un lloc d’autenticitat, on el flamenc surt de dins i es fa visible als altres.

Enllaç:

https://drive.google.com/drive/folders/19mlhftWnaKWm4TedQH9MKyD67PxfjyTn