Avui m’agradaria parlar de com veuen els nens “plàstica” o almenys és com ho deia jo quan anava al col·legi. Per a mi plàstica era una assignatura molt divertida, perquè em concentrava molt en el que feia i el professor ens donava molta llibertat per explorar la nostra creativitat. He tingut la sort de treballar amb nens i fer moltes manualitats i veure com ells actuen quan els hi dones aquesta llibertat. Quasi tots tenen la iniciativa de “crear” és de les poques vegades que no veig dubtar als nens quan agafen els llapis. I és perquè en l’art no hi ha res erroni. És tan subjectiu que les interpretacions són pròpies i els nens se senten segurs.

Aquests dies que he fet plàstica amb ells he vist com cada nen interpretava les seves realitats amb diferents materials. La imatge del món és perquè els hi vaig ensenyar que a mi m’havia sorprès aquest espectacle visual. Per a ells era indiferent. I amb això llanço una reflexió, que és que el que l’art és art, segons de quins ulls ho miris.