En aquest quart registre, faig un gir en la meva narrativa sobre la despoblació. Si en els meus treballs anteriors, les runes d’Escarlà, el silenci dels instruments i la denúncia del privilegi en els oficis perduts, analitzava la desigualtat estructural i les causes externes del buidament, aquí passo de la crítica sociològica a l’experiència existencial.

He construït el vídeo a partir dels versos de Rainer Maria Rilke al Llibre d’hores (1905): “Deixa que tot et passi: la bellesa i el terror”. Rilke escrivia això com un consell espiritual per acceptar la totalitat de la vida. Jo m’apropio d’aquestes paraules per descriure l’experiència física d’habitar aquests marges geogràfics.

El túnel fosc ja no és només una frontera de desigualtat econòmica (com veiem amb els artesans), sinó el llindar del “terror” del qual parla el poeta: l’aïllament, el fred i la vulnerabilitat davant la natura. Per contra, el banc solitari representa la “bellesa” punyent que només existeix gràcies a aquesta absència humana. He après que per entendre l’alteritat del món rural no n’hi ha prou amb denunciar-ne l’oblit, cal sentir-ne la duresa.

La principal dificultat ha estat gestionar la tensió entre la solemnitat del text de Rilke i la música. He decidit mantenir aquest contrast per tancar la frase del poeta: “Cap sentiment és definitiu”. La música actua com la força resilient que empeny a seguir caminant i deixant petjada, malgrat el terror del buit.

Bibliografia

Rilke, R. M. (2009). Llibre d’hores (J. Valls, Trad.). Edicions de 1984. (Obra original publicada el 1905).

L’experiència del límit: Bellesa i Terror