Aquest registre és una peça sonora que explora com un mateix espai pot adquirir identitats diferents segons el moment i les persones que l’habiten. L’àudio comença amb els sons d’una obra en construcció, martells, cops, passos, eines i veus de treballadors, que representen l’espai buit, encara sense història ni emoció. Aquests sons, repetitius i mecànics, evoquen la frontera física: el límit material que delimita un lloc però que encara no té ànima.

A mesura que el temps avança, els sorolls industrials es transformen en una altra mena de sons: les veus d’una família, el so dels plats, rialles i passes quotidianes. El que abans era una estructura freda ara es converteix en una llar. L’espai s’omple de presència, de memòria i d’afecte. Aquesta transició sonora simbolitza com les persones donem significat als espais, convertint-los en llocs de convivència i identitat compartida.

Amb aquest treball he volgut reflexionar sobre com els entorns canvien segons la mirada i les experiències de qui els viu. Allò que en un moment era frontera o buit pot transformar-se en trobada i comunitat. Aquesta peça m’ha fet pensar que l’educació funciona de la mateixa manera, una aula pot ser només quatre parets, o bé un espai viu, ple de relacions i aprenentatges compartits. Quan hi habitem des del respecte i l’escolta, els límits físics i socials desapareixen, i el que queda és la possibilitat d’estar junts i de construir sentit col·lectivament.