El vídeo captura el meu gos corrent i jugant lliurement a la sorra de la platja de nit, amb el mar i les llums de la ciutat al fons. Aquesta escena de llibertat aparent es presta a una anàlisi crítica sobre les fronteres i la justícia social en l’accés a l’espai públic.

Aplicant la mirada de Liliana Kremer et al. (2018) –que entenen la frontera com a barrera i com a pont–, la platja emergeix com un espai la inclusió del qual és dinàmica i temporal. Durant el dia, la majoria de platges imposa una barrera normativa i social estricta per a l’accés dels gossos. Aquesta regulació limita el dret a l’oci i al benestar per a un segment important de la població (persones amb animals de companyia), creant una forma de desigualtat en l’ús d’un bé comú.

La nit, però, actua com un element que desdibuixa aquesta demarcació. El moment filmat esdevé un “entre-lloc”, un espai on les normes es relaxen. Per a l’acompanyant del gos i l’animal, la platja de nit es transforma en un pont cap a la inclusió que els és negat a ple dia.

Aquesta anàlisi ens obliga a reflexionar sobre la justícia social en l’ordenació del territori. L’escena nocturna, a la vegada que és un refugi per a la llibertat, posa en relleu les restriccions del dia. L’educació inclusiva ha de mirar més enllà de les barreres físiques i examinar com les normatives d’ús del sòl i els horaris generen límits i exclusions. El contrast entre la llibertat del gos i la ciutat il·luminada ens recorda que la plena inclusió als espais comunitaris encara es juga, sovint, als marges.

Aquest registre és una peça sonora que explora com un mateix espai pot adquirir identitats diferents segons el moment i les persones que l’habiten. L’àudio comença amb els sons d’una obra en construcció, martells, cops, passos, eines i veus de treballadors, que representen l’espai buit, encara sense història ni emoció. Aquests sons, repetitius i mecànics, evoquen la frontera física: el límit material que delimita un lloc però que encara no té ànima.

A mesura que el temps avança, els sorolls industrials es transformen en una altra mena de sons: les veus d’una família, el so dels plats, rialles i passes quotidianes. El que abans era una estructura freda ara es converteix en una llar. L’espai s’omple de presència, de memòria i d’afecte. Aquesta transició sonora simbolitza com les persones donem significat als espais, convertint-los en llocs de convivència i identitat compartida.

Amb aquest treball he volgut reflexionar sobre com els entorns canvien segons la mirada i les experiències de qui els viu. Allò que en un moment era frontera o buit pot transformar-se en trobada i comunitat. Aquesta peça m’ha fet pensar que l’educació funciona de la mateixa manera, una aula pot ser només quatre parets, o bé un espai viu, ple de relacions i aprenentatges compartits. Quan hi habitem des del respecte i l’escolta, els límits físics i socials desapareixen, i el que queda és la possibilitat d’estar junts i de construir sentit col·lectivament.

Aquest registre està format per tres fotografies que simbolitzen diferents maneres d’entendre la frontera: una porta tancada, una porta oberta i una finestra. Amb aquesta sèrie he volgut explorar com ens relacionem amb la diferència i amb l’altre, i com sovint les fronteres no són només físiques o materials, sinó també emocionals, simbòliques i socials. Les portes i finestres que ens envolten cada dia es converteixen així en metàfores de la nostra actitud davant el món i de com escollim situar-nos davant el que és desconegut.

La porta tancada representa la resistència, la por o la indiferència. És aquell moment en què preferim mantenir-nos dins del nostre espai segur, sense mirar més enllà del que ja coneixem. La porta oberta, en canvi, simbolitza l’oportunitat d’escoltar, compartir i comprendre allò que és diferent. És un gest de confiança i d’obertura que ens permet establir vincles i reconèixer la diversitat com un valor. 

Finalment, la finestra es troba en un punt intermedi, permet observar sense entrar del tot, mirar amb curiositat però mantenint una certa distància. Representa la mirada reflexiva que ens acosta a l’altre sense perdre la pròpia identitat.

Aquestes imatges, preses en el meu entorn proper, mostren que les fronteres i les oportunitats de trobada conviuen en la quotidianitat. Fer aquest exercici m’ha ajudat a comprendre que obrir una porta pot ser un acte tan senzill com escoltar o mirar amb empatia. Com a futura mestra, entenc que l’educació ha de ser precisament això, un espai ple de portes obertes, on cada alumne trobi el seu lloc i on la diferència esdevingui font d’aprenentatge i convivència.

En aquest tercer registre, he optat per representar la distància emocional. Mitjançant una petita posada en escena, mostro dues persones que comparteixen espai però no connexió. Al principi, jo busco atenció, intento establir un vincle, però l’altra persona em gira la mirada i es manté tancada en el seu món. Aquesta ignorància genera un buit que es fa cada vegada més gran, fins que arriba el moment en què em rendeixo i decideixo apartar-me. És llavors quan es produeix el gir: quan deixo d’esperar, l’altra persona reacciona, però ja no ens trobem en el mateix lloc emocional.

Aquest vídeo vol mostrar com les dinàmiques entre les persones poden convertir-se en un cercle de distància i frustració. La proximitat física no assegura que hi hagi presència. A través dels moviments, la manca de diàleg verbal i petits vídeos símbolics he intentat representar la sensació de no coincidir mai. La copa trencada representa l’espai debil en que ens movem, les palletes som nosaltres dues i el quadre representa els problemes que ens envolten (piquets blaus) i la nostra relació trencada (la taca vermella son nosaltres i les línies la distància emocional).

La meva dificultat ha estat la meva ambició de voler combinar diferents estils (pintura, expressió corporal, edició).

Enllaç de la carpeta: https://drive.google.com/drive/folders/1JPX4QCU5BIxi1xHVB0-0r5Fe8NVWlGjV?usp=drive_link

REFERÈNCIES SOBRE LA MÚSICA DE FONS:

• Raz, Y. [Yehezkel]. (2024, 27 de març). Infernos (Laissez Vibrer). Youtube. Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=GzCiA-sjtSw&list=RDGzCiA-sjtSw&start_radio=1
• Tonili, A. [Andrea]. (2021, 22 de setembre). Dark Whisper Lullaby. Youtube. Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=zX5W7mnYo5Y&list=RDzX5W7mnYo5Y&start_radio=1

En l’últim registre no em van acabar de satisfer les fotografies per mostrar la meva ciutat. Així doncs, vaig decidir agafar la càmera analògica antiga, que té més de 50 anys perquè era del meu avi, i comprar un carret en blanc i negre per fotografiar els carrers per on em vaig criar. Però, per temes laborals, no vaig poder baixar a Barcelona a gastar el carret, i he hagut de tirar les 36 fotografies a l’entorn on visc ara. No era la meva intenció retratar la natura en blanc i negre, però ha sigut un exercici molt plaent per mi.

És veritat que pensant en el muntatge final d’aquesta activitat, hauria d’haver enregistrat més àudios i vídeos, i així ho faré en el proper registre, però aprofitant el motiu d’aquesta assignatura, em vaig animar a tornar a jugar amb la càmera analògica que feia tant de temps que no tocava. Estava empolsinada i els objectius brutíssims. Ja no li funciona el sensor de llum i vaig haver d’ajustar el diafragma i la velocitat d’obturació de memòria. Al revelar el carret em vaig sorprendre força d’haver afinat prou amb la quantitat de llum que arribava a la pel·lícula. Tot i així, algunes han quedat cremades i d’altres molt fosques, però aquestes no les he pujat al drive: Registre 3 (Aquí teniu el link)

Per relacionar aquest registre amb el contingut dels altres, m’agradaria acabar dient que veient les fotografies, és un pecat fotografiar la natura amb els colors grisencs de la ciutat. Vist l’efecte que m’ha provocat veure el meu entorn en blanc i negre, he pensat que potser si pintéssim la ciutat amb més colors, segurament, seria una mica més agradable.