Aquella nit no buscava res en concret. Vaig agafar la càmera gairebé per inèrcia, vaig obrir la finestra i vaig deixar que gravés. El carrer era buit, silenciós, amb aquella calma que només existeix quan el món sembla haver apagat el volum. No imaginava que, en accelerar el temps, aquell silenci es convertiria en un riu vibrant: llums que corrien, ombres que ballaven, vides que es creuaven sense veure’s.

Els cotxes passaven com llampecs que travessen la foscor. Els fars deixaven rastres breus, com si el temps mateix s’esfilagarsés darrere d’ells. Les faroles, immòbils, feien de testimonis silenciosos; sempre al seu lloc, com velles guardians del barri. De tant en tant, una figura apareixia: algú que caminava amb pressa, algú que s’aturava un segon, potser pensant en res, potser somiant. I en aquell moviment constant, gairebé coreografiat, vaig sentir que el carrer respirava.

El timelapse té alguna cosa de mirall màgic. Condensa hores en segons i t’obliga a veure el que normalment passa desapercebut. El temps es contrau, i en aquest espai accelerat, cada cotxe, cada llum, cada ombra es converteixen en petites històries que es toquen i s’esvaeixen. Hi ha una mena de poesia oculta en aquest trànsit constant, com si la vida mateixa tingués el seu propi batec, només visible quan la mires de lluny.

Mentre observava el vídeo, vaig pensar en totes les vegades que havia travessat aquell carrer sense veure’l realment. Quantes vegades havia passat pel mateix tros d’asfalt sense adonar-me del seu ritme? Ara, a través de la càmera, hi descobria un ordre estrany, una harmonia entre el soroll i la quietud, entre la llum i la foscor. Els fars dels cotxes dibuixaven línies al vent, com si el temps deixés la seva signatura abans de desaparèixer.

https://drive.google.com/drive/folders/1xsCrjj5MFVF91FQXlgSrCpSF_ShRot8k