Publicat per

Registre 2

Publicat per

Registre 2

Al llarg d’aquesta setmana m’he proposat observar amb calma tres moments quotidians: l’entrada al gimnàs, la meva rutina de treball i la posta de sol. Els he triat perquè volia aprofundir en els petits detalls que habitualment passen desapercebuts. Quan vaig d’hora al gimnàs, m’agrada sentir el silenci, tot i que no dura gaire. Això em fa valorar més el dia a dia. M’he adonat que molts de nosaltres ens aixequem prest perquè ens espera tot un dia per davant,…
Al llarg d’aquesta setmana m’he proposat observar amb calma tres moments quotidians: l’entrada al gimnàs, la meva rutina de…

Al llarg d’aquesta setmana m’he proposat observar amb calma tres moments quotidians: l’entrada al gimnàs, la meva rutina de treball i la posta de sol. Els he triat perquè volia aprofundir en els petits detalls que habitualment passen desapercebuts.

Quan vaig d’hora al gimnàs, m’agrada sentir el silenci, tot i que no dura gaire. Això em fa valorar més el dia a dia. M’he adonat que molts de nosaltres ens aixequem prest perquè ens espera tot un dia per davant, i que, si no ho feim, sembla que no tenim temps per a res. També he comprovat que normalment és un lloc ple de soroll, moviment i gent; però, quan és tan d’hora, tot i que hi ha persones, vaig sentir com si aquell buit fos també una mena de frontera entre l’activitat i el repòs, entre l’exigència física i la pausa necessària.

Per altra banda, durant el camí habitual de la feina cap a casa vaig mirar amb altres ulls el recorregut. Els carrers, les persones, el trànsit o fins i tot les ombres dels arbres em van fer notar els petits canvis que no acostumo a veure. Normalment estic amb el mòbil fent coses “importants”, com avançar feina o revisar tasques, però aquesta setmana vaig decidir que fos diferent. Aquest trajecte és, d’alguna manera, un espai de transició entre el món laboral i el personal, una frontera invisible que travesso sense adonar-me’n.

https://drive.google.com/drive/folders/1QqhH2P5lcpMIa9oUmf26VorNDXxhyyAJ?usp=drive_link

Debat1el Registre 2

  1. Maria Neus Carles Roqué says:

    Hola,
    En primer lloc, el teu primer registre és molt sensible i personal; transmets molt bé el vincle emocional amb la lluna i la teva àvia. Hi ha una mirada poètica que dona profunditat a la teva reflexió, i això és molt positiu.
    Ara bé, he vist que en el segon registre no tens l’Actifoli ben activat, i per això no apareix correctament entre les entrades de l’activitat. Revisa-ho si us plau, perquè si no està marcat, no queda registrat amb la resta de lliuraments de l’activitat i és difícil de poder-hi accedir per consultar, tant pels companys de l’aula com pel professorat. També és important que les captures i registres siguin actuals. Pots incloure alguna imatge o referència del passat si és rellevant, però sempre ha d’estar clarament indicada i justificada. Les captures d’ara són essencials per mostrar el teu procés de reflexió present.
    Pel que fa al llenguatge artístic, fins ara has treballat només amb la fotografia. Et recomano que experimentis amb altres llenguatges (vídeo, so, text poètic, dibuix…) per descobrir quin t’ajuda millor a expressar allò que vols transmetre. No es tracta només de provar per provar, sinó de reflexionar sobre quin llenguatge artístic és més adient per comunicar la teva idea o emoció. A més, les justificacions del Folio tendeixen a ser descriptives. Intenta incorporar més reflexió sobre el procés artístic: per què has triat aquestes imatges, què t’han fet pensar, quines emocions o idees has volgut transmetre, o com ha evolucionat la teva manera de mirar.
    Finalment, en el segon registre hi ha massa poques captures; revisa les indicacions de l’enunciat del Folio per assegurar-te que el volum i la varietat de materials siguin adequats.
    Espero que aquest comentari t’ajudi a continuar avançant i aprofundint en el teu projecte. Endavant!
    Neus

Publicat per

Registre 2: Els límits del parc

Publicat per

Registre 2: Els límits del parc

Els dimecres a la tarda, solia quedar amb les meves amigues per jugar a futbol al parc de sota de casa meva. És un parc obert durant el dia, amb vida, amb gossos passejant, però té una frontera invisible: la incertesa de l’hora del tancament. El parc sempre s’ha obert cap a les nou del matí, però cada dia el tanquen a una hora diferent, a vegades a les set, d’altres abans, i mai sabíem si podríem acabar l’entrenament de…
Els dimecres a la tarda, solia quedar amb les meves amigues per jugar a futbol al parc de sota…

Els dimecres a la tarda, solia quedar amb les meves amigues per jugar a futbol al parc de sota de casa meva. És un parc obert durant el dia, amb vida, amb gossos passejant, però té una frontera invisible: la incertesa de l’hora del tancament. El parc sempre s’ha obert cap a les nou del matí, però cada dia el tanquen a una hora diferent, a vegades a les set, d’altres abans, i mai sabíem si podríem acabar l’entrenament de futbol. Aquest fet va fer que ens canséssim d’aquell parc, i vam deixar d’anar.

Aquest espai públic, que hauria de ser de tothom, és un lloc amb límits canviants i arbitraris, on la llibertat d’ús depèn d’una clau o d’un horari incert. Durant el dia, hi transiten veïns, infants i també persones sense llar que troben un lloc per descansar. Però arriba la nit i el parc deixa de ser públic i aquestes persones són expulsades d’aquest refugi.

A través del meu vídeo, he volgut ensenyar aquesta frontera invisible, que determina qui pot gaudir de l’espai i qui queda exclòs. Considero que els límits no sempre són físics, a vegades són horaris, claus o decisions que marquen diferències respecte a la participació i la inclusió dins del barri.

https://drive.google.com/file/d/1p9rat5JTL5jBhKOkR0zQjSm8tZi8awXM/view?usp=drive_link

Debat1el Registre 2: Els límits del parc

  1. Maria Neus Carles Roqué says:

    Hola Alba,

    Els teus registres mostren una mirada molt sensible i observadora sobre l’espai quotidià i les fronteres invisibles que el conformen. Tant a la rambla com al parc, has sabut identificar contrastos molt potents i els has convertit en reflexions sobre com convivim dins la ciutat. Aquesta capacitat per veure allò que normalment passa desapercebut és una bona base per construir una mirada artística pròpia.

    Tot i això, cal que en els pròxims registres aprofundeixis més en la dimensió artística i processual del teu treball. Les entrades del Folio se centren sobretot en la descripció del que observes o del que vols transmetre, però seria molt interessant que expliquessis com decideixes enregistrar-ho, per què tries determinades imatges o enquadraments, quines emocions et genera, o si hi ha hagut alguna dificultat o descobriment en el procés. Aquestes reflexions donen més profunditat i coherència a la teva proposta.

    Pel que fa als llenguatges artístics, és important que continuïs experimentant. En el segon registre, per exemple, comentes una situació molt interessant —la frontera invisible dels horaris del parc—, però potser el vídeo no és el mitjà que millor transmet aquesta idea. Hauries pogut explorar altres formats, com un registre sonor o un petit podcast, on la veu o el silenci transmetessin aquesta incertesa; o bé una il·lustració o còmic que mostri visualment el tancament de l’espai i la problemàtica que això genera. Reflexionar sobre quin llenguatge t’ajuda més a comunicar allò que vols expressar és una part clau del projecte.

    Espero que aquest comentari t’ajudi a continuar avançant i aprofundint en el teu projecte. Endavant!

    Neus

Publicat per

Registre 2 Timelapse

Publicat per

Registre 2 Timelapse

Aquella nit no buscava res en concret. Vaig agafar la càmera gairebé per inèrcia, vaig obrir la finestra i vaig deixar que gravés. El carrer era buit, silenciós, amb aquella calma que només existeix quan el món sembla haver apagat el volum. No imaginava que, en accelerar el temps, aquell silenci es convertiria en un riu vibrant: llums que corrien, ombres que ballaven, vides que es creuaven sense veure’s. Els cotxes passaven com llampecs que travessen la foscor. Els fars…
Aquella nit no buscava res en concret. Vaig agafar la càmera gairebé per inèrcia, vaig obrir la finestra i…

Aquella nit no buscava res en concret. Vaig agafar la càmera gairebé per inèrcia, vaig obrir la finestra i vaig deixar que gravés. El carrer era buit, silenciós, amb aquella calma que només existeix quan el món sembla haver apagat el volum. No imaginava que, en accelerar el temps, aquell silenci es convertiria en un riu vibrant: llums que corrien, ombres que ballaven, vides que es creuaven sense veure’s.

Els cotxes passaven com llampecs que travessen la foscor. Els fars deixaven rastres breus, com si el temps mateix s’esfilagarsés darrere d’ells. Les faroles, immòbils, feien de testimonis silenciosos; sempre al seu lloc, com velles guardians del barri. De tant en tant, una figura apareixia: algú que caminava amb pressa, algú que s’aturava un segon, potser pensant en res, potser somiant. I en aquell moviment constant, gairebé coreografiat, vaig sentir que el carrer respirava.

El timelapse té alguna cosa de mirall màgic. Condensa hores en segons i t’obliga a veure el que normalment passa desapercebut. El temps es contrau, i en aquest espai accelerat, cada cotxe, cada llum, cada ombra es converteixen en petites històries que es toquen i s’esvaeixen. Hi ha una mena de poesia oculta en aquest trànsit constant, com si la vida mateixa tingués el seu propi batec, només visible quan la mires de lluny.

Mentre observava el vídeo, vaig pensar en totes les vegades que havia travessat aquell carrer sense veure’l realment. Quantes vegades havia passat pel mateix tros d’asfalt sense adonar-me del seu ritme? Ara, a través de la càmera, hi descobria un ordre estrany, una harmonia entre el soroll i la quietud, entre la llum i la foscor. Els fars dels cotxes dibuixaven línies al vent, com si el temps deixés la seva signatura abans de desaparèixer.

https://drive.google.com/drive/folders/1xsCrjj5MFVF91FQXlgSrCpSF_ShRot8k

Debat1el Registre 2 Timelapse

  1. Maria Neus Carles Roqué says:

    Hola,

    Els teus registres parteixen d’una observació interessant sobre la relació entre llum, foscor i percepció urbana, però cal que el text del Folio vagi més enllà de la descripció literària. Les teves entrades se centren sobretot en el que veus i en com ho expliques, però falta reflexió sobre el procés de creació: com vas decidir què fotografiar o gravar, per què vas triar aquests enquadraments, quines dificultats has tingut o quines decisions artístiques has pres durant el treball. Aquest tipus de reflexió és essencial per entendre com construeixes la teva mirada i quin recorregut segueixes com a creador.

    Pel que fa al vídeo del segon registre, el timelapse és una bona elecció per representar el pas del temps i el moviment de la llum, però t’aconsello que un altre cop gravis en format horitzontal. Això facilitarà la visualització en diferents dispositius i donarà més coherència al conjunt de materials.

    També és important que activis l’Actifoli corresponent a l’activitat i lliuris correctament les entrades a l’aula virtual. D’aquesta manera, les teves publicacions quedaran registrades i podrem fer-ne el seguiment i retorn de manera adequada.

    Espero que aquest comentari t’ajudi a continuar avançant i aprofundint en el teu projecte. Endavant!

    Neus

Publicat per

REGISTRE 2

Publicat per

REGISTRE 2

El meu primer “solo trip” un record en imatges i sons Avui m’agradaria parlar del meu primer viatge tota sola. Va ser…
El meu primer “solo trip” un record en imatges i sons Avui m’agradaria parlar del meu primer viatge tota…

El meu primer “solo trip” un record en imatges i sons

Avui m’agradaria parlar del meu primer viatge tota sola. Va ser fa poc i vaig escollir Ámsterdam. Sempre havia tingut ganes d’anar-hi, però no coincidia amb ningú i vaig decidir anar sola. Quan caminant sola per carrers desconeguts estàs més alerta, i també et fixes en coses que potser xerrant amb la teva amiga no ho haguessis fet. Per exemple, el silenci d’un poble pesquer en temporada no turística. El color de les cases amb un cel negre de fons. La bellesa d’una foto típica de postal, sense que hi hagi cap persona posant. O per exemple anar caminant i trobar-te el xivarri d’una festa holandesa. M’agrada saber que aquests records només els he viscut jo i són meus.

Debat1el REGISTRE 2

  1. Maria Neus Carles Roqué says:

    Hola Laura,

    En el primer registre, es percep una voluntat d’aturar-te i escoltar el ritme natural de la ciutat, posant el focus en el cel com a espai de canvi i continuïtat. Aquesta sensibilitat és molt interessant i pot convertir-se en un bon punt de partida per construir una línia poètica o conceptual al llarg del projecte. Pel que fa al segon registre, recorda que els registres han de ser actuals i fruit del teu treball durant el semestre. Pots utilitzar alguna imatge antiga si està ben justificada, però el pes principal ha de recaure en captures o materials realitzats ara.

    Et recomano també que organitzis les captures del Drive en carpetes separades per registre, per tal de facilitar-ne el seguiment i l’avaluació. Revisa, a més, que tinguis l’Actifoli activat en el segon registre, ja que actualment no és accessible.

    Pel que fa als vídeos, seria millor enregistrar-los en horitzontal per garantir una millor visualització, i capturar seqüències una mica més llargues, de manera que després puguis seleccionar fragments útils per al muntatge del multiregistre final.

    Fins ara has treballat amb fotografia i vídeo; t’animo a continuar experimentant amb altres llenguatges artístics —com el dibuix, el collage, el so o l’escriptura poètica— que et permetin explorar noves maneres de representar allò que observes i sents.

    Espero que aquest comentari t’ajudi a continuar avançant i aprofundint en el teu projecte. Endavant!

    Neus

Publicat per

Registre 1 Jaume Company

Publicat per

Registre 1 Jaume Company

Quan vaig sortir a fer fotos per a aquesta entrega, no sabia ben bé què buscava. Em van demanar que trobés límits i fronteres al meu entorn, i al principi pensava en murs, carreteres, barreres físiques. Però després de moltes nits caminant pel poble, amb la càmera a la mà i la brisa al rostre, vaig adonar-me que la frontera més poderosa no era cap d’aquestes: era la llum. O millor dit, el que la llum fa amb la foscor.…
Quan vaig sortir a fer fotos per a aquesta entrega, no sabia ben bé què buscava. Em van demanar…

Quan vaig sortir a fer fotos per a aquesta entrega, no sabia ben bé què buscava. Em van demanar que trobés límits i fronteres al meu entorn, i al principi pensava en murs, carreteres, barreres físiques. Però després de moltes nits caminant pel poble, amb la càmera a la mà i la brisa al rostre, vaig adonar-me que la frontera més poderosa no era cap d’aquestes: era la llum. O millor dit, el que la llum fa amb la foscor.

De nit, el poble canvia de pell. Els fanals dibuixen camins que abans no hi eren, els rètols dels comerços es converteixen en fars que et diuen “encara hi ha vida aquí”, i els cotxes que passen deixen traços de llum que s’esvaeixen com si fossin records. La il·luminació urbana crea petits oasis enmig de la foscor, i és en aquests punts on la frontera entre el que veiem i el que intuïm es torna més difusa.

Hi ha una mena de màgia estranya en tot això. Els llums dels carrers no només ens permeten veure-hi: també ens connecten. Fan que els espais siguin compartits, que el carrer sembli més proper, que la nit no faci tanta por. És curiós com una bombeta pot transformar una cantonada en un punt de trobada o fer que un carreró que de dia sembla qualsevol altra cosa, de nit es torni ple de caràcter.

Mentre feia les fotos, em vaig fixar en detalls que normalment passen desapercebuts: el reflex d’un neó a la vorera mullada, la llum groga d’un fanal que acarona la façana d’un edifici vell, les ombres que es projecten al terra com si tinguessin vida pròpia. A cada racó hi havia una petita frontera travessada, un lloc on la llum havia guanyat una batalla silenciosa a la foscor.

I és que la llum, més que una frontera, és un pont. Ens permet seguir caminant quan la nit ho cobreix tot, ens recorda que encara hi ha un camí, una direcció. No és perfecta —hi ha racons que queden fora, zones que encara es perden entre les ombres—, però potser això també forma part del seu encant.

En aquestes fotografies he volgut capturar aquesta sensació: la idea que la ciutat, quan s’il·lumina, trenca els seus propis límits. Que la foscor no és el final, sinó una invitació a mirar millor. A vegades, n’hi ha prou amb un fanal, un cotxe o una finestra oberta per descobrir que la frontera més gran que travessem cada nit és la que separa la por de la calma, el desconegut del que ja sentim com a nostre.

https://drive.google.com/drive/folders/1xsCrjj5MFVF91FQXlgSrCpSF_ShRot8k

Debat0el Registre 1 Jaume Company

No hi ha comentaris.

Publicat per

Una mica de ciutat. Registre 2 de l’activitat 3

Publicat per

Una mica de ciutat. Registre 2 de l’activitat 3

En aquesta segona entrada, torno a Barcelona, la ciutat que em va veure créixer i després expulsat, però que encara em crida per la seva energia social. Els carrers concorren amb un ritme frenètic, la vida hi és intensa, però l’espai propi va disminuint. Les imatges que he recollit  (i podeu veure en el següent enllaç google drive ) mostren aglomeracions d’edificis, espais desangelats al nucli urbà, gàbies avorridíssimes per a gossos, i terrasses on les converses s’entrellacen sense intimitat. L’urbanisme…
En aquesta segona entrada, torno a Barcelona, la ciutat que em va veure créixer i després expulsat, però que…

En aquesta segona entrada, torno a Barcelona, la ciutat que em va veure créixer i després expulsat, però que encara em crida per la seva energia social. Els carrers concorren amb un ritme frenètic, la vida hi és intensa, però l’espai propi va disminuint.

Les imatges que he recollit  (i podeu veure en el següent enllaç google drive ) mostren aglomeracions d’edificis, espais desangelats al nucli urbà, gàbies avorridíssimes per a gossos, i terrasses on les converses s’entrellacen sense intimitat. L’urbanisme configura el nostre comportament: ens fa caminar de pressa, no veure el cel o reservar-nos el silenci. En aquest urbanisme, l’espai per respirar és un luxe.

A diferència del camp, a la ciutat la proximitat física no garanteix la connexió humana. Vivim amuntegats els uns sobre els altres, però sovint ens podem sentim més sols. Les fronteres aquí són dures: el sou, el transport, la feina, el temps lliure… Tot defineix qui pot accedir a la calma, a la natura, a l’espai.

Viure entre murs i asfalts ens ha fet aprendre a trobar l’humà enmig del soroll, la natura dins del formigó, i un espai propi dins de la multitud.

 

 

 

Debat1el Una mica de ciutat. Registre 2 de l’activitat 3

  1. Maria Neus Carles Roqué says:

    Hola Marta,

    La teva proposta és molt sòlida i amb una mirada crítica molt ben articulada. Has sabut construir un diàleg molt interessant entre dos entorns que coneixes profundament —el camp i la ciutat— i això et permet reflexionar amb sensibilitat sobre les nocions de límit, frontera i privilegi des d’una experiència personal. Les teves fotografies transmeten una gran qualitat visual i una sensibilitat estètica molt afinada; es nota que observes amb deteniment i que saps capturar l’essència dels espais que habites.

    El contrast que estableixes entre la calma del medi natural i la densitat urbana és molt potent com a fil conductor del teu relat. Hi ha una dimensió poètica i alhora política en la teva mirada que encaixa molt bé amb els objectius de l’activitat. Per als propers registres, t’animo a continuar explorant aquesta tensió entre espais i ritmes de vida, però incorporant nous llenguatges expressius —potser algun àudio o experimentació sonora, dibuix, moviment, … — que et permetin ampliar encara més la teva reflexió i jugar amb altres percepcions. També pot ser útil enregistrar vídeos una mica més llargs per tenir més marge en el muntatge final.

    Recorda, a més, activar sempre l’actifoli de l’activitat i fer el lliurament a l’aula de la UOC perquè quedi constància del treball; així podràs assegurar que tots els registres apareguin correctament en el seguiment de l’activitat.

    Estàs fent una feina molt bona, amb una veu pròpia i reflexiva que es percep en cada imatge i text. Continua en aquesta línia, observant i creant des de la teva experiència vital amb la mateixa autenticitat.

    Espero que aquest comentari t’ajudi a continuar avançant i aprofundint en el teu projecte. Endavant!

    Neus

Publicat per

Registres 2

Publicat per

Registres 2

Hola a tothom! He decidit fer un reportatge documental de fotos i vídeos sobre el meu viatge a Londres, una ciutat que vaig visitar amb les meves amigues durant quatre dies. Des del primer moment em va fascinar el seu ritme intens, el moviment constant de la gent, la diversitat de cultures i la magnitud dels seus edificis i carrers. Londres em va transmetre una sensació de grandesa i de vitalitat que vaig voler capturar amb la càmera: el frenesi…
Hola a tothom! He decidit fer un reportatge documental de fotos i vídeos sobre el meu viatge a Londres,…

Hola a tothom!

He decidit fer un reportatge documental de fotos i vídeos sobre el meu viatge a Londres, una ciutat que vaig visitar amb les meves amigues durant quatre dies. Des del primer moment em va fascinar el seu ritme intens, el moviment constant de la gent, la diversitat de cultures i la magnitud dels seus edificis i carrers. Londres em va transmetre una sensació de grandesa i de vitalitat que vaig voler capturar amb la càmera: el frenesi de la ciutat, les multituds, la pluja, els parcs plens d’esquirols i aquell ambient únic que la fa tan especial.

Alhora, mentre enregistrava tot això, no podia evitar pensar en la torre, la casa dels meus padrins, que per a mi sempre ha estat sinònim de calma i d’arrels. La contrasto amb Londres perquè simbolitza tot el contrari: el silenci i la quietud d’un espai familiar davant el soroll i la immensitat d’una gran ciutat. D’alguna manera, aquest projecte vol mostrar aquest equilibri entre dos mons —el de la calma i el del moviment— i com, fins i tot en un lloc tan llunyà com Londres, hi ha petits detalls, com la pluja o els parcs, que em recorden a casa.

Enllaç a la carpeta del Drive de l’aula amb els registres: https://drive.google.com/drive/folders/1I_d8EKx2QHR0G-Mn57bhf88vC_q037Nw

 

 

 

Debat1el Registres 2

  1. Maria Neus Carles Roqué says:

    Hola Íngrid,

    El teu projecte és molt complet i coherent des del primer registre, i es veu que hi ha una planificació clara del conjunt. La idea de construir un curtmetratge titulat “Casa” que unifiqui tots els registres és molt bona: li dona sentit narratiu al procés i permet llegir el projecte com una exploració sobre el lloc, la identitat i la memòria personal.

    M’agrada especialment com contraposes dos espais vitals —la Torre i la ciutat (en aquest cas, Londres)—, i com a partir d’aquí articules una reflexió sobre la calma i el moviment, el silenci i el soroll, el lloc conegut i l’espai estrany. Aquesta dualitat és un eix conceptual molt potent i, a més, connecta amb la idea de frontera emocional i simbòlica que treballem a l’assignatura.

    Les teves justificacions tenen una veu pròpia, molt natural i alhora reflexiva. Hi ha moments en què es percep una mirada poètica i aquesta sensibilitat afegeix profunditat al projecte, perquè no només documentes els espais, sinó que els interpretes des de l’experiència viscuda.

    De cara als propers registres, t’animo a seguir experimentant amb altres llenguatges artístics, més enllà del vídeo i la fotografia —potser jugant amb el so, la veu, la paraula o altres formes visuals que et permetin ampliar la teva expressivitat. Seria també recomanable enregistrar els vídeos en format horitzontal, ja que et facilitarà molt el muntatge final i la visualització.

    Espero que aquest comentari t’ajudi a continuar avançant i aprofundint en el teu projecte. Endavant!

    Neus

Publicat per

“El procès d’aprenentatge del so del taconeig”

Publicat per

“El procès d’aprenentatge del so del taconeig”

En aquest segon registre m’he centrat en el so i el ritme del taconeig volent representar una metàfora del procès d’aprenentatge. Un procès que passa pel límit entre el soroll i la música, la frontera entre professora i alumna, i la diferència entre saber i sentir. He enregistrat diferents moments de la classe quan treballem tècnica de peus. Durant aquesta part de la classe sempre seguim la mateixa estructura: en primer lloc, la professora ens marca el compàs amb la…
En aquest segon registre m’he centrat en el so i el ritme del taconeig volent representar una metàfora del…

En aquest segon registre m’he centrat en el so i el ritme del taconeig volent representar una metàfora del procès d’aprenentatge. Un procès que passa pel límit entre el soroll i la música, la frontera entre professora i alumna, i la diferència entre saber i sentir.

He enregistrat diferents moments de la classe quan treballem tècnica de peus. Durant aquesta part de la classe sempre seguim la mateixa estructura: en primer lloc, la professora ens marca el compàs amb la veu, després ho fa afegint el so amb els peus, i finalment ho integrem amb la música. En el vídeo, he volgut mostrar aquest pas del silenci al so compartit, de la incertesa inicial a la força col·lectiva del ritme.

Aquest procés m’ha fet reflexionar sobre la frontera entre saber i sentir. Al principi només imitem, sense entendre del tot el que fem; els nostres passos són dispersos, irregulars, molt lents, sense compàs, i constantment seguim a la professora. Però a mesura que practiquem, el cos comença a entendre allò que la ment només memoritza, i ja no executem uns simples passos per imitació o memorització, sinó que expressem el que el nostre cos ha interioritzat, escoltem el compàs i som capaces d’introduir els peus seguint aquest. És en aquest moment quan el ritme, es converteix en una forma d’expressió.

També trobo important destacar la frontera que hi ha entre l’expertesa de la professora i la inexperiència de nosaltres com alumnes. El compàs que ella canta és una guia, però també és un repte, perquè passem per moments de por, vergonya, manca de confiança, etc. i ella ens convida a travessar aquests límits que nosaltres mateixes ens posem. Finalment, amb esforç i amb constància, acabem produint un so que al principi semblava impossible poder arribar a aconseguir.

Portant a terme aquest registre, he après que el so és una forma d’empoderament: quan aconseguim que els nostres peus sonin amb força i precisió, deixem de ser només aprenents i ens convertim en part activa d’una tradició viva com és el flamenc. Trenquem la diferència entre alumna i professora, perquè ara ja totes formem part del mateix so.

Enllaç:

https://drive.google.com/drive/folders/1uJEWWaZagTr9cC6otoQRcAvi_iJE0JZp

Debat1el “El procès d’aprenentatge del so del taconeig”

  1. Maria Neus Carles Roqué says:

    Hola Marta,

    La teva proposta és molt interessant i amb un potencial expressiu enorme. Has triat una temàtica —l’espai del flamenc com a lloc de transformació i d’aprenentatge compartit— que encaixa perfectament amb els conceptes de límit, frontera, diferència i alteritat. Es percep una reflexió profunda sobre el cos com a territori simbòlic i sobre com l’experiència artística pot generar connexió i trencar jerarquies, especialment en la relació alumna-professora que descrius amb tanta sensibilitat.

    Els teus textos són molt rics, amb una mirada crítica i poètica alhora, i els registres visuals i sonors que has presentat ajuden a entendre molt bé el teu procés. És especialment valuós com en el segon registre explores la frontera entre el soroll i la música, i com el ritme esdevé una metàfora del procés d’aprenentatge i empoderament.

    De cara als propers registres, t’animo a seguir experimentant amb altres llenguatges artístics, més enllà del vídeo i la fotografia —potser jugant amb el so, la veu, la paraula o altres formes visuals que et permetin ampliar la teva expressivitat. Seria també recomanable enregistrar els vídeos en format horitzontal, ja que et facilitarà molt el muntatge final i la visualització. Pel que fa al vídeo “La transformació” del primer registre, on hi ha una imatge estàtica, no he entès perquè has volgut fer un vídeo d’aquesta imatge sense so.

    Estàs fent una feina molt coherent i personal, amb una mirada que combina passió, consciència i anàlisi crítica. Continua en aquesta línia, perquè la teva manera d’entendre el flamenc com a espai de trobada i transformació és realment inspiradora.

    Espero que aquest comentari t’ajudi a continuar avançant i aprofundint en el teu projecte. Endavant!

    Neus

Publicat per

Registres 2

Publicat per

Registres 2

El barri de Bellvitge va ser construït entorn dels anys seixanta en resposta als moviments migratoris de mà d’obra que venien de la resta de comunitats autònomes en cerca d’una oportunitat de vida. Un barri molt característic pel que fa a les seves edificacions, blocs molt alts, alineats, amb habitatges funcionals, no gaire grans, per donar resposta als milers de famílies que venien a treballar a Catalunya. Aquest barri ha protagonitzat des dels seus inicis un fort moviment veïnal i…
El barri de Bellvitge va ser construït entorn dels anys seixanta en resposta als moviments migratoris de mà d’obra…

El barri de Bellvitge va ser construït entorn dels anys seixanta en resposta als moviments migratoris de mà d’obra que venien de la resta de comunitats autònomes en cerca d’una oportunitat de vida. Un barri molt característic pel que fa a les seves edificacions, blocs molt alts, alineats, amb habitatges funcionals, no gaire grans, per donar resposta als milers de famílies que venien a treballar a Catalunya.

Aquest barri ha protagonitzat des dels seus inicis un fort moviment veïnal i social per a la construcció de parcs, escoles i serveis públics, que en un primer moment no es van tenir en compte. Un barri on les carreteres, el camp i les vies del tren marcaven clarament les fronteres respecte del nucli de Barcelona ciutat.

Des de fa uns anys, es va construir un hotel de cinc estrelles en ple centre del barri de Bellvitge, estratègicament ubicat, precisament per ampliar l’oferta hotelera de Barcelona ciutat en determinats moments que quedava desbordada.

El contrast entre els edificis i l’hotel, amb la seva cúpula i el seu restaurant de luxe, mostra com els límits inclouen i exclouen, com a pocs metres de distància, aquests límits separen grups, persones, classes socials i cultures, tal com fa esment Kremer et al., (2018).

A més, les imatges, mostren una altra edificació, una ermita del segle. XI que contrasta radicalment amb les edificacions i l’hotel de luxe. Una ermita amb un valor patrimonial que va representar i representa un sentiment religiós i de pertinença a una comunitat.  El  contrast de cultures, ara present al barri de Bellvitge, es fa sentir amb un mural que caracteritza la plaça de la cultura i què formarà part d’un proper registre: “Esforç, acollida i lluita. Bellvitge és Bellvitge”, acord amb un barri culturalment divers.

Espero que us agradi!

Montserrat.

https://drive.google.com/drive/folders/1Sin1I7gcEIVmYgN74qj8XjJadGWWnAXs?usp=drive_link

Debat1el Registres 2

  1. Maria Neus Carles Roqué says:

    Hola Montserrat,

    Els teus registres mostren una mirada molt sensible i compromesa amb el context social i urbà del barri de Bellvitge, posant en relleu com els espais físics poden esdevenir fronteres socials, culturals i econòmiques. Has sabut vincular molt bé la teva observació quotidiana amb una lectura crítica del territori, connectant les transformacions urbanes amb la identitat i la memòria col·lectiva dels seus habitants. Aquesta mirada arrelada i reflexiva és un dels punts forts del teu treball.

    Tot i això, cal que a les entrades del Folio incorporis una reflexió més artística i processual. Explica com decideixes què registrar, amb quin llenguatge artístic decideixes fer-ho i per què  o quins elements busques per transmetre la idea de frontera o desigualtat, i com et situa personalment aquest exercici d’observació. Aquest tipus d’anàlisi ajudarà a entendre millor el teu procés de creació, no només el resultat final.

    Fins ara has treballat exclusivament amb fotografia; t’animo a explorar altres llenguatges artístics que puguin aportar noves dimensions al teu discurs. El vídeo, la poesia, el dibuix, els registres sonors, per exemple, et poden permetre reflexionar artísticament i donar més profunditat al teu treball. 

    Revisa també la configuració de privacitat de la teva entrada del primer registre, ja que no és visible des de l’Àgora dels Folios. Assegura’t que els companys i el professorat puguin accedir-hi per compartir-hi comentaris i mirades diverses.

    Espero que aquest comentari t’ajudi a continuar avançant i aprofundint en el teu projecte. Endavant!

    Neus