En aquesta primera observació he decidit centrar-me en l’espai on practico flamenc. He realitzat diverses fotografies de la sala, com el mirall, el terra de fusta, la insonorització de la sala i els quadres que hi ha. Aquest espai m’ha fet reflexionar sobre el límit entre el cos quotidià i el cos expressiu, entre allò que som fora de la classe i en el que ens convertim quan som dins d’aquest espai.

Considero que l’aula de flamenc és una frontera física i emocional. Quan entro per la porta, deixo enrere la rutina, l’estrès, les responsabilitats i entro en un espai que em permet desconnexió i alhora concentració. Quan ens posem davant del mirall, cadascuna de les balladores es deixa anar, imita, aprèn, observa i també compara. Si ho analitzem, trobo que en aquest moment apareix la diferència, cadascuna de nosaltres amb diferents tècniques corporals i d’expressió, però també d’edat, de gènere i d’origen, i aquesta diversitat genera alteritat. Si ens endinsem en el el flamenc té els seus orígens en arrels gitanes i populars, per tant podríem dir que ens confronta amb una cultura que no és pròpiament nostra, però que abracem des del respecte i l’admiració.

Amb aquest anàlisi he après que l’espai físic pot actuar com una frontera simbòlica, un lloc que ens transforma. Haig de reconèixer que m’ha costat aprendre a mirar i observar l’espai amb distància crítica, ja que per a mi és un entorn habitual i molt proper emocionalment. Aquest exercici m’ha ajudat a prendre consciència de com, dins d’aquest espai de creació, les fronteres entre identitats, cossos i veus poden ser també punts de connexió i aprenentatge compartit.

Enllaç:

https://drive.google.com/drive/folders/1ZCotX7BX2d6oDC4e6Mzy_C7kFWjlr1vY