Revisió de l’experiència artística

Des de petita, a l’escola, m’animaven a dibuixar. De més gran, disfrutava molt de les classes de dibuix tècnic. Després vaig recuperar les càmeres antigues del meu pare i no parava de fer fotos als meus amics. Aquesta obsessió em va portar a estudiar cinema, i, posteriorment, totes aquestes aficions s’han acabat aglutinant en l’animació tradicional.

Podeu donar un cop d’ull al següent document, on he recopilat algunes fotografies i dibuixos que he anat fent pel propi gaudi, i on explico la meva relació amb l’expressió visual: Revisió de l’experiència artística

Aquesta primera setmana he observat moltes coses, però el que més m’ha cridat l’atenció ha estat la lluna. Sempre hi és, encara que de vegades no la puguem veure. Recordo que, quan era petita i sortia amb els meus pares a passejar de nit, ja fos caminant o en cotxe, sempre pensava que la lluna em perseguia. Em preguntava: “Com és possible que una cosa tan gran em vulgui seguir a mi?”.

Amb els anys va arribar un moment trist per a la meva família: la meva àvia va morir. Jo tenia dotze anys, i quan en tenia quinze vaig decidir fer-me un tatuatge d’una lluna, una estrella i la mar. Tot i que no m’agrada gaire anar a la platja per la sorra, les roques i els animals, el so de la mar i la presència de la lluna sempre m’han donat pau. Per a mi, aquell tatuatge simbolitza que la meva àvia continua acompanyant-me. Des dels setze anys, ja no només la porto al cor i a la memòria, sinó que la duc amb mi a tot arreu.

Des d’aleshores, cada vegada que observo la lluna descobreixo nous detalls. He après que les estrelles brillen més quan ens allunyem de les llums artificials, que la lluna també es pot veure de dia, i que el seu cicle mai s’atura: de nova a creixent, plena i minvant, torna a començar una vegada i una altra. Aquest moviment constant em recorda la vida mateixa, que també avança sense pausa.

Així mateix, el meu inici va ser un dijous i, des de llavors, les hores, els dies i les setmanes no han deixat de passar. Igual que la lluna, la vida té moments de llum i moments de foscor, però tots formen part del mateix procés. La lluna, amb els seus canvis, m’ensenya que cada etapa té la seva bellesa i que, com ella, podem brillar d’una manera diferent cada dia.

https://drive.google.com/drive/folders/1mOvKPlW2sZMOqOTkMky7MTO7dcOV7lBT?usp=drive_link (més…)

Exploració del món; els objectes, les persones, jo… Ens veiem irreals, fals. Tot sembla formar part d’un escenari equilibrat, però buit, com si visquéssim dins una cúpula invisible. Vigilada. Controlada. El temps no avança, tot i que avança massa ràpid per notar-ho. No reconec les meves mans, el meu cos, semblo espectadora de les meves decisions.

A través de la finestra observo un carrer amb poca activitat; la nit em mostra reflexos. Seran “glitchs”? El fanal no es mou, veritat? Per un segon pensava que es podia moure. Recordo dues persones a la cafeteria, què fan soles?

Durant la creació d’aquesta primera part he après a reflectir els detalls que la meva ment veu diàriament, i he pogut transmetre la meva percepció, com em fa sentir. La dificultat més gran ha estat la manca de medis per portar-ho a cap, trobar pàgines per editar el vídeo i trobar música que s’adeqüés al que jo volia. Aquesta idea m’està agradant molt.

L’anàlisi que he portat a cap s’ha basat en l’observació de l’entorn i l’anàlisi de la meva pròpia percepció del cos i la identitat, com a part del meu entorn social i físic. He combinat registres visuals amb música per reflectir la despersonalització, des de la fredor.

Enllaç del vídeo: https://drive.google.com/drive/folders/1e3gvz73dh80gWHLNtcRYam3I_OWni4zv?usp=drive_link

Aquests dies he estat observant el meu entorn. Els diferents sons i imatges que m’envolten que eren moltes en una ciutat tan gran com Barcelona. Justament aquests dies he pogut observar els diferents estats del cel. He tingut la sort de veure un cel clar sense núvols amb un sol radiant poc propi de la tardor. El so de les fulles crepitant a punt de caure i de les cigales cantant. També la boira que cobreix el cel de blanc fent-lo quasi invisible. Un cel rosa a punt de desaparèixer per la foscor de la nit. I un avió deixant el seu recorregut per un cel blau acompanyat d’un so estrident que anuncia la seva arribada.

M’agradaria durant aquest semestre trobar més perspectives del cel que sembla una cosa constant als nostres dies i observar les diferents varietats i sons que acompanyen a aquests canvis.

Hola a tothom!
A continuació, redacto la justificació dels primers registres de l’activitat 3:

En aquesta activitat m’agradaria fer una espècie de curtmetratge que recopili tots els registres que aniré fent durant l’activitat, titulat “Casa”, on ensenyaré i contrastaré diferents escenaris amb la casa de la meva família, o, com li diem nosaltres, “la Torre”. El meu objectiu és registrar diferents escenes del dia a dia, ensenyant el frenesí de la ciutat, i contrastar-les amb el cap de setmana, i la tranquil·litat del camp, tot això observant pel camí, el pas de les estacions, i veient com l’enrrenou de la ciutat no ens deixa gaudir dels petits detalls que ens ofereix la natura, i que són tan visibles en entorns com la Torre.
Tinc pensat gravar en escenaris, fora de la meva ciutat; alguna escapada que realitzaré pròximament, a la feina, al gimnàs… Però tornant sempre a casa.
De moment, els registres que trobareu al Drive, tenen lloc  a la Torre, on he decidit enregistrar l’hort en aquests moments d’octubre, ensenyant l’inici de la tardor, gravant sorolls com les fulles, el vent i la vegetació típica de Lleida, podreu veure les magranes i codonys més dolços del planeta, segons el meu critèri… També algun lloc significatiu per a mi relacionat amb la meva infància, ja que d’això tractarà el resultat final de l’activitat 3, de com, passi el que passi, a casa sempre trobo pau.

Espero que us agradi la idea. Quedo oberta a suggeriments i estaré atenta a les vostres opinions.

Moltes gràcies per la vostra atenció.

Comparteixo també l’enllaç al Drive dels primers registres:
https://drive.google.com/drive/folders/1l4kn3mQrRtK48oBdjIlvTqChl36jsHpT

Bon dia a totes i a tots,

La meva relació amb les arts es resumeix en el modelatge i actuar en front a una càmera, dues de les meves passions. Fer sessions de fotos expressant diferents sentiments i emocions a travès del meu cos és una forma artística i actuar en front una camèra també. He fet diversos curtmetratges en els que havia de mostrar diferents emocions, i tots han estat molt enriquidors i desafiants.

A més a més altres de les meves passions artístiques també inclouen la visualització de concerts en directe.

El vídeo parteix de l’observació del meu entorn quotidià a través d’un gest senzill i recurrent: el passeig nocturn amb el meu gos. Aquest hàbit, aparentment trivial, m’ha permès explorar de manera atenta com canvia la percepció de l’espai segons l’època de l’any, les presències humanes i les condicions sonores i lumíniques del moment.

Durant els mesos d’estiu, el barri on visc es transforma radicalment. Els carrers esdevenen un escenari turístic on predominen les veus foranes, les terrasses plenes i un ritme accelerat que altera la relació dels veïns amb l’espai públic. L’excés de soroll i de moviment genera una sensació de desplaçament simbòlic: els habitants habituals passem a ocupar un segon pla dins del nostre propi territori.

Amb l’arribada de la tardor, aquest mateix entorn canvia. Les nits són més silencioses i el passeig es converteix en una experiència íntima i contemplativa. La lluna plena i la llum tènue dels fanals creen una atmosfera que convida a redescobrir el paisatge urbà des d’una altra mirada. Els sons substitueixen el soroll constant de l’estiu i obren un espai per a la reflexió.

Aquesta observació sostinguda en el temps m’ha fet prendre consciència de com els espais urbans no són neutres, sinó que estan condicionats per dinàmiques socials, econòmiques i temporals. El turisme massiu, per exemple, redefineix els límits entre l’espai públic i el privat, entre qui pertany i qui només transita. La presència o absència de gent modifica no només l’ús dels espais, sinó també la seva identitat simbòlica i afectiva.

El vídeo resultant busca transmetre aquesta dualitat a través de la combinació d’imatge i so. La llum de la lluna, el moviment del gos i el silenci del barri funcionen com a metàfores de la recuperació d’un espai que havia estat transformat per la pressió turística. D’aquesta manera, el projecte es converteix en una exploració visual i sonora de les tensions entre calma i soroll, apropiació i pèrdua, presència i absència.

En definitiva, el procés m’ha permès desenvolupar una mirada crítica sobre el meu entorn proper, entenent que observar-lo de manera continuada i conscient pot revelar no només transformacions físiques, sinó també socials i simbòliques que sovint passen desapercebudes.

En aquesta primera observació he decidit centrar-me en l’espai on practico flamenc. He realitzat diverses fotografies de la sala, com el mirall, el terra de fusta, la insonorització de la sala i els quadres que hi ha. Aquest espai m’ha fet reflexionar sobre el límit entre el cos quotidià i el cos expressiu, entre allò que som fora de la classe i en el que ens convertim quan som dins d’aquest espai.

Considero que l’aula de flamenc és una frontera física i emocional. Quan entro per la porta, deixo enrere la rutina, l’estrès, les responsabilitats i entro en un espai que em permet desconnexió i alhora concentració. Quan ens posem davant del mirall, cadascuna de les balladores es deixa anar, imita, aprèn, observa i també compara. Si ho analitzem, trobo que en aquest moment apareix la diferència, cadascuna de nosaltres amb diferents tècniques corporals i d’expressió, però també d’edat, de gènere i d’origen, i aquesta diversitat genera alteritat. Si ens endinsem en el el flamenc té els seus orígens en arrels gitanes i populars, per tant podríem dir que ens confronta amb una cultura que no és pròpiament nostra, però que abracem des del respecte i l’admiració.

Amb aquest anàlisi he après que l’espai físic pot actuar com una frontera simbòlica, un lloc que ens transforma. Haig de reconèixer que m’ha costat aprendre a mirar i observar l’espai amb distància crítica, ja que per a mi és un entorn habitual i molt proper emocionalment. Aquest exercici m’ha ajudat a prendre consciència de com, dins d’aquest espai de creació, les fronteres entre identitats, cossos i veus poden ser també punts de connexió i aprenentatge compartit.

Enllaç:

https://drive.google.com/drive/folders/1ZCotX7BX2d6oDC4e6Mzy_C7kFWjlr1vY