Publicat per

Mapeig de les pròpies pràctiques culturals i artístiques

Publicat per

Mapeig de les pròpies pràctiques culturals i artístiques

Revisió de l’experiència artística Des de petita, a l’escola, m’animaven a dibuixar. De més gran, disfrutava molt de les classes de dibuix tècnic. Després vaig recuperar les càmeres antigues del meu pare i no parava de fer fotos als meus amics. Aquesta obsessió em va portar a estudiar cinema, i, posteriorment, totes aquestes aficions s’han acabat aglutinant en l’animació tradicional. Podeu donar un cop d’ull al següent document, on he recopilat algunes fotografies i dibuixos que he anat fent pel…
Revisió de l’experiència artística Des de petita, a l’escola, m’animaven a dibuixar. De més gran, disfrutava molt de les…

Revisió de l’experiència artística

Des de petita, a l’escola, m’animaven a dibuixar. De més gran, disfrutava molt de les classes de dibuix tècnic. Després vaig recuperar les càmeres antigues del meu pare i no parava de fer fotos als meus amics. Aquesta obsessió em va portar a estudiar cinema, i, posteriorment, totes aquestes aficions s’han acabat aglutinant en l’animació tradicional.

Podeu donar un cop d’ull al següent document, on he recopilat algunes fotografies i dibuixos que he anat fent pel propi gaudi, i on explico la meva relació amb l’expressió visual: Revisió de l’experiència artística

Debat0el Mapeig de les pròpies pràctiques culturals i artístiques

No hi ha comentaris.

Publicat per

Registre 1

Publicat per

Registre 1

Aquesta primera setmana he observat moltes coses, però el que més m’ha cridat l’atenció ha estat la lluna. Sempre hi és, encara que de vegades no la puguem veure. Recordo que, quan era petita i sortia amb els meus pares a passejar de nit, ja fos caminant o en cotxe, sempre pensava que la lluna em perseguia. Em preguntava: “Com és possible que una cosa tan gran em vulgui seguir a mi?”. Amb els anys va arribar un moment trist…
Aquesta primera setmana he observat moltes coses, però el que més m’ha cridat l’atenció ha estat la lluna. Sempre…

Aquesta primera setmana he observat moltes coses, però el que més m’ha cridat l’atenció ha estat la lluna. Sempre hi és, encara que de vegades no la puguem veure. Recordo que, quan era petita i sortia amb els meus pares a passejar de nit, ja fos caminant o en cotxe, sempre pensava que la lluna em perseguia. Em preguntava: “Com és possible que una cosa tan gran em vulgui seguir a mi?”.

Amb els anys va arribar un moment trist per a la meva família: la meva àvia va morir. Jo tenia dotze anys, i quan en tenia quinze vaig decidir fer-me un tatuatge d’una lluna, una estrella i la mar. Tot i que no m’agrada gaire anar a la platja per la sorra, les roques i els animals, el so de la mar i la presència de la lluna sempre m’han donat pau. Per a mi, aquell tatuatge simbolitza que la meva àvia continua acompanyant-me. Des dels setze anys, ja no només la porto al cor i a la memòria, sinó que la duc amb mi a tot arreu.

Des d’aleshores, cada vegada que observo la lluna descobreixo nous detalls. He après que les estrelles brillen més quan ens allunyem de les llums artificials, que la lluna també es pot veure de dia, i que el seu cicle mai s’atura: de nova a creixent, plena i minvant, torna a començar una vegada i una altra. Aquest moviment constant em recorda la vida mateixa, que també avança sense pausa.

Així mateix, el meu inici va ser un dijous i, des de llavors, les hores, els dies i les setmanes no han deixat de passar. Igual que la lluna, la vida té moments de llum i moments de foscor, però tots formen part del mateix procés. La lluna, amb els seus canvis, m’ensenya que cada etapa té la seva bellesa i que, com ella, podem brillar d’una manera diferent cada dia.

https://drive.google.com/drive/folders/1mOvKPlW2sZMOqOTkMky7MTO7dcOV7lBT?usp=drive_link (més…)

Debat0el Registre 1

No hi ha comentaris.

Publicat per

L’eco del que no soc

Publicat per

L’eco del que no soc

Exploració del món; els objectes, les persones, jo… Ens veiem irreals, fals. Tot sembla formar part d’un escenari equilibrat, però buit, com si visquéssim dins una cúpula invisible. Vigilada. Controlada. El temps no avança, tot i que avança massa ràpid per notar-ho. No reconec les meves mans, el meu cos, semblo espectadora de les meves decisions. A través de la finestra observo un carrer amb poca activitat; la nit em mostra reflexos. Seran “glitchs”? El fanal no es mou, veritat?…
Exploració del món; els objectes, les persones, jo… Ens veiem irreals, fals. Tot sembla formar part d’un escenari equilibrat,…

Exploració del món; els objectes, les persones, jo… Ens veiem irreals, fals. Tot sembla formar part d’un escenari equilibrat, però buit, com si visquéssim dins una cúpula invisible. Vigilada. Controlada. El temps no avança, tot i que avança massa ràpid per notar-ho. No reconec les meves mans, el meu cos, semblo espectadora de les meves decisions.

A través de la finestra observo un carrer amb poca activitat; la nit em mostra reflexos. Seran “glitchs”? El fanal no es mou, veritat? Per un segon pensava que es podia moure. Recordo dues persones a la cafeteria, què fan soles?

Durant la creació d’aquesta primera part he après a reflectir els detalls que la meva ment veu diàriament, i he pogut transmetre la meva percepció, com em fa sentir. La dificultat més gran ha estat la manca de medis per portar-ho a cap, trobar pàgines per editar el vídeo i trobar música que s’adeqüés al que jo volia. Aquesta idea m’està agradant molt.

L’anàlisi que he portat a cap s’ha basat en l’observació de l’entorn i l’anàlisi de la meva pròpia percepció del cos i la identitat, com a part del meu entorn social i físic. He combinat registres visuals amb música per reflectir la despersonalització, des de la fredor.

Enllaç del vídeo: https://drive.google.com/drive/folders/1e3gvz73dh80gWHLNtcRYam3I_OWni4zv?usp=drive_link

Debat1el L’eco del que no soc

  1. Maria Neus Carles Roqué says:

    Hola Mireia,

    Els teus registres mostren una mirada molt introspectiva i sensible, amb una clara voluntat d’explorar la relació entre percepció, identitat i entorn. El primer registre destaca especialment per la seva potència conceptual i estètica: aconsegueixes crear una atmosfera inquietant i poètica alhora, on el vídeo i la música es combinen per transmetre la desconnexió i la despersonalització que descrius. Aquesta manera de mirar el món des de dins, amb una atenció al detall i una sensibilitat per l’estranyesa del quotidià, és un dels punts més forts del teu treball.

    Tot i això, és imprescindible que referenciïs tot el material que no sigui propi, especialment la música que acompanya el vídeo. Encara que provingui d’un banc de sons gratuït o d’una plataforma oberta, cal citar-ne l’origen, i si l’has generada amb una aplicació d’intel·ligència artificial, també s’ha d’indicar. Aquesta transparència forma part del procés artístic i és essencial per mantenir la coherència i la integritat del projecte.

    Pel que fa al segon registre, les fotografies no acaben de transmetre amb força allò que expliques al text. Potser et podria ajudar explorar un altre llenguatge artístic —com el dibuix, el collage, el vídeo o fins i tot un registre sonor o poètic— que permeti expressar millor aquesta sensació de buit i distància. També podries treballar més l’edició o el tractament visual de les imatges per reforçar el missatge emocional que vols comunicar.

    El segon registre no és accessible des de l’Àgora dels Folios, potser la tens amb la visibilitat configurada com a privada. Revisa-ho per tal que tothom la pugui consultar.

    Espero que aquest comentari t’ajudi a continuar avançant i aprofundint en el teu projecte. Endavant!

    Neus

Publicat per

Registre 1: Les ruïnes com a frontera del temps

Publicat per

Registre 1: Les ruïnes com a frontera del temps

Per aquest primer registre, he escollit el tema de la despoblació a partir de l’observació d’un poble abandonat, Escarlà, que tinc molt a prop de casa. He observat que la ruïna no és només el resultat d’una manca de cura, sinó una frontera física i social palpable. La imatge de la porta de fusta trencada, amb l’any 1778 gravat, no només marca un límit entre el que va ser i el que és, sinó que també separa l’espai d’una alteritat…
Per aquest primer registre, he escollit el tema de la despoblació a partir de l’observació d’un poble abandonat, Escarlà,…

Per aquest primer registre, he escollit el tema de la despoblació a partir de l’observació d’un poble abandonat, Escarlà, que tinc molt a prop de casa.

He observat que la ruïna no és només el resultat d’una manca de cura, sinó una frontera física i social palpable. La imatge de la porta de fusta trencada, amb l’any 1778 gravat, no només marca un límit entre el que va ser i el que és, sinó que també separa l’espai d’una alteritat històrica, el rastre d’una comunitat que va viure i que va desaparèixer, deixant el seu llegat relegat al marge del present.

L’interior de l’església, amb el sostre esfondrat i el cel visible, il·lustra la trencadissa del límit entre l’espai privat-sagrat i el medi natural. La vegetació que envaeix les cases i les arcades de l’església, així com l’estructura de la façana de pedra amb els balcons buits, evidencien la victòria del temps i la natura sobre la presència humana.

Aquesta primera exploració m’ha permès aprendre a veure la despoblació com un eix de desigualtat territorial, on la història i el patrimoni queden al marge de les dinàmiques de desenvolupament. La principal dificultat ha estat evitar una visió purament descriptiva, buscant, en canvi, un enfocament crític que destaqués la tensió entre l’acció individual i la importància davant la regressió i el cicle de l’oblit.

Fotografies impressionants del poble d’Escarlà.

 

Debat0el Registre 1: Les ruïnes com a frontera del temps

No hi ha comentaris.

Publicat per

Les perspectives d’un cel a Barcelona

Publicat per

Les perspectives d’un cel a Barcelona

Aquests dies he estat observant el meu entorn. Els diferents sons i imatges que m’envolten que eren moltes en una ciutat tan…
Aquests dies he estat observant el meu entorn. Els diferents sons i imatges que m’envolten que eren moltes en…

Aquests dies he estat observant el meu entorn. Els diferents sons i imatges que m’envolten que eren moltes en una ciutat tan gran com Barcelona. Justament aquests dies he pogut observar els diferents estats del cel. He tingut la sort de veure un cel clar sense núvols amb un sol radiant poc propi de la tardor. El so de les fulles crepitant a punt de caure i de les cigales cantant. També la boira que cobreix el cel de blanc fent-lo quasi invisible. Un cel rosa a punt de desaparèixer per la foscor de la nit. I un avió deixant el seu recorregut per un cel blau acompanyat d’un so estrident que anuncia la seva arribada.

M’agradaria durant aquest semestre trobar més perspectives del cel que sembla una cosa constant als nostres dies i observar les diferents varietats i sons que acompanyen a aquests canvis.

Carregant...

Debat0el Les perspectives d’un cel a Barcelona

No hi ha comentaris.

Publicat per

Registres 1

Publicat per

Registres 1

Hola a tothom! A continuació, redacto la justificació dels primers registres de l’activitat 3: En aquesta activitat m’agradaria fer una espècie de curtmetratge que recopili tots els registres que aniré fent durant l’activitat, titulat “Casa”, on ensenyaré i contrastaré diferents escenaris amb la casa de la meva família, o, com li diem nosaltres, “la Torre”. El meu objectiu és registrar diferents escenes del dia a dia, ensenyant el frenesí de la ciutat, i contrastar-les amb el cap de setmana, i…
Hola a tothom! A continuació, redacto la justificació dels primers registres de l’activitat 3: En aquesta activitat m’agradaria fer…

Hola a tothom!
A continuació, redacto la justificació dels primers registres de l’activitat 3:

En aquesta activitat m’agradaria fer una espècie de curtmetratge que recopili tots els registres que aniré fent durant l’activitat, titulat “Casa”, on ensenyaré i contrastaré diferents escenaris amb la casa de la meva família, o, com li diem nosaltres, “la Torre”. El meu objectiu és registrar diferents escenes del dia a dia, ensenyant el frenesí de la ciutat, i contrastar-les amb el cap de setmana, i la tranquil·litat del camp, tot això observant pel camí, el pas de les estacions, i veient com l’enrrenou de la ciutat no ens deixa gaudir dels petits detalls que ens ofereix la natura, i que són tan visibles en entorns com la Torre.
Tinc pensat gravar en escenaris, fora de la meva ciutat; alguna escapada que realitzaré pròximament, a la feina, al gimnàs… Però tornant sempre a casa.
De moment, els registres que trobareu al Drive, tenen lloc  a la Torre, on he decidit enregistrar l’hort en aquests moments d’octubre, ensenyant l’inici de la tardor, gravant sorolls com les fulles, el vent i la vegetació típica de Lleida, podreu veure les magranes i codonys més dolços del planeta, segons el meu critèri… També algun lloc significatiu per a mi relacionat amb la meva infància, ja que d’això tractarà el resultat final de l’activitat 3, de com, passi el que passi, a casa sempre trobo pau.

Espero que us agradi la idea. Quedo oberta a suggeriments i estaré atenta a les vostres opinions.

Moltes gràcies per la vostra atenció.

Comparteixo també l’enllaç al Drive dels primers registres:
https://drive.google.com/drive/folders/1l4kn3mQrRtK48oBdjIlvTqChl36jsHpT

 

Debat0el Registres 1

No hi ha comentaris.

Publicat per

El meu entorn i la meva companyia bestial. Primera entrega de l’activitat 3

Publicat per

El meu entorn i la meva companyia bestial. Primera entrega de l’activitat 3

En aquesta primera entrada he recopilat algunes fotos i vídeos, al Google Drive, que mostren el meu estimat entorn. La terra que…
En aquesta primera entrada he recopilat algunes fotos i vídeos, al Google Drive, que mostren el meu estimat entorn.…

En aquesta primera entrada he recopilat algunes fotos i vídeos, al Google Drive, que mostren el meu estimat entorn. La terra que tinc la sort de dir-li “casa”.

Veig muntanyes, arbres plens d’ocells, llum que travessa la boira, tempestes de nit. Viure envoltat de natura és un privilegi. Després d’haver viscut vint-i-vuit anys a Barcelona, el canvi ha estat profund, no només en el paisatge que m’envolta sinó també en la manera com em relaciono amb l’entorn, amb el temps i amb les persones.

En la següent entrada intentaré mostrar la meva ciutat, Barcelona, amb el seu ritme accelerat i la densitat que sovint es converteix en una frontera invisible que separa qui té accés a determinats espais, recursos o oportunitats, i qui en queda al marge.

Al camp, la frontera sembla més difusa, però les jerarquies socials estan igual de marcades. L’accés a aquest entorn “idíl·lic” està condicionat per factors econòmics, laborals i/o logístics. I, també, per la fortalesa corporal. Avui dia puc mantenir l’hort verd, el galliner net, la casa calenta i la gossa sana i feliç mentre treballo i estudio a la vegada. Però aquesta feinada sé que em costarà molt més quan sigui vella, o si em lesiono. Viure envoltat de natura implica tenir els recursos més lluny: els sanitaris, alimentaris, d’ensenyança, l’oci, la gent… Però, per mi, la calma o la brutalitat del paisatge paguen la pena, perquè la meva salut m’ho permet. Reconèixer els propis privilegis és el primer pas per mirar l’alteritat des del respecte i la justícia social.

Aquest canvi d’escenari m’ha fet reflexionar sobre com les fronteres poden ser físiques i geogràfiques, i constitueixen la teva identitat i la manera de relacionar-te. A Barcelona, quedava cada dia amb algú al vespre per explicar-nos el dia. El contacte amb la comunitat era diari. Aquí, al camp, tot és més inhòspit. És per aquest motiu que “baixo” a Barcelona cada dos caps de setmana per veure les meves amistats.

A través d’aquestes imatges i d’aquesta experiència personal, prenc consciència que habitar un espai sempre implica situar-se en relació amb els altres d’una manera o altra.

Debat0el El meu entorn i la meva companyia bestial. Primera entrega de l’activitat 3

No hi ha comentaris.

Publicat per

Mapa de pràctiques artístiques

Publicat per

Mapa de pràctiques artístiques

Bon dia a totes i a tots, La meva relació amb les arts es resumeix en el modelatge i actuar en front a una càmera, dues de les meves passions. Fer sessions de fotos expressant diferents sentiments i emocions a travès del meu cos és una forma artística i actuar en front una camèra també. He fet diversos curtmetratges en els que havia de mostrar diferents emocions, i tots han estat molt enriquidors i desafiants. A més a més altres…
Bon dia a totes i a tots, La meva relació amb les arts es resumeix en el modelatge i…

Bon dia a totes i a tots,

La meva relació amb les arts es resumeix en el modelatge i actuar en front a una càmera, dues de les meves passions. Fer sessions de fotos expressant diferents sentiments i emocions a travès del meu cos és una forma artística i actuar en front una camèra també. He fet diversos curtmetratges en els que havia de mostrar diferents emocions, i tots han estat molt enriquidors i desafiants.

A més a més altres de les meves passions artístiques també inclouen la visualització de concerts en directe.

Debat1el Mapa de pràctiques artístiques

  1. Marta Soldevila Vargas says:

    Hola Marta!

    Em sembla molt valent que puguis expressar les emocions a través del cos davant d’una càmera; és una manera molt potent de comunicar i connectar amb els altres. Jo vaig estudiar cinema i el meu lloc és darrera la càmera, a davant no seria capaç de colocar-m’hi!

    Crec que aquesta experiència et pot ser molt útil a l’hora de treballar amb infants, ja que els podràs ajudar a expressar-se de formes creatives, lliures, i amb seguretat amb ells/es mateixos/es. Segur que sabràs transmetre aquesta passió a l’aula i inspirar els teus futurs alumnes!

Publicat per

Primer registre visual

Publicat per

Primer registre visual

El vídeo parteix de l’observació del meu entorn quotidià a través d’un gest senzill i recurrent: el passeig nocturn amb el meu gos. Aquest hàbit, aparentment trivial, m’ha permès explorar de manera atenta com canvia la percepció de l’espai segons l’època de l’any, les presències humanes i les condicions sonores i lumíniques del moment. Durant els mesos d’estiu, el barri on visc es transforma radicalment. Els carrers esdevenen un escenari turístic on predominen les veus foranes, les terrasses plenes i…
El vídeo parteix de l’observació del meu entorn quotidià a través d’un gest senzill i recurrent: el passeig nocturn…

El vídeo parteix de l’observació del meu entorn quotidià a través d’un gest senzill i recurrent: el passeig nocturn amb el meu gos. Aquest hàbit, aparentment trivial, m’ha permès explorar de manera atenta com canvia la percepció de l’espai segons l’època de l’any, les presències humanes i les condicions sonores i lumíniques del moment.

Durant els mesos d’estiu, el barri on visc es transforma radicalment. Els carrers esdevenen un escenari turístic on predominen les veus foranes, les terrasses plenes i un ritme accelerat que altera la relació dels veïns amb l’espai públic. L’excés de soroll i de moviment genera una sensació de desplaçament simbòlic: els habitants habituals passem a ocupar un segon pla dins del nostre propi territori.

Amb l’arribada de la tardor, aquest mateix entorn canvia. Les nits són més silencioses i el passeig es converteix en una experiència íntima i contemplativa. La lluna plena i la llum tènue dels fanals creen una atmosfera que convida a redescobrir el paisatge urbà des d’una altra mirada. Els sons substitueixen el soroll constant de l’estiu i obren un espai per a la reflexió.

Aquesta observació sostinguda en el temps m’ha fet prendre consciència de com els espais urbans no són neutres, sinó que estan condicionats per dinàmiques socials, econòmiques i temporals. El turisme massiu, per exemple, redefineix els límits entre l’espai públic i el privat, entre qui pertany i qui només transita. La presència o absència de gent modifica no només l’ús dels espais, sinó també la seva identitat simbòlica i afectiva.

El vídeo resultant busca transmetre aquesta dualitat a través de la combinació d’imatge i so. La llum de la lluna, el moviment del gos i el silenci del barri funcionen com a metàfores de la recuperació d’un espai que havia estat transformat per la pressió turística. D’aquesta manera, el projecte es converteix en una exploració visual i sonora de les tensions entre calma i soroll, apropiació i pèrdua, presència i absència.

En definitiva, el procés m’ha permès desenvolupar una mirada crítica sobre el meu entorn proper, entenent que observar-lo de manera continuada i conscient pot revelar no només transformacions físiques, sinó també socials i simbòliques que sovint passen desapercebudes.

Debat0el Primer registre visual

No hi ha comentaris.

Publicat per

L’aula de flamenc: un espai de transformació i un “llindar” entre el món quotidià i l’escena artística

Publicat per

L’aula de flamenc: un espai de transformació i un “llindar” entre el món quotidià i l’escena artística

En aquesta primera observació he decidit centrar-me en l’espai on practico flamenc. He realitzat diverses fotografies de la sala, com el mirall, el terra de fusta, la insonorització de la sala i els quadres que hi ha. Aquest espai m’ha fet reflexionar sobre el límit entre el cos quotidià i el cos expressiu, entre allò que som fora de la classe i en el que ens convertim quan som dins d’aquest espai. Considero que l’aula de flamenc és una frontera…
En aquesta primera observació he decidit centrar-me en l’espai on practico flamenc. He realitzat diverses fotografies de la sala,…

En aquesta primera observació he decidit centrar-me en l’espai on practico flamenc. He realitzat diverses fotografies de la sala, com el mirall, el terra de fusta, la insonorització de la sala i els quadres que hi ha. Aquest espai m’ha fet reflexionar sobre el límit entre el cos quotidià i el cos expressiu, entre allò que som fora de la classe i en el que ens convertim quan som dins d’aquest espai.

Considero que l’aula de flamenc és una frontera física i emocional. Quan entro per la porta, deixo enrere la rutina, l’estrès, les responsabilitats i entro en un espai que em permet desconnexió i alhora concentració. Quan ens posem davant del mirall, cadascuna de les balladores es deixa anar, imita, aprèn, observa i també compara. Si ho analitzem, trobo que en aquest moment apareix la diferència, cadascuna de nosaltres amb diferents tècniques corporals i d’expressió, però també d’edat, de gènere i d’origen, i aquesta diversitat genera alteritat. Si ens endinsem en el el flamenc té els seus orígens en arrels gitanes i populars, per tant podríem dir que ens confronta amb una cultura que no és pròpiament nostra, però que abracem des del respecte i l’admiració.

Amb aquest anàlisi he après que l’espai físic pot actuar com una frontera simbòlica, un lloc que ens transforma. Haig de reconèixer que m’ha costat aprendre a mirar i observar l’espai amb distància crítica, ja que per a mi és un entorn habitual i molt proper emocionalment. Aquest exercici m’ha ajudat a prendre consciència de com, dins d’aquest espai de creació, les fronteres entre identitats, cossos i veus poden ser també punts de connexió i aprenentatge compartit.

Enllaç:

https://drive.google.com/drive/folders/1ZCotX7BX2d6oDC4e6Mzy_C7kFWjlr1vY

Debat0el L’aula de flamenc: un espai de transformació i un “llindar” entre el món quotidià i l’escena artística

No hi ha comentaris.