Una de les branques del meu arbre de l’art era la cuina. Crec que hi ha persones que consideren això un art i d’altres que no. A mi, personalment, cuinar en si no em sembla res increïble, però la gastronomia té aquest poder de convertir-se en art si tu vols.

Com he esmentat en algunesentregues anteriors, viure lluny de la meva terra em porta molta nostàlgia i, a través de la cuina, moltes vegades em sento una mica més a prop. Ahir diumenge vaig preparar el meu propi pa casolà, tal com el meu pare sol fer cada diumenge. En preparar-lo hi vaig posar molt d’afecte i records de com ell ho feia.

És increïble com les olors o el sabor et poden transportar a un lloc tan íntim de la teva memòria. Així que aquí teniu una imatge de la fogassa que vaig preparar ahir.

Espero que us agradi!!!

Les fotografies que he recuperat de l’estiu passat, plenes de vegetació i llum suau, reflecteixen el temps amb què les vaig fer. Sense presses, contemplativament. A la ciutat mai m’he parat a fotografiar res. Només a les persones conegudes. Aquesta és una altra diferència que he notat amb el canvi de localització. Abans, el més important era buscar temps per la sociabilització i l’oci. Viure al bosc em permet destinar dies pensant en l’entorn. 

L’àudio enregistrat des de la finestra ho confirma (Registre 4) A primer cop d’orella sembla que no hi passa res, però si escoltem amb atenció hi sentim el vent, un avió que vola a deu quilòmetres d’altura pel cel, un ocell que travessa l’aire, alguns gossos llunyans… Aquesta aparent quietud és, en realitat, vida que s’expressa d’una altra manera.

Aquest entorn ha transformat el meu estat d’ànim. A la ciutat em sentia constantment accelerada, envoltada d’estímuls i una sensació de desconnexió amb mi mateixa. La natura s’ha convertit en un espai que regula, i em dona perspectiva; un contrapunt necessari per comprendre com els entorns que habitem marquen la nostra manera de sentir i de ser.

Avui m’agradaria parlar de com fan servir l’art per celebrar festivitats. Com Barcelona s’omple de música i llums per crear un esperit nadalenc. Un sentiment de festa i família i una cara nova a la ciutat que tan acostumats estem de veure. Les nadales que se senten pels carrers, els establiments plens de decoració, els pumpkin spice latte de les cafeteries que fan que l’olor de canyella es quedi impregnat en l’aire. Les casetes d’arbres de Nadal que ens regalen olor de pi i festa. Com també s’utilitza a Halloween i les festes majors. Com aquestes decoracions assenyalen un inici d’etapa. Però em vull centrar en les llums, aquestes que fan que la gent es reuneixi davant de la casa Batlló, per veure un joc de llums i música nadalenca. Per sentir aquest esperit de nou que ens regala aquesta època màgica. I es que utilitzem l’art per integrar aquest sentiment dins nostre i em fa la sensació que com més il·luminat estigui el cel i els carrers de Barcelona millor serà aquest Nadal.

En aquest registre he volgut enfocar-me en l’expressió del rostre, un lienzo on és representa l’emoció directa del flamenc. M’he observat mentre escolto i ballo diferents coreografies dels diferents “pals” del flamenc (alegries, buleries, tangos, sevillanes, solea, etc.), i m’he adonat de com cada cançó transforma l’expressió de la meva cara. Quan el ritme és intens la meva cara expressa força, quan no tinc una part molt interioritzada o encara l’estic aprenent, la meva expressió es de concentració; quan la música es més suau expresso sensibilitat. També he observat que faig diferents gestos en funció del que sento en el moment: tensió, passió, orgull, etc.

Observar aquestes imatges m’ha fet confirmar el que jo ja sabia, que el flamenc és una forma d’expressar emocions que sovint no podem dir amb paraules, però que molts cops no fa falta cap paraula per parlar. Cada rostre mostra una part interna, l’expressió interior és universal i cada ballarina viu el flamenc d’una manera diferent, però al mateix temps totes compartim una mateixa intensitat emocional.

Aquest exercici m’ha fet ser més conscient de com la cara pot convertir-se en un espai de frontera entre el que sentim i el que mostrem. Gràcies a aquest registre he après a valorar el rostre com un lloc d’autenticitat, on el flamenc surt de dins i es fa visible als altres.

Enllaç:

https://drive.google.com/drive/folders/19mlhftWnaKWm4TedQH9MKyD67PxfjyTn

Avui m’agradaria parlar de com veuen els nens “plàstica” o almenys és com ho deia jo quan anava al col·legi. Per a mi plàstica era una assignatura molt divertida, perquè em concentrava molt en el que feia i el professor ens donava molta llibertat per explorar la nostra creativitat. He tingut la sort de treballar amb nens i fer moltes manualitats i veure com ells actuen quan els hi dones aquesta llibertat. Quasi tots tenen la iniciativa de “crear” és de les poques vegades que no veig dubtar als nens quan agafen els llapis. I és perquè en l’art no hi ha res erroni. És tan subjectiu que les interpretacions són pròpies i els nens se senten segurs.

Aquests dies que he fet plàstica amb ells he vist com cada nen interpretava les seves realitats amb diferents materials. La imatge del món és perquè els hi vaig ensenyar que a mi m’havia sorprès aquest espectacle visual. Per a ells era indiferent. I amb això llanço una reflexió, que és que el que l’art és art, segons de quins ulls ho miris.

Avui m’agradaria parlar de com m’afecta l’art d’una manera que no sé en què dia visc. El 7 de novembre vam estrenar un espectacle que es diu DINTRE DEL BOSC la versió en català del musical de Stephen Sondheim de INTO THE WOODS. No vaig fer el registre del 4 de novembre, però que millor excusa que aquesta. Els assajos extra, les poques hores de son, anar a correcuita amb el vestuari i escenografia… Però tot val la pena amb el resultat que ha quedat. Tot val la pena quan poses el peu damunt de l’escenari i et veus recompensat per l’aplaudiment del públic. És molt difícil compaginar aquesta vida amb tota la resta, però sempre val la pena.

Adjunto un petit tastet del musical perquè se sàpiga que realment val la pena!