En l’últim registre no em van acabar de satisfer les fotografies per mostrar la meva ciutat. Així doncs, vaig decidir agafar la càmera analògica antiga, que té més de 50 anys perquè era del meu avi, i comprar un carret en blanc i negre per fotografiar els carrers per on em vaig criar. Però, per temes laborals, no vaig poder baixar a Barcelona a gastar el carret, i he hagut de tirar les 36 fotografies a l’entorn on visc ara. No era la meva intenció retratar la natura en blanc i negre, però ha sigut un exercici molt plaent per mi.

És veritat que pensant en el muntatge final d’aquesta activitat, hauria d’haver enregistrat més àudios i vídeos, i així ho faré en el proper registre, però aprofitant el motiu d’aquesta assignatura, em vaig animar a tornar a jugar amb la càmera analògica que feia tant de temps que no tocava. Estava empolsinada i els objectius brutíssims. Ja no li funciona el sensor de llum i vaig haver d’ajustar el diafragma i la velocitat d’obturació de memòria. Al revelar el carret em vaig sorprendre força d’haver afinat prou amb la quantitat de llum que arribava a la pel·lícula. Tot i així, algunes han quedat cremades i d’altres molt fosques, però aquestes no les he pujat al drive: Registre 3 (Aquí teniu el link)

Per relacionar aquest registre amb el contingut dels altres, m’agradaria acabar dient que veient les fotografies, és un pecat fotografiar la natura amb els colors grisencs de la ciutat. Vist l’efecte que m’ha provocat veure el meu entorn en blanc i negre, he pensat que potser si pintéssim la ciutat amb més colors, segurament, seria una mica més agradable.

Bon dia, companys/es.

En aquest tercer registre he volgut incorporar, la música, les festes populars i les tradicions, com a element d’identitat i expressió cultural dels pobles. Bellvitge i la seva comissió de festes organitza diferents actes culturals, i té en compte, les diferents procedències i maneres d’expressió dels seus veïns/es. El vídeo mostra activitats infantils, castanyeres, infants disfressats amb motius de Haloween… tot plegat en un ambient en què la convivència i l’expressió musical i el ball envaeix tots els infants de la plaça. En aquest sentit, i com es fa esment de (Hadad y Gómes, 2007, citat a Kremer et al., 2018, p. 65) :

“…És la producción identitaria atravesada por “circuitos globales [que] traspasando fronteras, volviendo porosos los tabiques nacionales o étnicos, haciendo que cada grupo pueda abastecerse de repertorios nacionales o étnicos, […] influyen, modifican y/o moldean la identidad grupal”

Així doncs, la seva festa major incorpora trobades geganteres, correfocs, exposicions, teatres, activitats infantils, però també, per exemple, danses tradicionals del món, amb la representació del Perú, Paraguai i Bolívia, entre altres actes que representen i fan visible l’expressió cultural com a tret d’identitat dels pobles. Com es descriu a (Kremer et al., 2018), quan les persones poden sentir-se “dintre” d’un territori, no se senten amenaçades, sinó segures i protegides, i més forta serà, d’aquesta manera, la seva identitat.

Referències bibliogàfiques:

Kremer, L. [Liliana], Vanoli, F. [Fernando], Caillouette, J. [Jacques], Doré, C. [Chantal], Vatz Laaroussi, M. [Michèle], Yáñez Canal, C. [Carlos], Campos-Flores, L. [Linamar] i Segura, G. [Gisella]. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. A C. [Carlos] Yáñez Canal (ed.) Entre-lugares de las culturas (p. 57-81). Editorial Universidad Nacional de Colombia. https://fadmon.unal.edu.co/fileadmin/user_upload/investigacion/centro_editorial/libros/entre_lugares_de_la_cultura.pdf

https://drive.google.com/drive/folders/1Sio6_9m2QcMx2VeCpvTSZxcEI6Jbh7Vc?usp=drive_link

En aquest tercer registre he volgut observar el flamenc a través dels seus elements. He fet fotografies de les meves castanyoles, bata de cola, mantón, sabates, abanico, cajón i la guitarra. Aquests objectes, que en les imatges semblen adormits, inmòbils i silenciosos, en realitat contenen una gran energia acumulada. Si poguessin parlar, es podria veure a través d’ells tot el moviment que porten acumulat, la suor, les emocions i la meva identitat quan els utilitzo.

El que m’ha interessat especialment és com aquests elements funcionen com a símbols d’identitat i pertinença. Cadascun d’ells tenen una funció i una manera pròpia dins del llenguatge del flamenc. La bata de cola amplia el gest, el mantón es converteix en una prolongació del cos, les castanyoles marquen el temps amb precisió, la guitarra dona cos al ritme compartit, etc. També podem veure aquests objectes com fronteres visibles, perquè qui els utilitza ens mostra que forma part d’aquesta comunitat, en canvi qui observa des de fora, no en forma.

He après que el material també pot expressar alteritat. Els objectes ens uneixen, però també marquen diferències com per exemple en l’experiència, on cadascuna de les persones que els utilitzem podem tenir diverses formes d’expressió i funcionament a l’hora d’utilitzar-les. Fer aquestes fotografies m’ha ajudat a fixar-me en detalls que normalment no es valoren. Majoritàriament, no donem importància a coses com el desgast d’unes sabates o el tacte d’un mantó, però darrere d’aquests objectes hi ha moltes hores de pràctica, esforç i emoció. He après a valorar la seva utilitat i la història que acumulen amb el temps.

El més difícil ha estat mirar aquests elements més enllà de la seva bellesa exterior i intentar entendre tot el que representen. Mostren la identitat de qui els fa servir, el treball que hi ha darrere i la connexió que creen entre nosaltres dins de la classe. Cada objecte explica una part de la nostra experiència compartida en el flamenc.

Enllaç:

https://drive.google.com/drive/folders/1WrtYnPaydkpDR2_DPthAJIhuu4BNwyL8

El mapa que presento es basa en un collage de fotografies pròpies que formen part de la meva relació actual amb l’art. He escollit la fotografia com a disciplina central perquè és la manera que tinc d’aturar el temps, observar el que m’envolta i guardar moments que tenen significat per a mi.

Les imatges seleccionades tenen en comú el mar, però cadascuna expressa una mirada diferent. La primera fotografia romantitza l’atardecer, mostrant la calma i la sensació de pausa que trobo quan contemplo el paisatge. La segona reflecteix el mar blau de Menorca en contrast amb la blancor de les construccions de Binibeca, un espai que em transmet llum, identitat i memòria.

El carrer de Sants i Creu Coberta, conegut popularment com un dels carrers comercials més llargs d’Europa, és molt més que un seguit de botigues: és un paisatge social on es reflecteixen diferents maneres d’entendre el barri, les tradicions, el consum i la vida quotidiana.
De forma indirecta, els aparadors reflecteixen desigualtats i transformacions. Com podem veure a les imatges, una sabateria de tota la vida comparteix vorera amb una gran cadena de telefonia, i una petita merceria continua resistint a la vora de franquícies de gran renom. En aquest carrer hi conviuen dues realitats oposades: la proximitat i la globalització.
Aquests aparadors dibuixen fronteres invisibles, on els vidres ja no són només elements arquitectònics, sinó fronteres simbòliques que separen els veïns dels clients, és a dir, la vida local del consum global i accelerat.
Aquesta diferència afecta la identitat del barri. La globalització està fent desaparèixer els comerços de proximitat, i amb ells, part de la memòria i de l’ànima del carrer.
En definitiva, el carrer de Sants, amb els seus quilòmetres d’aparadors, és un mirall urbà: reflecteix la barreja de passat i present, de tradició i modernitat, de convivència i desigualtat. Els aparadors no només mostren productes: mostren realitats socials que conviuen, es reflecteixen i, sovint, es miren sense tocar-se.

https://drive.google.com/drive/folders/1bUZhDWPBGYLu0GFSWdecwbNEDsCMESEN?usp=drive_link

Al llarg d’aquesta setmana m’he proposat observar amb calma tres moments quotidians: l’entrada al gimnàs, la meva rutina de treball i la posta de sol. Els he triat perquè volia aprofundir en els petits detalls que habitualment passen desapercebuts.

Quan vaig d’hora al gimnàs, m’agrada sentir el silenci, tot i que no dura gaire. Això em fa valorar més el dia a dia. M’he adonat que molts de nosaltres ens aixequem prest perquè ens espera tot un dia per davant, i que, si no ho feim, sembla que no tenim temps per a res. També he comprovat que normalment és un lloc ple de soroll, moviment i gent; però, quan és tan d’hora, tot i que hi ha persones, vaig sentir com si aquell buit fos també una mena de frontera entre l’activitat i el repòs, entre l’exigència física i la pausa necessària.

Per altra banda, durant el camí habitual de la feina cap a casa vaig mirar amb altres ulls el recorregut. Els carrers, les persones, el trànsit o fins i tot les ombres dels arbres em van fer notar els petits canvis que no acostumo a veure. Normalment estic amb el mòbil fent coses “importants”, com avançar feina o revisar tasques, però aquesta setmana vaig decidir que fos diferent. Aquest trajecte és, d’alguna manera, un espai de transició entre el món laboral i el personal, una frontera invisible que travesso sense adonar-me’n.

https://drive.google.com/drive/folders/1QqhH2P5lcpMIa9oUmf26VorNDXxhyyAJ?usp=drive_link

Els dimecres a la tarda, solia quedar amb les meves amigues per jugar a futbol al parc de sota de casa meva. És un parc obert durant el dia, amb vida, amb gossos passejant, però té una frontera invisible: la incertesa de l’hora del tancament. El parc sempre s’ha obert cap a les nou del matí, però cada dia el tanquen a una hora diferent, a vegades a les set, d’altres abans, i mai sabíem si podríem acabar l’entrenament de futbol. Aquest fet va fer que ens canséssim d’aquell parc, i vam deixar d’anar.

Aquest espai públic, que hauria de ser de tothom, és un lloc amb límits canviants i arbitraris, on la llibertat d’ús depèn d’una clau o d’un horari incert. Durant el dia, hi transiten veïns, infants i també persones sense llar que troben un lloc per descansar. Però arriba la nit i el parc deixa de ser públic i aquestes persones són expulsades d’aquest refugi.

A través del meu vídeo, he volgut ensenyar aquesta frontera invisible, que determina qui pot gaudir de l’espai i qui queda exclòs. Considero que els límits no sempre són físics, a vegades són horaris, claus o decisions que marquen diferències respecte a la participació i la inclusió dins del barri.

https://drive.google.com/file/d/1p9rat5JTL5jBhKOkR0zQjSm8tZi8awXM/view?usp=drive_link

El meu primer “solo trip” un record en imatges i sons

Avui m’agradaria parlar del meu primer viatge tota sola. Va ser fa poc i vaig escollir Ámsterdam. Sempre havia tingut ganes d’anar-hi, però no coincidia amb ningú i vaig decidir anar sola. Quan caminant sola per carrers desconeguts estàs més alerta, i també et fixes en coses que potser xerrant amb la teva amiga no ho haguessis fet. Per exemple, el silenci d’un poble pesquer en temporada no turística. El color de les cases amb un cel negre de fons. La bellesa d’una foto típica de postal, sense que hi hagi cap persona posant. O per exemple anar caminant i trobar-te el xivarri d’una festa holandesa. M’agrada saber que aquests records només els he viscut jo i són meus.