El gest d’agafar la corretja i sentir el renou de les claus a la porta de casa constitueix el meu ritual de pas personal. No es tracta només de sortir a l’exterior, sinó de decidir creuar el llindar cap a un estat de consciència compartida amb un altre ésser. Aquest acte senzill es converteix en una frontera simbòlica entre la rigidesa de la meva vida quotidiana i el món sensorial del meu gos. Quan obro la porta i el veig esperar amb impaciència, sento que el meu cos i la meva ment es preparen per habitar l’espai de manera diferent, deixant enrere les estructures del temps humà per entrar en un temps orgànic i present.

Les escenes al camp verd, on el veig córrer sense fre, representen la dissolució dels límits. En aquest espai obert, la frontera entre la civilització i la natura s’esvaeix, i la seva carrera desenfrenada es converteix en una expressió de llibertat absoluta que qüestiona les meves pròpies barreres mentals. En aquest punt del procés, l’alteritat es fa palesa: ell no corre per arribar a un destí, sinó pel pur plaer de ser-hi. Aquesta diferència de propòsits no és un obstacle, sinó un mirall que em permet mirar l’altre amb una sensibilitat renovada, entenent que la seva manera de percebre l’entorn enriqueix la meva pròpia realitat. El camp esdevé així un territori de pas on la seva energia i el meu acte de contemplació es fusionen.

La compilació de vídeos dels nostres passejos diaris actua com el registre d’un procés d’aprenentatge constant. Aquí és on es manifesta clarament la negociació entre cossos, ritmes i interessos. No caminem de la mateixa manera ni ens aturem pels mateixos estímuls, però el compàs del camí ens ajuda a trobar un espai compartit. He entès que aquesta diferència no és un problema a resoldre, sinó una part fonamental del vincle. El passeig diari es converteix en un pont que connecta dues existències distintes, on la repetició i la constància del caminar junts simbolitzen el reconeixement d’un camí recorregut que cap diploma o document podria resumir. L’aprenentatge real es troba en la quotidianitat de la trobada amb l’altre.

El muntatge finalitza de manera circular, tornant al silenci de la llar i tancant novament la porta. Guardar la corretja i treure’s les sabates no significa acabar el vincle, sinó integrar tot el que s’ha viscut i après a l’exterior. El recorregut no desapareix, sinó que queda incorporat al cos i a la memòria compartida. Aquest projecte m’ha ajudat a entendre les fronteres no com barreres que separen l’humà de l’animal, sinó com espais de transformació que ens fan créixer. He après a mirar l’alteritat amb més consciència i respecte, veient la línia que ens divideix no com una separació fixa, sinó com un lloc de diàleg i aprenentatge mutu. Tal com assenyalen Kremer et al. (2018), pensar les fronteres com a ponts permet entendre millor els processos socioculturals i personals, convertint la diferència en una font de riquesa i transformació vital. 

Referències bibliogràfiques

Kremer, A., Kruszewska, J., & Szostak, A. (2018). Borders and bridges: Social and cultural processes in a changing world. Editorial Acadèmica.

Enllaç:

https://drive.google.com/drive/folders/1mH-tQdfPs9vqPePD41xc3myGBPQLe4Z7?usp=drive_link

Veure’l córrer pel camp verd és, per a mi, la representació visual de la llibertat sense condicions. En aquest espai obert, el cos es deslliura de les corretges i de les normes del carrer per entrar en un estat pur de moviment. No hi ha un objectiu, només l’impuls de sentir la terra i la velocitat.

Aquesta cursa no és només un exercici físic, sinó una frontera simbòlica entre el món habitat i la natura més íntima. Aquí, la diferència entre la seva manera d’habitar el món i la meva es fa evident: ell no corre per arribar enlloc, sinó per ser-hi plenament. En observar-lo, entenc que la llibertat no és l’absència de límits, sinó la capacitat de moure’s amb total consciència i alegria dins de l’espai compartit. Aquest camp esdevé un espai de transformació on jo també aprenc a mirar sense la rigidesa del temps humà.

Enllaç:

https://drive.google.com/drive/folders/1Ppn7BhSxSf8oCjp0Hn6NbezvtfX_Mp-4?usp=drive_link

Aquest multiregristre final neix de la meva experiència personal amb el flamenc i del procés d’observació i reflexió que he anat fent al llarg de tots els registres presentats a l’activitat 3. No he volgut fer un recull cronològic dels registres realitzats, sinó una reelaboració crítica que mostra el meu procés d’aprenentatge i transformació al llarg de l’activitat. A través d’imatges, sons i veu en off, he volgut explicar com el flamenc forma part del meu dia a dia i com, a partir d’aquesta pràctica artística, he pogut pensar els conceptes de límit, frontera, diferència i alteritat des d’un lloc proper.

El vídeo comença amb un espai buit i unes sabates soles. Aquest inici representa un moment de pausa, de silenci, abans que passi res. Per a mi, aquest buit és una frontera clara: encara no estic ballant, però tot està a punt de començar. A continuació apareixo mirant-me al mirall amb roba de carrer, mostrant el meu jo quotidià, abans de transformar-me. Aquest moment em fa pensar en com el cos pot canviar segons el context i com, a vegades, necessitem travessar certs límits per expressar-nos.

El moment d’obrir el calaix, buscar les sabates i els complements és molt significatiu per a mi. No és només preparar roba, sinó decidir entrar en un altre estat. Aquest gest senzill es converteix en una frontera simbòlica entre la vida quotidiana i el flamenc. Quan em cordo les sabates i em miro al mirall amb la roba de flamenc posada, sento que el cos ja està preparat per expressar-se d’una altra manera.

Les escenes ballant a l’aula mostren el procés d’aprenentatge, amb tot el que comporta: repetir, equivocar-se, insistir. Aquí és on apareix clarament la diferència entre cossos i ritmes. No totes aprenem igual ni al mateix temps, però el compàs ens ajuda a trobar un espai compartit. He entès que la diferència no és un problema, sinó una part natural del procés col·lectiu.

El flamenc també surt de l’aula i entra a casa meva. Ballar en un espai íntim m’ha fet veure que aquest art no necessita sempre un escenari. Forma part de mi i apareix quan el cos ho necessita. El diploma del curs simbolitza el reconeixement d’un camí recorregut, però també m’ha fet pensar que l’aprenentatge real no es pot resumir en un paper.

El muntatge finalitza de manera circular tornant al silenci i tancant el calaix. Guardar les sabates no significa acabar, sinó integrar tot el que s’ha viscut. El flamenc no desapareix, sinó que queda incorporat al cos. Aquest projecte m’ha ajudat a entendre les fronteres no com barreres que separen, sinó com espais de pas que em transformen. A través del flamenc he après a mirar la diferència i l’alteritat amb més consciència, respecte i sensibilitat, tant cap als altres com cap a mi mateixa. Ara veig la frontera no com una línia fixa, sinó com un espai de transformació on la diferència i l’alteritat poden esdevenir fonts d’aprenentatge i creixement personal.

Tal com assenyalen Kremer et al. (2018), pensar les fronteres com a barreres i com a ponts permet entendre millor els processos socioculturals. En el meu cas, el flamenc esdevé un pont que connecta tradició i experiència personal, diferència i comunitat.

Enllaç drive:

https://drive.google.com/drive/folders/1fV7i2jpuuJo1ORCNKplK9mkaRc4hmsrF

Aquesta setmana he viscut una sèrie d’experiències que, tot i semblar inconnexes, m’han portat a reflexionar profundament sobre els codis que fem servir per connectar-nos i les fronteres que aquests poden erigir o enderrocar.

Tot va començar escoltant una interpretació de Chopin al piano. En aquell moment, vaig sentir com la música actuava de pont, esborrant qualsevol distància temporal o cultural. Em vaig adonar que, mentre certa música actual em genera rebuig pel seu to o missatge, la música clàssica té la capacitat de posar-me la pell de gallina sense necessitat de dir ni una sola paraula. És un llenguatge universal on l’alteritat desapareix: no cal traducció per sentir l’emoció de l’altre. Curiosament, just després d’aquesta connexió emocional perfecta, vaig presenciar una conversa entre una parlant nativa i un home anglosaxó. Ell s’esforçava per parlar espanyol i, malgrat els evidents errors de pronunciació i gramàtica, la màgia de la comunicació succeïa igualment. Vaig comprendre que la “correcció” és només una frontera artificial; la veritable essència és la voluntat d’entendre’s, de creuar el límit cap a l’altre, encara que sigui ensopegant amb les paraules.

Aquesta reflexió sobre els símbols i l’enteniment es va materialitzar del tot quan, dies després, vaig estar acompanyant una nena en el seu procés de lectoescriptura. Allà, davant d’una taula, vaig veure clarament com les lletres suposen una frontera gegant per a qui encara no les desxifra; són símbols abstractes que separen els “iniciats” dels que no ho són. Però en introduir la plastilina, en convertir aquell símbol rígid en quelcom manipulable i tou, la frontera es va estovar.

Així tanco la setmana: adonant-me que, ja sigui a través d’una partitura, d’un idioma après a mitges o d’una lletra feta de plastilina, la meva tasca (i futura professió) consisteix a facilitar les eines perquè aquests codis deixin de ser murs i es converteixin en ponts d’expressió humana.

https://drive.google.com/file/d/1OBAvloyQ8PxIu__YVBLElOYuOpkI42mu/view?usp=drive_link

En aquest últim registre he observat una pintada situada al meu barri. Al costat d’una escola, els infants han escrit un missatge que diu: “Les fronteres són ferides a la terra. Cap persona és il·legal”. Aquest missatge està escrit en diverses llengües com l’àrab, el xinès, el rus, el francès i altres. Aquest element em va cridar molt l’atenció, per això l’he volgut registrar, m’ha cridat l’atenció que s’hagi escrit això on cada dia entren i surten infants, famílies i docents amb realitats molt diverses.

L’anàlisi s’ha centrat en el contingut del missatge i també en la seva forma de transmetre’s. El fet que estigui escrit en diferents llengües visibilitza la diversitat cultural i lingüística del nostre entorn i, també, mostra les fronteres simbòliques que se solen establir entre les persones.

El missatge escrit al mur, qüestiona la idea de frontera com a límit natural i la redefineix com una ferida. La presència de llengües que normalment no tenen visibilitat en els espais públics ajuda a reforçar aquesta idea i també a donar veu a certs col·lectius que solen quedar al marge.

Considero que a través d’aquest registre he après a mirar amb més atenció els missatges visuals que formen part del nostre entorn quotidià i a entendre’ls com a formes d’expressió política i social. He reflexionat sobre com l’escola és un espai clau per qüestionar aquestes fronteres i també treballar diferents valors com la inclusió i la justícia social.

https://drive.google.com/drive/folders/1F0TyowzwE0WaJ1xJ5J1B-IND_zWDphg3?usp=drive_link

En aquest últim registre he volgut centrar-me en el moment previ a ballar, quan preparo el meus vestuari i els complements que utilitzo tant als assajos com a les actuacions. He enregistrat un vídeo a casa, obrint el calaix i l’armari on guardo les faldilles, les sabates, les flors, les arracades i les peinetes. Aquest espai íntim m’ha permès reflexionar sobre el límit entre la vida quotidiana i l’escena.

Preparar-me no és només una acció pràctica, sinó un ritual personal. Cada peça té un significat i em connecta amb experiències viscudes, amb l’esforç i amb la responsabilitat de representar un art amb tanta càrrega cultural. En aquest moment prenc consciència del meu cos, de la meva actitud i de l’emoció amb què sortiré a ballar.

Aquest registre m’ha fet pensar en la frontera identitària: el pas de qui soc en la meva intimitat a qui soc quan ballo flamenc. No deixo de ser jo, però em transformo. El vestuari actua com un pont que em permet entrar en un altre estat, més expressiu i exposat.

He après que els límits no sempre són visibles ni rígids; a vegades són moments, gestos o decisions personals. La dificultat ha estat mostrar aquest procés tan íntim amb una mirada reflexiva. Tot i això, aquest últim registre vol demostrar una vegada més que el flamenc no comença a l’escenari, sinó molt abans, en el silenci i la preparació interior.

Enllaç: 
https://drive.google.com/drive/folders/1tlvZ044PYDm_ipTZSFk6rmzZvs7LAQkE

En el lliurament d’avui he volgut jugar amb alguna cosa que no havia fet fins ara: la combinació d’imatge i so. He adjuntat 4 vídeos en què tant la imatge com el so són elements que descriuen el meu dia a dia. M’ha cridat l’atenció el fet que dos dels vídeos amb més soroll són precisament aquells en què estava compartint moments amb la meva gent i celebrant instants junts; en canvi, per exemple, al vídeo en què nevava, gris i sobri, no s’hi escolta cap tipus de soroll, només s’hi percep fred. El vídeo del meu xicot, en Luis, netejant, sens dubte és el meu preferit. Hi mostra la quotidianitat, aquelles coses que poden semblar simples a primera vista però que tenen un valor ple de detalls i que són especials. Recordo la seva imatge mentre entrava el sol per la finestra i ens permetíem el luxe d’estar en silenci.

Espero que us agradi; aquí teniu l’enllaç als vídeos!

https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1hRRypEd4tQFvhffcnet5aweRzq0AlmqJ

Bon dia!

Aquest és l’últim registre i l’última oportunitat per mostrar l’art d’una manera diferent. En aquest registre utilitzaré fotos, però m’agradaria centrar l’atenció en els colors.

Sense dir d’on es tracta i només veient els colors típics, s’entén de quin lloc estic parlant. Aquest pont de desembre vaig anar a un lloc on les seves cases acolorides, la seva barana blanca típica i els colors de la tardor en la seva naturalesa; criden molt l’atenció. Veient les fotografies trobo que és un lloc molt pintoresc, mai millor dit, i que a més utilitzen els colors per diferents coses. Les cases són de colors vistosos perquè es vegin des del mar i es reconeguin els pobles pesquers. Per tant, l’art s’ha fet servir d’una forma molt específica. La forma de la barana i el color és reconeixible arreu del món. També vull destacar el dibuix impressionant de la platja on es mostra l’art en màxim esplendor. Un complement d’una platja buida pel fred que acompanya a un paisatge increïble.

Com a reflexió final, m’ha encantat aquest projecte perquè només amb una petita reflexió a cada registre, es poden veure diferents perspectives de l’art, i que hi ha més de les que veiem a simple vista.