En aquest registre he volgut mostrar en format vídeo com el flamenc traspassa espais i contextos, i que no només es viu dins de l’aula en un context formal, sinó que qui sent aquest art també ho viu fora de l’aula, amunt de l’escenari o en el seu dia a dia. He recollit vídeos de moments diferents: com per exemple ballant amb les meves amigues de manera espontània, sopant en un restaurant mentre algú canta en directe, assistint a un tablao flamenc, participant en un espectacle al teatre, acudint a una actuació o improvisant amb el cajón durant una celebració. En tots aquests moments, el flamenc apareix i ho fa com una manera de connectar amb els altres, compartint emocions.

Això m’ha fet pensar en la frontera cultural que representa aquest art. El flamenc neix en un context andalús i gitano, ple d’història i identitat pròpia, però que des de fa temps s’ha expandit, adaptant-se a altres llocs i maneres de viure. A la meva ciutat i sobretot al meu entorn, aquest art sempre està present, i conviu entre el respecte de la seva tradició i la llibertat d’expressar-ho a la nostra manera.

Capturar els moments per aquest registre m’han fet reflexionar que el flamenc pot expressar-se i estar molt preparat i practicat (quan es prepara un espectacle per fer-ho en un teatre, davant de moltes persones), però també espontani, improvitzat i personal (per exemple com quan sorgeix en una celebració amb amics). Aquesta comparació m’ha fet reflexionar sobre els límits entre apropiació i admiració, entre fer-lo nostre i reconèixer-ne les arrels. Crec que el repte està en trobar l’equilibri, en participar d’un art que no m’és originari però que sento molt proper, des del respecte i la passió compartida.

Enllaç:

https://drive.google.com/drive/folders/1NkVfTk9HcqZOr2gsw848g0HAG3ApgSJW

Bones! Som el Grup I format per: Maira Alejandra Castañeda Suárez, Arnau Garcia Rael, Anna Sánchez Campoy, Sara Toribio López i Javier Tallon Duran, i aquesta és el nostre primer recull d’experiències i pràctiques d’interculturalitat relacionat amb l’assignatura d’educació artística que hem realitzat conjuntament.

• Ana: Porto sent monitora a una escola durant anys i he tingut la sort, com a mètode d’aprenentatge personal, d’anar de colònies amb els infants i mestres. 

Un moment, vam escoltar com un infant pregunta a una monitora perquè no tenia els pits grans si era una noia. Aquella tarda, professorat i monitors vam parlar que els infants que estudien al centre, és igual nacionalitat o cultura, fan comentaris sexistes, com “Si té els cabells llargs el seu nom ha de ser Martina, no Martí”. 

Posteriorment, claustre i menjador ens vam reunir per treballar el gènere a tots els àmbits de l’escola. 

Al menjador vam fer una activitat amb l’objectiu d’explicar que no hi ha jocs de nenes ni jocs de nens. La proposta de 1r, la qual va durar 30 minuts, el grup on era monitora, va ser crear espais on hi hagués “joguines de nens” i “joguines de nenes”. Vam separar els infants en 2 grups: nens i nenes. Els grups van passar pels diferents espais i finalment, vam generar una assemblea per tal de parlar sobre els següents temes: 

• M’ha agradat jugar amb totes les joguines? 
• Hi ha joguines de nens i de nenes? 
• La gent de tot el món pensa que hi ha joguines de nens i de nenes? 

• Arnau: Durant molts estius he treballat com a educador a un centre obert per a joves immigrants, 14-18 anys, en risc d’exclusió social d’un barri de Mataró, procedents de diferents països. Aquest grup es va crear per oferir un espai d’oci saludable i una educació en valors. Recordo un estiu que van començar dos joves d’origen marroquí, als quals els va costar una mica integrar-se en el grup. A l’hora de fer la programació, varen decidir fer cada setmana una temàtica concreta. En la setmana cultural van oferir diferents tallers, on hi havia el taller d’expressió corporal (es va dur a terme en dues sessions d’una hora i mitja). El taller consistia a moure diferents parts del cos a mesura que sonava la música, com cadascun preferís; l’única condició era respectar el ritme. Varem posar diferents estils i al final, van demanar escoltar cançons típiques dels seus països per ensenyar a la resta. Aquest taller va servir perquè els dos joves poguessin “deixar-se anar” amb el grup i comencessin a obrir-se més a la resta. Va ser una experiència molt enriquidora perquè el grup va aprofitar la diversitat que hi havia com una oportunitat d’aprendre i conèixer molt els uns dels altres.

• Maira: Una pràctica que recordo de l’etapa d’infantil va ser la preparació del Carnaval, on tota la classe feia una disfressa col·lectiva però la confecció requeia en les famílies. Això suposava un repte d’interculturalitat evident, ja que hi havia famílies de procedències molt diverses (Àsia, Colòmbia, Equador, Argentina, Bolívia i diversos llocs de la península), motiu pel qual molts pares no sabien català.

L’escola va prendre decisions inclusives clau. Primer, en l’àmbit de la comunicació, va utilitzar el castellà com a llengua pont per assegurar que cap família quedés exclosa per motius idiomàtics.

Segon, va atendre la inclusió socioeconòmica i de capacitat. Tot i que l’ideal era que cada família fes la disfressa a mà (la part artística), l’escola entenia que no tothom disposava del temps, els recursos o l’habilitat. Per tant, va oferir alternatives flexibles: es podia comprar o, fins i tot, es fomentava l’ajuda mútua entre famílies.

Al final, l’activitat artística va servir com a vehicle per teixir una xarxa de col·laboració i assegurar que cap infant, independentment del seu context familiar, cultural o econòmic, quedés fora del projecte comú.

-Conclusió grupal:

El que hem compartit l’Ana, l’Arnau i jo, la Maira, ens demostra que l’educació artística és una eina pedagògica de primer ordre per abordar la inclusió, la identitat i la interculturalitat. Veiem que, lluny de ser un simple complement estètic, les pràctiques artístiques són un llenguatge universal i un facilitador que pot desarmar barreres allà on altres mètodes pedagògics troben dificultats.

En conjunt, les pràctiques que hem posat en comú confirmen que l’educació artística, implementada amb una pedagogia conscient, és fonamental. Ens permet deconstruir estereotips, com vam veure en l’experiència de l’Ana, on el joc estructurat i l’assemblea es van fer servir per qüestionar activament les idees preconcebudes sobre el gènere.

Alhora, l’art ens permet integrar la diversitat ètnica, com en el cas de l’Arnau, on la música i l’expressió corporal van crear l’espai segur necessari perquè joves d’orígens diversos poguessin obrir-se i, fins i tot, compartir la seva pròpia cultura.

Finalment, l’art ens ajuda a cohesionar la comunitat educativa superant barreres estructurals, com en l’experiència de la Maira amb el Carnaval. En aquell cas, el projecte artístic va ser el vehicle per a la inclusió lingüística i per a la inclusió socioeconòmica.

L’art es revela, per tant, com un pilar essencial per construir l’escola veritablement inclusiva que volem.

Aquesta setmana he centrat l’observació en la llar i els habitants peluts que m’ofereixen una companyia tranquil·la. Compartir cinc fotografies (quatre moixos i un ca) i l’àudio del ronroneig m’ha fet reflexionar altra vegada sobre la importància de l’atenció en el dia a dia.

El ronroneig constant dels meus moixos s’ha convertit en un so de calma. Aquest soroll, que sovint passa desapercebut perquè hi estem acostumats, m’aporta una sensació simple d’estabilitat. És una petita freqüència de pau. Com ja vaig veure amb la lluna, trobo en la constància d’aquesta vibració una bellesa tranquil·la. Els quatre moixos, amb les seves mirades fixes i la seva calma, representen aquesta presència.

En contrast, la foto del meu ca és la d’una energia diferent: lleialtat activa, alegria i vitalitat pura. Entre la tranquil·litat felina i l’energia canina trobo el meu equilibri quotidià. Són ells els que actuen com una frontera invisible, un espai de transició constant entre l’estrès dels estudis i el treball, i el refugi de casa.

El meu afecte pels animals és el reconeixement d’una lliçó essencial: el valor de l’afecte constant i la bellesa dels detalls senzills. Aquesta observació la vull incorporar en la meva tasca docent, per fomentar l’observació sensible en els futurs alumnes i ajudar-los a valorar les diferents formes de ser i expressar-se.

https://drive.google.com/file/d/1OBAvloyQ8PxIu__YVBLElOYuOpkI42mu/view?usp=drive_link

Hola a tothom!

En aquesta tercera entrega dels registres de l’activitat d’educació artística, he tornat a capturar imatges, vídeos i moments viscuts a la torre durant el Dia de Tots Sants. Aquest any ha estat especialment significatiu per a mi i per a la meva família, ja que és el primer que passem sense el padrí. Tot i així, la torre continua sent un espai de pau i de serenor, molt allunyat del ritme accelerat de la ciutat.

Entre els registres visuals, hi ha un vídeo on només es veu el foc a terra. L’àudio no és rellevant: el que importa és la imatge, la dansa del foc que recorda el pas del temps, la calidesa de la llar i la continuïtat de la vida. Aquest hipnòtic foc, que mai no s’apaga del tot, simbolitza també la presència d’aquells que ja no hi són però que encara ens acompanyen.

A la torre, aquest any també hi ha noves vides: les gatetes han criat!   Veure créixer els gatets m’ha fet pensar en el cicle constant de la vida, en com, malgrat les pèrdues, sempre reneix alguna cosa nova. 

Amb aquesta tercera entrega, vull mostrar que, encara que el temps passi i les coses canviïn, la torre continua essent el meu lloc, aquell espai on sempre em retrobo amb mi mateixa i amb la meva gent. Reunir-nos en família, fins i tot amb l’absència d’algú estimat, em fa sentir més a prop de les persones que ja no hi són.

Link al Drive per a veure els registres:
https://drive.google.com/drive/folders/1qQHzPdDXvam4fEu-TyKj_U0ljSsM6bxV

El vídeo captura el meu gos corrent i jugant lliurement a la sorra de la platja de nit, amb el mar i les llums de la ciutat al fons. Aquesta escena de llibertat aparent es presta a una anàlisi crítica sobre les fronteres i la justícia social en l’accés a l’espai públic.

Aplicant la mirada de Liliana Kremer et al. (2018) –que entenen la frontera com a barrera i com a pont–, la platja emergeix com un espai la inclusió del qual és dinàmica i temporal. Durant el dia, la majoria de platges imposa una barrera normativa i social estricta per a l’accés dels gossos. Aquesta regulació limita el dret a l’oci i al benestar per a un segment important de la població (persones amb animals de companyia), creant una forma de desigualtat en l’ús d’un bé comú.

La nit, però, actua com un element que desdibuixa aquesta demarcació. El moment filmat esdevé un “entre-lloc”, un espai on les normes es relaxen. Per a l’acompanyant del gos i l’animal, la platja de nit es transforma en un pont cap a la inclusió que els és negat a ple dia.

Aquesta anàlisi ens obliga a reflexionar sobre la justícia social en l’ordenació del territori. L’escena nocturna, a la vegada que és un refugi per a la llibertat, posa en relleu les restriccions del dia. L’educació inclusiva ha de mirar més enllà de les barreres físiques i examinar com les normatives d’ús del sòl i els horaris generen límits i exclusions. El contrast entre la llibertat del gos i la ciutat il·luminada ens recorda que la plena inclusió als espais comunitaris encara es juga, sovint, als marges.

Aquest registre és una peça sonora que explora com un mateix espai pot adquirir identitats diferents segons el moment i les persones que l’habiten. L’àudio comença amb els sons d’una obra en construcció, martells, cops, passos, eines i veus de treballadors, que representen l’espai buit, encara sense història ni emoció. Aquests sons, repetitius i mecànics, evoquen la frontera física: el límit material que delimita un lloc però que encara no té ànima.

A mesura que el temps avança, els sorolls industrials es transformen en una altra mena de sons: les veus d’una família, el so dels plats, rialles i passes quotidianes. El que abans era una estructura freda ara es converteix en una llar. L’espai s’omple de presència, de memòria i d’afecte. Aquesta transició sonora simbolitza com les persones donem significat als espais, convertint-los en llocs de convivència i identitat compartida.

Amb aquest treball he volgut reflexionar sobre com els entorns canvien segons la mirada i les experiències de qui els viu. Allò que en un moment era frontera o buit pot transformar-se en trobada i comunitat. Aquesta peça m’ha fet pensar que l’educació funciona de la mateixa manera, una aula pot ser només quatre parets, o bé un espai viu, ple de relacions i aprenentatges compartits. Quan hi habitem des del respecte i l’escolta, els límits físics i socials desapareixen, i el que queda és la possibilitat d’estar junts i de construir sentit col·lectivament.

Aquest registre està format per tres fotografies que simbolitzen diferents maneres d’entendre la frontera: una porta tancada, una porta oberta i una finestra. Amb aquesta sèrie he volgut explorar com ens relacionem amb la diferència i amb l’altre, i com sovint les fronteres no són només físiques o materials, sinó també emocionals, simbòliques i socials. Les portes i finestres que ens envolten cada dia es converteixen així en metàfores de la nostra actitud davant el món i de com escollim situar-nos davant el que és desconegut.

La porta tancada representa la resistència, la por o la indiferència. És aquell moment en què preferim mantenir-nos dins del nostre espai segur, sense mirar més enllà del que ja coneixem. La porta oberta, en canvi, simbolitza l’oportunitat d’escoltar, compartir i comprendre allò que és diferent. És un gest de confiança i d’obertura que ens permet establir vincles i reconèixer la diversitat com un valor. 

Finalment, la finestra es troba en un punt intermedi, permet observar sense entrar del tot, mirar amb curiositat però mantenint una certa distància. Representa la mirada reflexiva que ens acosta a l’altre sense perdre la pròpia identitat.

Aquestes imatges, preses en el meu entorn proper, mostren que les fronteres i les oportunitats de trobada conviuen en la quotidianitat. Fer aquest exercici m’ha ajudat a comprendre que obrir una porta pot ser un acte tan senzill com escoltar o mirar amb empatia. Com a futura mestra, entenc que l’educació ha de ser precisament això, un espai ple de portes obertes, on cada alumne trobi el seu lloc i on la diferència esdevingui font d’aprenentatge i convivència.

En aquest tercer registre, he optat per representar la distància emocional. Mitjançant una petita posada en escena, mostro dues persones que comparteixen espai però no connexió. Al principi, jo busco atenció, intento establir un vincle, però l’altra persona em gira la mirada i es manté tancada en el seu món. Aquesta ignorància genera un buit que es fa cada vegada més gran, fins que arriba el moment en què em rendeixo i decideixo apartar-me. És llavors quan es produeix el gir: quan deixo d’esperar, l’altra persona reacciona, però ja no ens trobem en el mateix lloc emocional.

Aquest vídeo vol mostrar com les dinàmiques entre les persones poden convertir-se en un cercle de distància i frustració. La proximitat física no assegura que hi hagi presència. A través dels moviments, la manca de diàleg verbal i petits vídeos símbolics he intentat representar la sensació de no coincidir mai. La copa trencada representa l’espai debil en que ens movem, les palletes som nosaltres dues i el quadre representa els problemes que ens envolten (piquets blaus) i la nostra relació trencada (la taca vermella son nosaltres i les línies la distància emocional).

La meva dificultat ha estat la meva ambició de voler combinar diferents estils (pintura, expressió corporal, edició).

Enllaç de la carpeta: https://drive.google.com/drive/folders/1JPX4QCU5BIxi1xHVB0-0r5Fe8NVWlGjV?usp=drive_link

REFERÈNCIES SOBRE LA MÚSICA DE FONS:

• Raz, Y. [Yehezkel]. (2024, 27 de març). Infernos (Laissez Vibrer). Youtube. Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=GzCiA-sjtSw&list=RDGzCiA-sjtSw&start_radio=1
• Tonili, A. [Andrea]. (2021, 22 de setembre). Dark Whisper Lullaby. Youtube. Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=zX5W7mnYo5Y&list=RDzX5W7mnYo5Y&start_radio=1