Aquest segon registre se centra en la mobilitat quotidiana i en el trajecte dins del metro, un espai de trànsit marcat per la repetició i l’automatisme. Els matins es construeixen a partir de gestos gairebé mecànics: baixar escales, esperar, entrar al vagó. El so del metro, constant i metàl·lic, acompanya aquests moviments i reforça la sensació de rutina imposada. En el vídeo on m’enfoco els peus, el cos apareix fragmentat, com si perdés identitat dins del conjunt.

El metro és un espai compartit, però paradoxalment profundament individual. Hi convivim moltes persones, però sense mirar-nos, sense reconèixer-nos. Aquest anonimat m’ha fet pensar en el concepte de frontera, no com un mur físic, sinó com una separació simbòlica entre cossos que comparteixen espai però no relació. Tothom va cap a un lloc diferent, amb un temps marcat i una destinació que no es qüestiona.

Aquest registre m’ha ajudat a prendre consciència de com la mobilitat condiciona no només els desplaçaments, sinó també la manera com vivim el temps i el cos. El ritme del metro no admet desviacions ni pauses, i això genera una experiència homogènia que pot esborrar diferències personals. Aquí comença a aparèixer amb més força la idea de límit temporal i corporal, que continuarà desenvolupant-se en els registres següents.

Aquí esta el segon registre amb data 22/10/2025: REGISTRE 2

Aquest últim registre s’allunya de la rutina urbana i introdueix una experiència de ruptura. El viatge en cotxe, la natura, la neu i la serenitat del capvespre construeixen un relat completament diferent. El ritme canvia, el soroll disminueix i l’espai deixa de ser funcional per esdevenir contemplatiu. Aquest contrast és molt fort respecte als registres anteriors.

La presència del gat, inesperada i espontània, aporta una dimensió d’alteritat no humana que trenca amb la centralitat del cos productiu. La natura, vinculada també a la memòria de la infància, obre una reflexió sobre el privilegi: no tothom pot accedir a aquests espais ni a aquests temps de desconnexió.

Aquest registre m’ha ajudat a entendre la frontera entre el que és quotidià i el que és excepcional. La diferència aquí no és només espacial, sinó social i vital. Aquesta experiència final tanca el procés mostrant com els límits que he observat al llarg dels registres no són casuals, sinó estructurals, i com condicionen profundament les maneres de viure, moure’s i sentir-se en el món.

Aquí esta el sisé registre amb data 15/12/2025: REGISTRE 6

En aquest registre torno a observar un mateix camí, però en condicions diferents. El recorregut és similar, però l’experiència canvia segons l’estat del cos, el clima o el moment vital. En “matins cansats”, el camí es percep més feixuc, més llarg; en “la pluja mana”, l’espai sembla imposar-se encara més, obligant a adaptar el ritme i la manera de caminar. Aquestes variacions m’han fet entendre que el trajecte no és mai neutre, sinó que es construeix des de la relació entre cos, entorn i temps.

El vídeo “futur docent”, de camí al centre de pràctiques, introdueix una dimensió nova: la projecció. El mateix espai es carrega de significat perquè està vinculat a una expectativa professional i personal. Finalment, “festivitats” mostra com el carrer es transforma amb les llums de Nadal, alterant la percepció habitual de l’espai i introduint una estètica que convida al consum i a una aparent alegria col·lectiva.

Aquest registre m’ha permès aprofundir en el concepte de diferència, no només entre espais, sinó entre maneres de viure un mateix espai. El camí és el mateix, però l’experiència no ho és. Això m’ha fet reflexionar sobre com l’entorn urbà acull —o no— els diferents estats vitals, i com aquestes diferències sovint queden invisibilitzades darrere la rutina.

Aquí esta el tercer registre amb data 04/11/2025: REGISTRE 3

En aquest primer registre he volgut observar l’espai urbà que transito diàriament durant el camí cap a la feina. Són carrers amples, amb una arquitectura monumental i una disposició ordenada que transmet una sensació de control, estabilitat i continuïtat. Les persones hi apareixen de manera secundària, gairebé diluïdes dins d’un espai que sembla dissenyat més per ser contemplat que no pas habitat. Aquesta primera mirada és encara descriptiva, però ja em genera preguntes sobre per a qui està pensada aquesta ciutat i quin tipus de presències legitima.

Durant la pausa al treball, la percepció de l’espai canvia lleugerament: el temps sembla aturar-se, però l’entorn continua imposant un ritme i una forma de ser-hi. Aquest contrast m’ha fet pensar en com l’espai urbà no només condiciona els moviments, sinó també les actituds i les maneres d’estar. El carrer no és neutral; organitza, ordena i, alhora, marca límits invisibles sobre qui pot ocupar-lo amb comoditat i qui només hi passa.

Aquest primer registre m’ha servit com a punt de partida per començar a reflexionar sobre els conceptes de límit i diferència des d’una perspectiva espacial. Encara no hi ha una lectura crítica tancada, però sí una voluntat clara d’observar com l’arquitectura i l’organització urbana construeixen relats de poder i normalitat que sovint passen desapercebuts en la quotidianitat.

Aquí esta el primer registre amb data 10/09/2025: REGISTRE 1

Aquest registre posa el focus en el moment de travessar i en les diferències que apareixen quan compartim espais amb persones que no coneixem. Baixar les escales del metro i sortir a l’exterior és un gest quotidià, però també simbòlic: passar de la foscor a la llum, de l’interior al carrer. Aquest canvi reforça la idea de frontera entre espais i experiències.

La presència d’una altra persona que camina davant meu cap a un destí desconegut em fa prendre consciència de l’alteritat. Compartim trajecte durant uns segons, però els nostres camins no coincideixen. Aquesta no-coincidència em sembla significativa: la ciutat està plena de vides que es creuen sense trobar-se. Les obres i reformes del carrer accentuen aquesta sensació de canvi constant, d’un espai que no és mai definitiu.

Aquest registre m’ha ajudat a reflexionar sobre com la ciutat es construeix a partir de múltiples trajectòries que conviuen, però no necessàriament dialoguen. La diferència no és només cultural o social, sinó també vital i temporal. Cada persona habita l’espai des del seu propi recorregut, i això genera una ciutat fragmentada, feta de camins que s’encreuen sense arribar a compartir-se plenament.

Aquí esta el quart registre amb data 17/11/2025: REGISTRE 4

Aquest registre suposa un gir clar cap a l’espai íntim. Aixecar la persiana al matí i mostrar el despertar del dia es contrasta fortament amb el vídeo del treball. Aquí el límit entre espai privat i espai públic es fa evident. A casa, el temps sembla més flexible, el cos encara no està sotmès del tot a les exigències externes. En canvi, al treball reapareixen el ritme imposat, les responsabilitats i la pressió.

Aquest contrast m’ha fet pensar en com els espais determinen no només què fem, sinó com ens sentim. L’espai íntim permet una certa vulnerabilitat, mentre que l’espai laboral exigeix una actitud concreta, una manera d’estar. Aquesta diferència no sempre és visible, però condiciona profundament l’experiència quotidiana.

Aquest registre és important perquè introdueix una mirada més personal i reflexiva, i posa en evidència que els límits no són només físics, sinó també emocionals i simbòlics. La transició entre aquests dos espais mostra com el cos s’adapta constantment a contextos que no ha triat del tot, reforçant la idea que la diferència també es construeix des de dins.

Aquí esta el cinqué registre amb data 01/12/2025: REGISTRE 5

Introducció i Metodologia

Aquest muntatge final representa la culminació d’un procés de recerca artística transversal basat en la metodologia del multiregistre. Com a estudiant del Grau d’Educació Primària i docent en actiu, he utilitzat l’enregistrament d’imatges i sons com a eina d’observació crítica del meu entorn quotidià. L’objectiu d’aquest assaig audiovisual és analitzar com les nocions de límit, frontera i alteritat es manifesten en la meva pràctica professional i personal, i com l’educació artística ens ofereix mecanismes per transcendir aquestes barreres.

La Frontera del Codi i el Llenguatge

Un dels eixos centrals de la meva recerca ha estat l’estudi del llenguatge com a frontera artificial. En els registres realitzats a la meva feina, s’observa com la manca d’un codi compartit —situació exemplificada en la interacció entre una companya anglòfona i la meva parella, que no domina l’anglès— genera un buit comunicatiu. Malgrat la bona sintonia personal, l’absència d’un llenguatge comú crea un “retard” o una aturada en el flux natural de la convivència que actua com una barrera invisible. Aquesta vivència m’ha permès empatitzar amb la frustració que sent l’alumnat quan s’enfronta a l’aprenentatge d’una llengua estrangera o al desxiframent del codi escrit. Com assenyalen Mata Codesal et al. (2018), l’ús del vídeo i la fotografia ens permet documentar aquestes experiències d’alteritat per analitzar-les des d’una vessant pedagògica i social.

Territoris Sonors i Ponts Artístics

Davant la rigidesa del codi parlat o escrit, la música apareix com un llenguatge universal que “estova” les fronteres. Mitjançant la integració de melodies clàssiques i de l’enregistrament “English song” utilitzat a l’acadèmia, he explorat la creació de territoris sonors segurs. Segons Llorca (2017), el paisatge sonor defineix la identitat d’un espai; en el meu cas, la música clàssica i el ballet, que formen part del meu mapa cultural des dels quatre anys, actuen com un refugi on les diferències desapareixen. A l’aula d’educació infantil, la cançó i el ritme permeten que infants que encara no saben llegir puguin habitar el nou idioma sense por, transformant la frontera lingüística en un espai de joc i descoberta.

L’Acció de la Plastilina: Estovar el Límit

El punt clau de la intervenció artística presentada és l’ús de la plastilina per treballar la lectoescriptura. Les lletres, enteses com a símbols abstractes i rígids, suposen un límit cognitiu per als alumnes de 3 a 6 anys. En proposar la seva manipulació física, estem literalment “estovant” la frontera del codi. Aquesta pràctica plàstica permet que l’infant toqui, deformi i s’apropiï del símbol, convertint un mur d’incomprensió en un pont manipulable. L’art esdevé, doncs, un agent transformador que facilita el trànsit cap a l’aprenentatge.

Reflexió Final sobre la Mirada Docent

En conclusió, aquest multiregistre m’ha permès integrar els aprenentatges del meu relat inicial i del mapa de pràctiques culturals. He après que ser mestra implica habitar constantment les fronteres del coneixement i la memòria, simbolitzades en el meu projecte pel cicle de la lluna i el record de la meva àvia. L’educació artística m’ha proporcionat una nova mirada: ja no veig les dificultats de l’alumnat com a obstacles insuperables, sinó com a fronteres que, amb les eines adequades, poden esdevenir espais de creativitat i trobada amb l’altre.

-Referències Bibliogràfiques

• Forné, E., i Satorra, R. (2023). Guia per a l’enregistrament i la recerca amb imatge i so (1a. ed.) [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
• Llorca, J. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista INVI, 32(89), 9-59.
• Mata Codesal, D., Pereira, S., Maiztegui-Oñate, C., Ulloa Chevez, E., Esesumaga, E., i López del Molino, A. (2018). “Con la Cámara a Cuestas”: Aportaciones de la fotografía en procesos participativos de investigación-intervención. Forum: Qualitative Social Research, 19(1).
• Universitat Oberta de Catalunya. (2025). Activitat 3. Anem per feina! Explorem i representem l’entorn amb imatge i so. Grau d’Educació Primària.

Bones a tots, aqui teniu el meu registre final. Aquest vídeo recull una mirada sobre situacions quotidianes per analitzar com s’hi construeixen fronteres simbòliques entre allò que considerem normal i allò que percebem com a diferent.
A través d’aquest procés he après que l’alteritat no és llunyana, sinó present en els espais, gestos i relacions del dia a dia.

Bona tarda, adjunto el meu text final, i l’enllaç al meu drive.

Aquest projecte d’educació artística neix de l’observació del meu entorn quotidià i de l’anàlisi des de la noció de límit, frontera i diferència. Durant aquest procés he pogut treballar tant amb registres visuals i sonors, dins del meu propi barri, on cada dia recorro i fins ara, havia viscut com un escenari neutre. A través d’aquest repte, he pogut prendre consciència que aquests espais que semblen ordinaris estan replets de fronteres invisibles que condicionen profundament la manera com s’habiten.

He pogut reflexionar sobre el fet que les fronteres no sempre són evidents, gràcies als diferents registres. En el cas de la rambla, el límit és vertical i simbòlic: dos mons que conviuen en un mateix espai, però que ofereixen experiències completament desiguals. A través d’aquesta observació vaig entendre que la proximitat en l’espai no garanteix una igualtat d’experiències.

Altres registres, com el del parc, mostren un altre tipus de frontera, en aquest cas, temporal i normativa. L’horari transforma un espai públic en un lloc inaccessible, on les institucions decideixen quan i com es pot habitar l’espai del barri. Aquesta idea s’accentua amb els registres dels aparadors i dels desnonaments, que mostren fronteres clarament econòmiques. A través de la repetició d’imatges de portes tancades i edificis buits, he observat patrons d’exclusió que solen passar desapercebuts en la nostra quotidianitat. 

El registre sonor m’ha permès ampliar la dimensió del límit. La diferència entre l’interior de casa i la voràgine del carrer m’ha ajudat a entendre que la frontera entre espais no només és arquitectònica, sinó també sensorial. Parar atenció i escoltar, ha estat una manera diferent de percebre els límits i d’ampliar la mirada en com aquests condicionen la nostra experiència de l’espai.

Com assenyala Dolors Mata Codesal, els registres visuals són una gran eina per donar sentit a l’experiència quotidiana i fer visibles les diferents realitats que sovint queden ocultes. En aquest projecte, a través de la fotografia i l’enregistrament de sons, m’ha ajudat a crear un procés de reflexió i reinterpretació del meu entorn més proper. Els diferents registres m’han ajudat a repensar el barri i a entendre’l com un espai més complex, on romanen grans diferències.

En definitiva, a través d’aquest treball he pogut transformar la meva manera mirada cap al meu barri. Caminar, observar i escoltar són grans eines per escoltar l’espai que habito i per prendre consciència de les fronteres que m’envolten, i construeixen formes d’alteritat. L’experiència m’ha confirmat que l’entorn quotidià pot ser un espai de reflexió artística i crítica, i que l’art ens ajuda a qüestionar allò que a vegades donem per fet.

https://drive.google.com/drive/folders/1Tr0Me1Tze3enFS3WGdPmnwvE4VEAoJ3e?usp=sharing